Ostres, com enyoro les estratègies lingüístiques d’en Llach en el temps de la repressió més severa, quan perquè el deixessin cantar el que volia (i el que volíem) ho disfressava de sinònims que aquí enteníem tots i allà també, però tard. I, mentrestant, ja cantàvem a cor què vols L’estaca o La gallineta i tots tan feliços. Fins que els d’allà reaccionaven i aleshores no ens tocava més remei que cantar-les amb la boca closa. Quins temps aquells!
Jo no sé per què no li han demanat a en Llach que donés una ullada al nou Estatut abans d’enviar-lo cap a Madrid. Segur que se n’hauria empescat alguna per camuflar el "Catalunya és una nació", dient el mateix però sense que es notés. I, quan se n’adonessin, ja el tindríem aprovat. No sé, alguna cosa com: "Catalunya és un galliner" o "Catalunya és de l’avi Siset". O també ho podríem posar en llatí: "Catalunya és una natio, o una gens, o una civitas", i au, que remenin diccionaris, si els ve de gust, mentre nosaltres anem fent via.
No els ho donem tot tan fet, caram! No traduïm tan literalment, que després ja es veu què surt: un nyap com aquest de l’Astèrix. Només que, en el nou Astèrix, hi ha dues errades: lingüística i ortogràfica, i a l’Estatut només n’hi ha una: ingenuïtat.
No sé si en les vuit alternatives d’en ZP hi ha la de "galliner". Em temo que no. La podríem proposar des d’aquí. I a riure, que són quatre dies! I, d’aquests, en tres ens maltracten. I ja n’estic fins al capdamunt, de sentir-me maltractada. Jo vull riure, tu, que ja toca. I si Catalunya ha de ser un galliner i nosaltres les gallinetes que han dit que no i que no volen pondre cap més ou, doncs ho som i santes pasqües. Ja s’ho trobaran.
[@more@]
Bufa, Isnel, em sorp`ren molt agradblement aquest teu sentit de l’humor. Catalunya és un galliner (de gallines rebotades, direm nosaltres) i a qui li piqui, que rasqui. Ta bé. 😀 (Jo també tinc el Astèrix nou amb falta inclosa, je).
Potser sí que ho haurem de deixar en un galliner i que es peca d’ingenu en proposar el terme nació. De totes maneres a mi, i des d’aquí, –em faig l’ingenu- tot aquest enrenou em sembla incomprensible. Potser el que s’hagués hagut de fer és començar demanant un regne (ja vam tenir uns quants reis nostres) o una república, perquè proposar “imperi català” hagués sigut una mica massa fort. Aleshores, després de “posar el crit al cel” segur que els hagués semblat fantàstic arribar a pactar la realitat i la insignificància de nació.
Tots tenim el nostre Astèrix?
Isnel, mira, com que ara no tinc ganes de parlar d’estatut i d’altres romanços (ja es ben estrany, en mi), m’agafaré aquestes ganes de riure que tens i t’acompanyaré una estona. Que no ens falti el riure! perquè llavors voldrà dir que va de bastos. I és que aquella gent tan sorruda de vegades fa por…
És que jo sóc de Països Catalans. Aquesta és la nació. Digue’m «utòpic-antiquat» 🙂 Bé, jo també sóc una nació, però no sé si sobirana…
em passa una miqueta com al Vigilant…
Pel que fa al galliner, en tenc experiència, creis-me 😀
També em fan riure les meves gallinotes, també 😉
A mi, això de «regne de Catalunya» no em va, que sóc republicà; i a en Pere caldrà recordar-li allò de «Els catalans no tenim rei» (cosa certa en el passat, perquè el rei d’Aragó, català com era, aquí ostentava el títol de comte de Barcelona). Pel que fa al terme «nació», digues-me ingenu, però el considero irrenunciable. I si ens el treuen de l’Estatut, una cosa bona haurem guanyat: no et vulguis imaginar la quantitat d’independentistes de nova fornada que hauran parit sense saber-ho! I llavors, a esperar que el cel S’ENS caigui a sobre. Per cert, Isnel, l’ús del reflexiu té un motiu: els catalans i les catalanes som els legítims propietaris i les legítimes propietàries del cel. Ens l’hem ben guanyat, no creus?. De la posició de l’apòstrof, més val no dir res…
Hi estic d’acord, lo de gallineta em sembla genial. Per cert, si l’Astèrix és teu, guarda’l que d’aqui un temps segur que serà una peça de col.leccionista per l’errada a la portada.
La errada del títol dels Asterix només servirà per vendre més Astèrix, tots els col.leccionistes i amant de les rareses el compraran per després comprar-se el que tindrà el títol correctament escrit. Això sí, queda d’un lleig que espanta, i més amb els Asterix, que cada vegada que en surt un a la venda s’anuncia «a bombo i platillo».
Pel que fa al estatut, per mi que en diguin com vulguin, no crec que varïi massa la meva vida pel fet de viure en una comunitat nacional o en una nació. Els pisos seguiran essent igual de cars i seguirà havent-hi gent del Reial Madrid. Però m’agrada perquè almenys els fotem una mica de canya a tota aquesta patuleia centralista. Que els donguin.
Crec que Catalunya era comtat i el regne es deia Aragó, ens agradi o no. Per això els reis eren comtes-reis. D’això fa molts anys. Jo crec que mirar al passat no val, cal comptar amb la voluntat present de les persones, per això penso que els drets històrics són manipulables en molts sentits, la història sempre s’instrumentalitza en una o altra direcció -o en moltes-. La història, en el fons, sempre és història contemporània, ja que la interpretem els contemporanis. Per exemple, a la Crònica de Desclot, Pere el Gran manifesta ‘jo sóc un cavaller d’Espanya’… cosa que vol dir que alguna idea d’Espanya hi havia, aleshores. Respecte a les faltes de l’Astèrix, en trobo tantes darrerament per tota mena de textos que la col·lecció seria impressionant. I les verbals, l’altre dia per la tele vaig sentir que els llibres del Planeta s’havien presentant ‘amb sinònims’. Per cert, no ens l’han donat, el Planeta, eh Isnel? Un bon pessic, podríem fer un sopar i tot.
Això de la portada de l’Asterix crec que és pel mateix que la discusió Marsé-Maria de la Pau Janer: publicitat pura i dura.
I en quant a la definició de Catalunya a l’Estatut, jo hauria posat «Catalunya és diferent», o que «La relació Espanya-Catalunya és anàloga a la relació PSOE-Rodríguez Ibarra». I que deicideixi en ZP com ho veu.
Ostres, Isnel, quan temps feia que no et llegia!! M’ha agradat tornar-ho a fer, espero no trigar tant des d’ara (la veritat és que vaig força atavalada)!!
Fins aviat!
Escolta una coseta, «gallineta» Isnel: això que ens dius de que «Catalunya ha de ser un galliner i nosaltres les gallinetes que han dit que no», ens ho dius perque l’Estatut ens el couran «a-poc-a-pooooooooccccccc»… 😉
Una altre més (i deixo lliure el galliner!): No acabo d’entendre com en el redactat definitu de l’Estatut presentat a Madrid es va comptar amb la col-laboració d’en Rubert de Ventós (filòsof) i se’ls va escapar (o no!) la qüestió «nació» referida a Catalunya.
Per una banda se me’n refot el que em diguin els del govern de la capital. Es alló de que «som i serem» (d’aquí vé l’identitat dels catalans). Més clar, l’aigua.
I per l’altra, ja m’està bé el joc de veure bramar la «caverna» feixista. A fi de comptes -i com ja s’ha dit arreu- les llavors de l’independentisme rebroten ara amb més força que mai. I si de pas passem una bona estona… 😉
P.D.: No t’en dic res de les errades gramaticals-ortogràfiques perque jo sóc el primer en fer-ne… El que passa és que jo no faig còmics, ni els publico, ni els venc, oi?.
Láltre membre del setze jutges, Joan Manuel Serrat cantaba una canço preciosa «Sé ens ha mort la tieta» això és el que ens passarà amb l’estatut, Rucs és el que som no gallines.
Isnel, bonica, reina (republicana, monàrquica o principesca, al teu gust), m’acabe alçar jo a soletes a fer l’ona en honor del teu sentit de l’humor!
Pel que fa a l’Estatut, no sé que dir-vos: per ací, per la CV (Confusió Valenciana), tot sembla nuvolós, boirós (és a dir, com sempre).
Personalment, l’Estatut que a mi m’agradaria és el de Portugal, i em resulta molt curiós que ningú no l’esmente després d’omplir-se tant la boca amb la «Sacrosanta Unidad». O serà que els imperialistes encara no han superat el trauma de la separació de Portugal, fins al punt de mirar el mapa i no veure’l; serà un oblit freudià? En fi…
Potser sigui massa tard ja, però per qui hi arribi a temps, llegiu-vos aquest enllaç a un bon article:
http://www.racocatala.com/articles/9056
Salut, Llibertat i República!
Uiiii que tard arribé…ja som nació o no?
Boníssim el teu post, estimada Isnel, de veritat!!! Una ironia molt aguda.
Salut i fins aviat.