Maleïda memòria

Un post d’aquest matí li ha obert de cop la porta del record i, sense demanar cap mena de permís, una punxada de fred molt viu, feta de partícules de nostàlgia i de sentiments estripats, se li ha instal·lat al sofà. I encara hi és. L’ha volgut fer fora de mil maneres diferents (apagant el foc, posant la música ben alta, escampant rituals d’excomunió, a cops d’escombra, a cops de crits, a cops de renecs fins i tot) i no se n’ha sortit. Aquesta punxada li encén el record i la desesperació.

I passaran els anys, ara ja ho sap, i cada vint-i-cinc de gener la memòria li durà en safata aquella tendresa que la va enamorar, aquella passió que tastava per primer cop, aquell cos que li encenia el desig, aquells llavis que es va fer seus una nit d’abril al peu d’una muralla de pedres mil·lenàries, aquells ulls que la feien sentir més desitjada que ningú, aquell somriure que li esborrava tots els mals del món, aquella veu carregada de promeses dolces, aquells braços que l’atrapaven tan fort, aquella seguretat que li encomanava, aquell horitzó tan net que li dibuixava. Per més que intenti oblidar, cada vint-i-cinc de gener, d’una manera o d’una altra (avui en forma de post d’aniversari) la maleïda memòria l’enfonsarà una mica més en els remordiments. Per més que visqui, per més que rigui, per més que estimi, per més que fugi, cada vint-i-cinc de gener recordarà l’aniversari d’aquell primer amor que un dia, presa d’un atac de ceguesa absoluta, va fer fora per sempre del seu món.

[@more@]

Tweet