Temps d’introspecció, de mandra, de silencis; de dies sense escaires, de nits diluïdes en gelades sense estridències. Temps d’espera, de calideses esquerpes a la vora d’un foc que no s’acaba d’encendre. Contenció gairebé agressiva davant les consignes consumistes dels dies que s’acosten. Pensaments gairebé obsessius cap als sense sostre, els sense papers, els sense pagues dobles, els sense il·lusió, els sense res de res. Reacció gairebé violenta contra l’obligació de ser feliç, de tornar a casa per Nadal, d’entaular-se sense seny, de comprar dècims al senyor calb, de posar llums a l’arbre, de comprar l’arbre.
Temps de somriures forçats, de temors lleugers, de poques ganes de voltar pels blogs, d’inspiracions extraviades, d’excuses que no s’aguanten, d’enyoraments tranquils, de músiques sense sorpreses, de lectures repetides. Temps de perdre el temps.
I, entremig, tu, que no sé qui ets, ni d’on has sortit, ni com et dius, ni quants mesos tens. Tu i aquesta actitud teva tan esquerpa. No deixes que m’acosti, però ja t’has fet teu un racó de casa i un coixí. I saps on hi ha l’aigua i el menjar. I jo que no sé què fer amb tu. Perquè vaig dir que no en volia recollir cap més, després de la desfeta de fa dos mesos, quan se me’n van morir cinc de cop.
Però no m’agraden les gàbies d’aquella protectora d’animals que te’ls vénen a buscar quan els avises que de cop han aparegut gats abandonats que busquen refugi.
I no sé què fer.
I, com sempre, barrejo conceptes. I tot és embolicat, i confós, i segurament menys greu del que sembla. Però és temps d’espera. I mai les he suportat gaire bé, les maleïdes esperes… I m’agradaria ser bruixa. I tancar els ulls ben fort durant uns instants brevíssims. I que, quan els obrís, ja fóssim a mitjans de gener. O millor a mitjans d’abril…
[@more@]
Crisi nadalenca, Isnel? Tu, ni cas; com deia l’eslògan aquell de quan la guerra? «Ja passaran!» Mmmm… potser no era ben bé així, però, bé, ja passaran!
Te’l quedaràs, Isnel… 😉
m’aha agradat molt això de les nits diluïdes en gelades sense estridències i el sentit de tota la priemra part del escrit. de vegades pensoq ue aquests dies és com si ens amaguéssim la consciència. Perquè, si no ho féssim, seguramnt no viuríem tan tranquils com ho fem. Una abraçada en una mitjanit sense estridències.
Per cert, Isnel, aquest té cara de dir-se Misto.
Jo sóc dels que els fa mandra passejar-se pels blogs… 😛 Crec que s’hauria de quedar amb tu. T’ha triat per alguna cosa… No serà igual que els altres, però ja te l’estimes, no podràs deixar que se l’emportin, ja ho veuràs! 😉
Apa, petons!!!
(Per cert, a part del sr. calb que ven números, en conec una que també en ven… 😛 Jijijiji)
Diu el Lloro que si necessites una bruixa parlis amb l’acollida ;p
De tota manera, millor no perdre’s cap moment, d’aquí a l’abril, no?
Nooooo!!! Avui no estic de marxa!!! La setmana que ve si déu vol!! 😛
I crec que t’ha triat per alguna cosa més… 😉 Ja ho aniràs veien… 😛
Apa, bona niiiiiiit!!!!
Temps d’espera… segurament menys greu del que sembla.
Ai, Isnel, el Nadal. Abans també em deprimia, però ara és al contrari. M’agrada veure els carrers plens de gent amunt i avall carregats de paquets. I m’agrada trobar-me amb la familia. Potser és perquè ara hi ha nens, no ho sé. Queda’t el Misto, dona, que és un regal dels 5 gats que es van veure obligats a deixar-te. I te’l porten quan més deprimida estàs. I no pateixis per ell, té cara d’espavilat.
el Nadal o qualsevol cosa que s’assembli pot deprimir qualsevol que no el vulgui compartir; és massa absorbent, massa exigent, massa intens. Després es necessiten vacances dels dies de festa, gairebé…
estic convençuda que de petit li van fer gravar un vídeo d’aquells d’animalets cantant nadales, i encara li dura el traume…
ja veuràs que quan hagi passat nadal, es torna molt més simpàtic 😛
a poquet a poquet, isnel… és una vegada a l’any ens agrade o no. Podria ser pitjor! :PP
el bitxet és gatíssim! ja ens diràs que fas al final amb ell!
servidora tampoc s’ho passa bé en aquestes dates (i això que el dia dels bombos i els nens desgargamellant-se coincideix amb el meu canvi de número.. o potser per això..)
però aquí estem per fer-nos companyia 😉
En eixos dies en que tothom torna a casa per Nadal (jo hi torno cada dia, més em val, ves!), el mixino ha decidit, «pel bigoti», apalancar-se de valent a Ca l’Isnel (el gat t’aprecia!), que les amistats gatunes del barri li han dit que s’hi viu (i si menja!) força bé… Oi que sí, noi?. Jo també ho faria si fós gat, no?… 🙂
L’aixopluc el cerquen fins i tot les bestioles. N’hi ha qui el troba, i n’hi ha que no té més remei que anar fent de pidolaire. De cèntims, de menjar, de diners, de vida, de casa, d’escola, d’escalfor social, d’abraçades, de calma, de pau, de petons, d’Arcs de St. Martí, de comprenssió, de milloria… 🙁
A mi tampoc m’agrada gaire el Nadal, són moments d’hipòcrita felicitat, i això no ho suporte.
Queda’t amb el gatet, per favor… Ja que a mi no em deixen tenir-ne cap (encara visc amb els meus pares), aprofita-te’n tu. I penja’n fotos de tant en tant 😉
Besets.
La meva mare m’ha trucat quatre cops a la seva vida per dir-me que havia trobat un gat o un gos abandonats al carrer. «Només serà aquesta nit, li donaré menjar i demà el deixaré anar». Es diuen Mar, Blondie, Negreta i Estrella. Jo també tinc una gateta, i et miren amb aquests ulls…
Parlant de bruixes, Isnel, vigila que el Misto no sigui pas el teu esperit Nadalenc. Jo amb això dels Nadals, també en sóc una mica —de Misto.
No voldria posar-me pesat, Isnel, però diu algú de tota confiança que la casualitat no existeix: per algun motiu haurà anat a parar el Misto a ta casa…
Jo també vull que sigui ja gener, o millor l’1 de febrer… Tanco els ulls i ho desitjo amb totes les meves forces… però no passa res… Si ho aconsegueixes Isnel… ja em diràs com es fa!!! 😉
Jo faig coses pitjors: aliment una moixa que no és meva; faig la crueldat de no deixar pujar a casa una moixa que aliment. No li he posat nom: li dic moixeta. La veïnada li diu Lola, així que la proba deu tenir una esquizofrènia important. La deix al carrer, encara que plogui, saps? però és que sé que és més feliç voltant, correns rere meu com si fos un ca quan em troba, esperant la llet que li don (que per cert li agrada més que el pinso d’aquella que l’ha batejat com Lola), sabent-se lliure…i això que la necessit, creu-me que la necessit.
Perdó! Jo no volia… 😉
Temps de lectures repetides. Està molt ben explicat, Isnel. Com sempre, vaja.
Els temps d’espera són així benvolguda Isnel, uns paisatges borrosos amb cuquets de llum que no paren de moure’s. De sobte un bany d’estranya calidesa no exsenta de bombolles.Una introspecció necessària que ja donarà el seu fruit.Mentrestant corre pel mig la mandra, una mandra desficiosa que en un o altre moment es cansarà d’ella mateix i et deixara tranquil·la. A mi aquestes dates també em posen així, amb poques ganes de res, ni de sopars i dinars obligats en part també per mi mateix, perquè ben bé podria dir que no taxativament, però de vegades cal ser una mica estoic i tirar endavant aquest dies. El nouvingut acabarà per fer-se el seu lloc juntamnet amb totes les altres coses. Una abraçada ben gran i un bes ben tendre.
Aquest té por, Isnel. Por de tenir por, por de tu, por que el facis fora, por del fred, por de la gana, por del món. Estic segur que el dia que se li acabi la por serà agraït. A la manera dels gats, però agraït.
🙂
Perdó. A més de l’emoticó, també posava que era jo content perquè t’havies quedat el Misto.
Des del primer moment, m’he pensat que te’l volies quedar, però que no volies prendre’n la decisió, i que per això «demanaves a crits» que algú te’l batejara; i, és clar, no ho he pogut evitar.
Per cert, això em converteix en el padrí del Misto? 😉
Osti Isnel!! ho sento per preguntar i no hem contestis si no et be de gust pero que va pasar per que es morisin 5 de cop?
No foooootiiiiiiiis! Al final, l’has batejat com a GIORGIO? Que xulo! Quina il·lusió que em faaaaaaaa!
Vaaaaal, d’acooooooord, no el batejaré.
Per cert, hui no es veu la foto del Giorgio, no sé si serà pels canvis tècnics d’ahir en Lamevaweb; ja has penjat alguna foto seua en l’àlbum? Ho dic perquè, com que sóc el seu padrí, m’agradaria imprimir-me-la i posar-me-la en un marc 😉 .
Ja està! Ja l’he trobada, l’he impresa i m’ha quedat xulíssima! Només em falta buscar-li un marc!