Et buscaré un oasi ben tranquil
i fugirem d’aquelles tardes plenes
de veus cansades i riures tan hostils,
i dormirem, plegats, damunt l’arena.
———
I bastirem, en somnis, un futur
amb cara i ulls, i triarem camins
que farem nostres, i beurem conjurs
per esborrar el risc dels laberints.
———
T’ensenyaré les traces més segures
i enfilarem rondalles prop dels pous.
Sota el gran blau, abraçarem de nou,
———
amb il·lusió, aquell gust per la captura
de bells moments que tancarem més tard
en el rebost del nostre baluard.
[@more@]
Em penso que ja t’ho vaig dir un altre dia però tho repeteixo: perqè no t’hi dediques més a la poesia, Isnel?
quin canvi de look a lamevaweb, em pensava que m’havia equivocat de lloc!
Uf… no se si és per com estic últimament… però gairebé em fa plorar!!
la força de les paraules ha vençut la resistència al talent i he caigut de quatre grapes en l’encant d’aquests versos. El temps s’ha deixat atrapar.
BONIC. Molt bonic. Gràcies.
Molt bonic, i molt optimista. Jo també vull canviiiiiiiiiiiis!
T’ha quedat molt bé!
dormir damunt l´arena amb bona companyia és de les millors coses que hi ha, i si és en un oasi com el que has descrit, doncs molt millor encara.
cal pensar, però, en agafar una manta d´aquestes de quadrets per si un cas refresca una mica a la matinada.
jo tinc molts més proposits per l’any nou, però sobretot per l’entrada de l’any… ja vas agafant idees? ja saps, una cosa vermella, or dins la copa de cava català, passar per sota la taula, abraçar-se a un arbre, l’amic invisible…
Aai, el desert… i Aai, l’amour… És un poema èpic, de princeses i cavallers.
I anirem lluny, encadenats al pur
atzar dels horitzons que mai no tanquen
amb pany i clau l’estímul del paisatge.
M. Martí i Pol
Fa temps que vaig deixar de creure en els propòsits per a l’any nou. Gairebé mai no els arribem a complir. Ara me’ls faig per al dia a dia, creu-me si et dic que aquests són fàcils i assumibles.
Jo estic amb els companys i companyes, tambe amb la poesia i tens molta traça.
Espero que es compleixin els proposits.
Ostres sí! M’havia oblidat de la cullerada de llenties! Però a veure si aquest any els hi podem donar un gustet més bo, perquè directament del flascó de vidre… com que no, estan immenjables!
Els sonets sempre es compleixen i més si són de blau esperança 🙂 besets
Oi que sí, que amb el 2CV dels somnis es pot anar lluny, lluny… Vigilem que ningú no ens els prengui, perquè llavors sí que estaríem perduts 😉
I a mi què m’expliques, Lloro? No vam quedar que les metàfores eren cosa teva?
Hola, Isnel! Maco, el sonet, molt maco, noia!
Ai, Lloro… No em diguis que el cava de Nadal ja t’ha pujat al cap!
Noooooooooooooooooooooo!!! Però la mosca si que m’ha pujat a l’orellaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!
Que algú la tregui d’aquííííííí, aquesta bruixota disfressada de Pastora Caterinaaaaaaaaaaaaaaaa!!! Fuiiiiiiiiiiiiiiiiiiig, que ara és temps de pessebres, no pas de dimonis, ni de bruixotes, ni de mussols, ni de gripaus, ni de sargantanes, ni de barrets punxeguts, ni d’escombres sense mirall retrovisor, ni de berrugues escampades per tot arreu, que això està fet un fàstic, tothom sap sempre per on has passat, acollida, perquè recollint berrugues es pot sortir del laberint, collons d’Ariadna de pacotilla, fluorescent espatllat de tots el soterraniiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiis!!! Fot el caaaaaaaaaaaaaaaaamp!!!
«Ariadna de pacotilla»?
«Fluorescent espatllat de tots els soterranis»?
Lloro… Em preocupava la teva amnèsia però ja veig que no hi ha motiu d’alarma. Tornes a enfilar la rastellera de les teves immortals metàfores sense cap mena de problema, veig.
Ho ha sentit tothooooooooooooooooooooom???
«Immortals metàforeeeeeeeees!!!»
Ho ha dit el Capitààààààààà!!!
Gràcies, Capitààààà!!! Vós sí que enteneu bé la bona literatura i no pas aquesta creguda de l’acollida, més ignorant que un grill esclafat per una aixadaaaaaaaaaaaaaa!!! Eeeeeeeeeeeecs!!!
Ostres, Isnel, hui no ha sigut un bon dia per visitar el teu blog… Estic especialment sensible i m’ha emocionat força el teu sonet. Me’n vaig a plorar una mica i d’ací uns dies tornaré! Besets.