M’agradaria saber de quina pasta esteu fets els miserables que arrabasseu vides a cops de matxet i arruïneu els somnis i les il·lusions de tots aquells que els compartien amb aquesta família que heu deixat estesa a terra en una joieria de Castelldefels enmig d’un bassal de sang i de bogeria. M’agradaria poder-vos obrir en canal i descobrir quina mena de sentiments s’amaguen pels racons d’uns cossos i unes ànimes tan mesquines. Em feu fàstic i no em puc imaginar-vos naixent del ventre de cap mare, ni picant l’ullet a la innocència de la infància, ni respirant el mateix aire que la resta del món, ni vivint sota el mateix cel. I que no em vingui ningú dient que la societat està malalta per fomentar l’existència d’individus com vosaltres, perquè no és cert. Els malalts sou els que confoneu la vida amb l’infern i escampeu la foscor i la maldat arreu, menyspreant la grandesa que representa veure sortir el sol cada dia o apreciar el valor d’un somriure. No hi ha cap excusa ni cap justificació per als actes dels miserables com vosaltres. Cap ni una. Ni orígens humils, ni desestructuracions familiars, ni mancances afectives, ni pobreses extremes. Encara que em faci mal reconèixer-ho, hi ha misèries que no entendré mai. I aquesta n’és una.[@more@]
-
Entrades recents
Comentaris recents
Arxius
- agost 2007
- juliol 2007
- abril 2007
- desembre 2006
- novembre 2006
- octubre 2006
- setembre 2006
- agost 2006
- juliol 2006
- juny 2006
- maig 2006
- abril 2006
- març 2006
- gener 2006
- desembre 2005
- novembre 2005
- octubre 2005
- setembre 2005
- agost 2005
- juliol 2005
- juny 2005
- maig 2005
- abril 2005
- març 2005
- febrer 2005
- gener 2005
- desembre 2004
- novembre 2004
Categories
- No hi ha categories
Meta
Ho he vist mentre sopava. És absurd, injust, trist…com tu dius «hi ha misèries que no entendré mai».
És increïble. Jo també ho he vist aquesta tarda, al programa «En directe». No he pogut passar dels titulars perquè se m’ha regirat l’estòmac… Estic totalment d’acord amb tu, Isnel. Jo no hagués pogut expressar-ho millor.
no sé què dir, ja ho has dit tot. aquestes coses encongeixen l’ànima i et fan preguntar moltes coses que, com tu dius, no tenen cap mena de resposta. serà veritat que hi ha bons i dolents i ja està?
Quan a una persona d’aquesta calanya se’ls creua els cables pot passar de tot. És trist, però és com és.
No sé que dir-te, Isnel, tot i que jo, potser matisaria una mica i acabaria dient: «hi ha misèries que no acceptaré mai»; doncs, un cop vistos —aquesta mena d’individus— hom pot acabar entenent que siguin capaços de fer el que fan. És veritat; no hi ha excuses, i res no pot justificar-ho, però, malauradament, no és un cas tan aïllat com pot arribar a semblar. Hi deu haver per tant, quelcom que en sigui la causa. Que aquesta sigui endògena o exògena, això, ja seria motiu de tot un tractat.
Deu n’hi doret.
No em vull pas ni imaginar que passaria aqui si les armes de foc fossin legals.
Subscric fil per randa tot el que dius en la teva reflexió. Jo no ho hagués dit millor. No hi ha excuses. Hi ha éssers, per anomenar-los d’alguna manera, que no tenen dret ni a l’aire que respiren.
Sentiments? No en tenen… Simplement són com animals salvatges… No! Pitjor! No es pot comparar amb cap ésser viu…
Petons, maca!
El problema és que si que hi ha excuses Isnel, i són tantes i tan variades que finalment acaben per no ser excusa. És un desastre.
Una vegada, passant pel davant de la Model, en dia de visita, vaig veure una visitant que li propinava un fortisim cop al cap al seu fill perquè no callava. Em vaig girar trasbalsat i vaig mirar la cara del nen, que es queixava entre el dolor i la ràbia. Entristit vaig pensar, «carn de canó, d’aquí a pocs anys aquest nano estarà aquí dins». I segur que serà així, i que no en tindrà cap culpa i que la tindrà tota al mateix temps.
El problema és que si que hi ha excuses Isnel, i són tantes i tan variades que finalment acaben per no ser excusa. És un desastre.
Una vegada, passant pel davant de la Model, en dia de visita, vaig veure una visitant que li propinava un fortisim cop al cap al seu fill perquè no callava. Em vaig girar trasbalsat i vaig mirar la cara del nen, que es queixava entre el dolor i la ràbia. Entristit vaig pensar, «carn de canó, d’aquí a pocs anys aquest nano estarà aquí dins». I segur que serà així, i que no en tindrà cap culpa i que la tindrà tota al mateix temps.
Vull continuar pensant que la presó ha de tenir un objectiu de reinserció. Sé que hi ha professionals que esmercen molts esforços en què així sigui, però em continua escandalitzant que matar una persona tingui un preu molt baix de privació de llibertat. Costa molt poc matar algú i això és espantós.
Si… jo també m’he quedat glaçada quan he llegit el que ha passat. Feia temps que no sen parlava… però son crims que existeixen… i que no podrem comprendre (quines excuses hi ha per qualsevol tipus de crim? No existeixen les excuses… cadascú ha de respondre per ell mateix). Però tot plegat fa por, molta por…
Per molt que diguis que no vols excuses com les de desestructuracions de families, maltractaments, abusos, mancances afectives… ufff Isnel! estic fent una assignatura al primer curs de carrera de psicologia que es diu Metodologia de les ciències, que estudiem casos similars… i t’asseguro que per mirar el perfil d’una persona, el seu passat és increïblement important x determinar com és una persona en el present.
Que no ho entens? jo tampoc, però és així. Hi ha persones, que a vegades, necessiten ser notícia… per no sentir-se un ningú, per cridar l’atenció. Encara que aquest ningú s’acabi sentint que és un desgraciat.
Subscric les teves paraules Isnel i més quan tinc tanta familia a Castelldefels, et fa un bot el cor en sentir la noticia.
Però saps el que crec que és pitjor de tot, que l’assassí més gran ja cumplia comdemna per homicidi. Com pot ser que donin permis penitenciari a una persona que ja havia matat anteriorment?
El pitjor és que… per molta justícia que s’intenti aplicar… a aquesta família no li tornaran les vides que els han arrencat sense contemplacions…
Iuki… deus estudiar a l’autònoma tu… a mi em van fer veure aquesta pel·lícula que dius per fer-ne un treball.
Isnel, em trec el barret!
Ja ho veus, isnel, tan contenta com estaves de la teua visita a València i avui, un cop baix t’estampa contra l’amarga i miserable realitat. Siga com siga, volia enviar-te un salut des del cor de València, ciutat, capital d’un país petit que hauria de rebre més visites com la teua.
Parlant d’en Farruquito. El seu germà, el que primer feien passar per conductor quan l’atropellament mortal, no té el carnet. Doncs bé, en un rodatge de publicitat on hi treballa un amic, el germà de marres s’hi va presentar… conduint!! No s’havia ni dictat sentència, encara. Es va quedar tot l’equip al.lucinat. No sé si algú va avisar la poli, però sospito que no. Aquesta és una altra.
Es molt complicat saber el perquè de tot plegat, Isnel. O potser, millor dit, saber per on hem de començar. Perquè no hi ha dubte (o si) de que el començament de la barbàrie (el detonador, per entendrens) és dins del diguem-ne cervellet (en tenen, oi?) d’aquestes persones.
Continuem (intentem-ho!) doncs. Quin és aquest «factor» que fa que tot peti al seu voltant i sense miraments? On és aquest «factor»? Perquè actúa? Com i què l’activa? Realment ja ho sabem tot sobre el funcionament del cervell humà? Som humans?
Es pot veure que, efectivament, som a les beceroles de sapiguer el perquè passen desgràcies humanes com les d’ahir a Castelldefels.
La gent responsable de la reinserció han de ser més curosos amb la seva feina, desgraciadament no és el primer cop que succeïx un fet d’aquestes característiques. Es evident que aquests criminals tenen un problema patológic greu, és impossible que una persona amb un mínim de sentit de la vida pugui fer aquesta barbaritat, tant impossible com el raonament usat per el personal de la presó que donar el permís de sortida.
uns fets així et deixen sense paraules ni respiració.. però no hem de barrejar conceptes:
no era cap permís, havia complert la seva condemna i a l’acabar-la havia sortit en llibertat, tant si estava «rehabilitat» com si no. Les persones que entren a la presó poden escollir si volen rebre un tractament o no, perquè aquest és totalment voluntari ja que estem en un estat de dret on no podem imposar cap tipus de valor o moral a algú que no vol rebre’l. El problema estaria en com hem acabat degenerant el sistema per tal que passin determinades coses.. però que aquest home mati no és culpa ni de la societat, ni del jutge, ni de la presó, ni de l’accés a armes blanques.. és culpa seva, i només seva.. com han dit per aquí, hi ha psicopaties que no tenen cap cura..
(gràcies per l’espai isnel, un text fantàstic, llàstima de les cirumstàncies.. malauradament..)
El problema principal que jo hi veig és que les mesures policials i represores (donèm armes a tothom, tanquem’los a la presó, endurim les penes, …) no serveixen de ben res (miri’s u.s.a) i el lliberalísme i les mesures reinsertadores tampoc (miri’s el que passa cada dia).
Llavors, què s’ha de fer amb aquesta gent que no té por de res perquè no estima res? Ensenyar-los a estimar? Donar-los alguna cosa per estimar?
no sé, no sé, la qüestió és complicada de nassos. I és que notícies com aquesta em deixen un mal cos que costa d’arreclar-se.
Dieguito, ja va passar aquesta etapa, sense pena ni esforç. L’Avelino és la garantia de l’ordre a bona part de ciutat vella. Els pitjors són més llestos, i no se’n sent parlar. Si els veieu actuar algun dia, sabreu que són capaços de qualsevol cosa, i es passen mitja vida fent mal. Posa-li un cervell trinxat per l’alcohol, per la cocaïna, l’heroïna i derivats, i una mala nit sense remei. La tradició del vaquilla continua.
La pitjor condemna que els espera és la resta de la carrera delictiva que se’ls garanteix, on hauran de sobreviure entre els seus iguals. Tot i així, si arriben a Capo es poden considerar reinsertats, retirats i viuen en pau.
El crim és una indústria, on la salvatjada es cotitza. Els capos són veterans que controlen la petita deliqüència allà on no arriba la llei, i ells són la llei. S’imposen per la força de la violència. El llistó està molt alt per ascendir en l’escala jeràrquica. Ajusten comptes. Venen pau i seguretat als negocis.
Jo he tingut ocasió de patir-ne algun episodi. Al bell mig de Ciutat Vella, Pl. Catalunya, el nen que amenaçava la seva mare amb un ganivet i llençava punyals a les veïnes, a més d’assetjar els negocis. Només algú increïblement dotat per la guerra el podia aturar. El Capo manté el carrer més tranquil. Però fa por. Més policia?
El capo de Castefa no està per la feina, senyal que ja està cremat o en procés de recanvi. Això no hauria passat si fos un capo competent. La policia l’haurà de reemplaçar.
S’han volgut donar moltes explicacions al problema del mal, però cap d’elles és vàlida, ara per ara. El dimoni ho explicava tot. Darrerament es busquen causes socials, psicològiques, mèdiques. El més temible és que no sempre són persones estranyes, sinò que, en unes determinades circumstàncies persones normaletes fan disbarats, com passa a les guerres o en situacions represives o a l’interior de les mateixes famílies. Concepción Arenal, crec, deia que quan s’obria una escola es tancava una presó, però ara tothom té escola i els resultats no han estat pas del tot reeixits. Hi ha moltes coses, en la ment dels homes i les dones, que no tenen explicació, i, de tota manera, hi ha persones que mai farien mal a ningú, en cap circumstància -crec-. El problema del càstig, de la repressió del mal, també està pendent, ja que la reincidència crea un gran malestar social. En fi, un mar de dubtes.
No voldria ser catastrofista, na Frannia, però certament observar els infants li fa pensar que les conductes violentes i les ànsies de fer mal, semblen innates. Si, a sobre, hi afegim una nula educació envers el respecte i l’ètica i ho substituim per egoïsme, competitivitat i probesa d’esperit (i situacions socials o personals especialment dures) llavors…però sempre ni haurà de gent incapaç de fer mal, aquesta és l’esperança.
La veritat és que no me n’havia assabentat, no veig gaire la televisió.
Jo també em pregunte què deu tenir aquesta gent a dins, perquè no vull pensar que estem fents de la mateixa manera.
no és perquè m’agradi esgarrifar-vos, però penso que molts de nosaltres ens situem en el rol de lamentadors, com les ploraneres dels enterraments, i no aportem res de gaire positiu, amb perdó. Sï, que ja es veu la violència extrema humana en edats infantils, a l’escola, a la família o al carrer. Sí, que existeix una tradició guerrera on la integritat física de les persones és una anècdota, des de fa milers d’anys, i els guerrers surten de la població comuna. Sí, que hi ha un determinisme genètic que predisposa algunes persones a ser cruels. I també, és possible que es pugui vèncer la violència des de l’educació individual i col·lectiva, amb arguments sòlids. També, el context hi té molt a veure. Fer servir un matxet és més propi a la selva, i no resulta tan sorprenent. Però a la selva el combat que es dóna és per les reserves de minerals preciosos a gran escala, i avui dia ja és cosa de guerrillers organitzats i armats fins a les dents.
el mateix es pot dir de la tendència temerària d’algunes persones, del gust i la tolerància pel risc. N’hi ha prou de posar una botiga de txutxes per entrar en contacte amb el perill de la delinqüència. No et dic res una joieria. Els entren amb el cotxe per l’aparador, com a mal menor. Segurament s’haurien de plantejar els paràmetres de seguretat d’una entitat bancària, i com a mínim salvarien la pell en els moments més difícils. Com comentaven més amunt, el dimoni serveix per entendre-ho millor. Déu els fa i ells es maten els uns als altres, botxins i víctimes. Però com es pot educar per no ser víctima potencial, quan tots ho som?
mireu, un altre dia un parell de descerebrats trobaran el seu moment de glòria al volant d’un cotxe, i que no ens toqui a nosaltres amortiguar l’impacte, o estomacant, torturant i violant noies d’un poble com Alcàsser, el nostre poble, o induint al suïcidi alguna víctima propiciatòria, d’una altra escola, o què més? La violència extrema civilitzada queda per un altre debat. Cada dia, el mòbbing immobiliari rosega la salut d’ancians i gent desprotegida. El mòbbing laboral envia a viure al carrer algun cartronaire vocacional. El mòbbing polític, sotmet grans quantitats de gent. No és tan aparatós i immediat com el matxet, però… L’assetjament econòmic global i local manté el món en actiu, pel que sembla. Perquè no hi ha un assetjament alternatiu, diferent. El món és conflicte.
perdó, ja us he dit que parlo amb l’afectació de l’experiència personal. Vaig acabar tancant un negoci per fugir de l’assetjament de la deliqüència corporativa. La qual cosa em fa pensar que això de Castelldefels s’hauria de conèixer des del detall, per parlar amb propietat. Semblen dos dimonis caiguts del cel, i no deu ser ben bé així. Segurament és més humanament comprensible si coneixem la trama interpersonal. El veí, la veïna, el comentari, l’associació de veïns, precedents, etc.
una ficció tangencial, una parella que conviuen des de fa anys i un bon dia l’un li diu a l’altre, desapareix de la meva vida, l’altre s’esborra del mapa, emmalalteix de gravetat i mor prematurament. Que bonic! Sense fer servir el matxet.