Gotes de dips [3]

Tu ja ho saps, i molts altres ho hauran endevinat: sí, jo vaig entrar a aquest món de la teva mà. "T’agradarà, jo m’hi sento de conya" em vas dir. No em vas comentar quin era el teu dip, però el vaig trobar de seguida. En aquest Gotes de dips suposo que es barrejarà el que sé de tu i el que llegeixo de tu aquí, tot i que intentaré, només ho intentaré, parlar només del tu d’aquí, o sigui, del teu dip i del que em provoca. M’imagino com deus escriure els teus posts més personals, mossegant-te la llengua per no dir més del que vols dir, tot i que de vegades et deixes anar i llavors, de mica en mica, ens ho acabes explicant tot, o gairebé. Com si caminessis a salts, vaja: endavant i, de vegades, també endarrere. Em diverteixes moltíssim amb els teus escrits sobre la feina, quan tot surt a raig i ens mostres les teves reaccions amb un toc d’humor fi i irònic, però sense amagar, ni oblidar, els recels i les preguntes. El de la senyora esteticiénne que volia posar una parada de xurros és impagable. Ens ensenyes el teu costat més inquiet amb els posts de llibres i els posts de cine, escrits des de dins, tant des de dins que vas provocar que tot un senyor autor d’un llibre que havies comentat et contestés aquí mateix, i això no ho pot pas dir tothom. Se’t nota a pertot aquestes ganes de gaudir de les coses més petites (una carícia, un paisatge, un monument) i de córrer darrere de les més grans (l’amistat, l’amor, la cultura, l’univers). La teva sensibilitat no té límits i, de vegades, et supera i busques la complicitat dels altres per suportar-la: el post sobre la flor groga damunt les platges destrossades pel tsunami és un homenatge enormement emotiu al desastre, fet amb una metàfora senzilla i eficient alhora. I la manera com ens expliques la teva experiència de voluntari lingüístic és perquè correm tots a ser-ho també. I és que, potser sense pretendre-ho, m’encomanes aquestes ganes de saber més, de viure més, d’escriure més, de llegir més, de sortir més. Escrius bé, i ho saps, saps que transmets emocions, sentiments, inquietuds, i que saps com fer-ho per convidar-nos a entrar en el teu món de sensacions sense por i amb confiança. I, si no ho saps, t’ho dic jo ara i aquí: en la meva particular categoria d’aquesta mena de crítica parcial, subjetiva, íntima i personal, tu encapçales la categoria de "L’amfitrió perfecte". Gràcies per tot.[@more@]

Tweet