Dorms. Et bressola la tranquil·litat d’un sostre i unes parets que són teves i estimes. Les coses de casa descansen, com tu: les fotografies, els quadres, els llibres, la música, el sofà, les revistes, les cartes, els rebuts, els pots de llenties al rebost, la roba per planxar, la llista de la compra per a l’endemà, el filodendro, les orquídies… Dorms. Tens les portes i les finestres de casa tancades. Els llençols t’abracen. El coixí t’explica històries amables. Somrius. Dorms. Un silenci suau recorre la nit i els espais que coneixes tan bé. Respires un aire tranquil, lleuger, segur. Dorms. Dorms. Ets a casa, a casa teva, i dorms.
De matinada, et desperta una sensació estranya. El coixí ja no t’explica res a cau d’orella i et poses la mà al pit, com si et faltés l’aire. Però el silenci continua… I la foscor. Ja no dorms.
Endormiscada encara, t’aixeques a poc a poc, amb un temor que a cada instant es fa més gran, més i més. Ensopegues amb un llibre que no hauria de ser a terra. Obres el llum. De moment, no notes res. Després, de mica en mica, ho comences a entendre tot.
Tu dormies i algú, algú que no respecta absolutament res, ha violentat el teu refugi enmig d’un silenci increïble. Constates que ha estat a tocar del teu llit, remenant impunement els petits tresors de la tauleta de nit, i que després, o abans, s’ha passejat tranquil·lament per tota la casa, com si fos seva, rient-se de tu i de les històries amables que t’explicava el teu coixí.
La por del principi es transforma en ràbia. I la ràbia, finalment, en un lament absurd: sort que han estat els "silenciosos" i no els "violents", penses. Durant uns dies, i sobretot durant unes nits, tornaran la por i la ràbia, ben barrejades i ben intenses. I res de casa teva et semblarà igual que abans, perquè haurà estat il·luminat per les llanternes impúdiques d’algú que es pensa que tot el món és seu, fins i tot la tranquil·litat dels que, a la nit, escolten les històries amables que els explica el seu coixí. I això és el que més ràbia et fa, que et robin la tranquil·litat. Et fa més ràbia que haver perdut per sempre l’anell de casament de l’avi, la càmera digital que et van regalar els teus fills quan vas anar a Guatemala, els pocs euros que tenies a la cartera o el formatge i les coca-coles que van tenir la santa barra de cruspir-se mentre tu anaves escoltant unes històries amables que trigaràs molt a tornar a sentir. Perquè resulta que, a sobre, el teu coixí ha perdut la veu.
[@more@]
Es una llàstima que hi hagi gent així. Amb lo maco que seria viure en un món on tothom es respectes, on puguessis anar pel carrer tranquil, sense necessitat de tancar la porta de casa.
Però lluny de tot això, vivim en un món on, ni tan sols a casa, amb tot tancat, es pot viure tranquil.
Doncs si..es trist que la gent no respecti RES,ni tan sols allò personal…amb importància sentimental..
Volia comentar més ultimament , però no se per quin motiu mai podia veure el que escribies..només em sortia tot blanc, menys avui, que per fi ho he pogut llegir.
Muaaa
ostres, isnel… jo tinc molta por, i justament avui, a Catalunya Ràdio parlaven del tema… guarda’t de – si els trobes- fer-los mal al·legant que t’han robat la tranquil·litat… perquè a sobre, el culpable ets tu!!! No ho puc entendre, però és així… no ho puc entendre, no ho puc entendre…
un petó fort des del meu mar!
maremeuaaaa! això t’ha passat!!!??? quina por, xiqueta, i quina ràbia, tens tota la raó del món. Siga com siga espere que estigueu tots bé i que et retorne prompte la tranquil·litat.
Una abraçada.
Ostres, m’he quedat parat. De primer pensava que era un relat dels teus tan ben lligats, però ara veig que va de debó i també m’ha envaït la fuetada de la ràbia. I mira que aquests dies, escoltant les notícies, pensava precisament en tu que ets de les persones que conec que viuen «als afores».
T’envio un petó ben gran que segurament no et tornarà la tranquil·litat, però et pot omplir algun racó buit.
Isnel, m’ha passat exactament igual que a l’Aladern. Primer he pensat, guaita, la Isnel de la crua realitat, n’ha tornat a fer un post d’aquells tan ben posats. Quan he arribat al comentari de la Nimue, m’he dit —i li prego disculpes des d’aquí— no ha sabut entreveure el què. En veure el què li responies, he tingut un esglai. Després, ja m’he trobat amb l’Aladern, compartint aquesta suor freda. Menys mal, que dins del malament que m’imagino ho has passat, esteu bé. Una abraçada reconfortant.
Han entrat a casa teva??? Uff, quina por! Però esteu tots bé, veritat? El xiquet també? Potser és millor així que si hagueres despertat i els hagueres trobat al costat del teu llit… Uf, quin calfred!
Els cremaria a tots! …a la foguera! La veritat, Isnel, és que no m’ha passat mai això… però deu fer molt de mal. Per tot, tant amb les coses que et prenen com amb la intimitat que trenquen. Buff.. espero que estiguis bé, bonica 🙂
un petonàs ben gran!
Quina ràbia i quina indefensió! T’entenc perfectament: penses que la teva vida -i el dia i la nit-, al menys a casa, depèn de tu i t’adones que tampoc no és així, que t’han robat el que no es pot quantificar ni valorar, que potser mai no serà exactament igual. I encara tens sort perquè no t’has despertat i no eren violents, et diran.
Una abraçada.
Mai més ho tornarem a comentar hores abans! eh Isnel?
Jo tinc uns coixins que encara tenen veu, si vols tels passo perquè t’expliquin històries agradables mentre dorms.
Un somriure, isnel, per si fa companyia en una nit més tranquil·la :). I mira que sempre sembla que els passi als altres, al veí, ‘per la tele’, al poble del costat …
Em sap molt greu el que t’ha passat… Ara és qüestió de temps que torni la tranquil·litat. He vingut per portar-te petons, amb la mateixa estimació que els teus, que els que m’has deixat al meu univers privat. El que m’has escrit m’ha arribat al cor. De veritat.
Doncs es una gran putada. Al final haurem d’anar deixant quatre coses a l’entrada de casa amb una nota que digui: «Aixo es el que us toca endur-vos avui. Pero no entreu, si us plau».
Però, esteu bé, tu i l’Oleguer? Això és l’únic important!
Una abraçada amb contes, històries i rondalles, a tots dos!
Ho sento, ja veus que això ha passat molt sovint, massa, aquests darrers temps, i de vegades de forma molt més violenta, les vegades que m’han robat el bolso també he pensat sempre ‘sort que no me n’he adonat i no m’han estovat ni m’han amenaçat’. Quan passen aquestes coses ens sentim molt indefensos, ara ens hem adonat que, moltes zones rurals, sense l’antiga guàrdia civil, no tenen ningú per defensar-se, una situació molt greu, que, malauradament, fa molt de temps que dura, i que sembla que no tingui solució… si escoltem com fa volar coloms la senyora Tura. Si a això hi sumem els actes vandàlics que passen de tant en tant, els darrers amb l’excusa de la celebració del Barça, i el poc càstig que tenen els culpables… crec que hem viscut massa temps pensant allò de ‘to er mundo es gueno’ i, malauradament, el món és com és.
«Sort que han estat els silenciosos i no els violents», és lamentable que ens esperancem amb això. És com si els ho permetéssim, és com si els diguéssim: agafeu, agafeu, però no em pegueu.. I un rave! ni pegar, ni robar, ni entrar aquí il·legalment!! prou consentiment! prou indulgència! prou fer de Sant Francesc d’Assís! és trist, però la realitat és que en aquest país es dormia molt millor abans. Que fins i tot ens robin el son.. per déu!
Isnel, guapa, quin ensurt! Intenta superar-ho; que no et llevin ni la son ni la tranquilitat ni els somnis. Ànims!
caram isnel, quin greu! hi ha tanta perversió que ja ni es molesten a esperar que surtis de casa per fer-ne el que volen… què hem de fer amb tot això? ni idea, però per tu et deixo una abraçada ben gran perquè, almenys, et puguis sentir una mica més reconfortada… 🙂
Ostres Isnel! Primer em pensava que feies literatura sobre el tema i quan he vist que no m’he quedat glaçat. Quin ensurt!. Vas tenir la «sort» que eren els silenciosos. Com a mínim m’algero d’això per vosaltres. Un petó i una «colleja» a la Tura.
Em sap molt de greu. Malgrat tot, però esteu bé. Ja no hi ha respecte, ja no hi ha respecte !!!
La llibertat de tots és el llibertinatge d’ alguns que ja són molts.
Molts petons!
Lili
Isnel… se m’ha posat un nus a la gola i tot… quina por!!!
El que admiro de tu es que despres tens la capacitat d’escriure-ho aixi de be!!!