Gotes de dips [6]

Ja no puc esperar més per comentar el dip d’algú que té una gata que es diu Bizcocho. És un dip jove, que no arriba als dos mesos, d’un autor també jove (si no m’enganyes, és clar), que balla sardanes, que vesteix roba barata, que fuma un paquet i mig, que no dina ni sopa però s’afarta de pastissets de poma i de galetes durant tot el dia, que tant parla de pors com de titoles, que ens confessa que té ganes d’enviar els Reis Mags a prendre pel cul i que és fundador del "Club dels Perdedors". 

El teu dip, si jo li hagués de posar títol, es diria "sinceritat desesperada". Però no el canviïs pas, em sents? Perquè m’agrada molt el que té. T’explico per què li posaria aquest títol: perquè et noto desesperadament sincer. No tothom ens comenta tan sense embuts com tu que sovint plora quan es fica al llit per por als malsons. I, realment, el que ens vas explicar de la flauta em va posar els pèls de punta. No tothom té, com tu, la sensibilitat i la paciència d’ensenyar-nos un racó de món, en aquest cas un racó d’Osona, que t’ha robat el cor. I de quina manera! Si has obert una categoria només per parlar d’aquest indret! No tothom ens fa saber, com tu, que ja té quatre nebots i, a més, ens ho comunica amb aquesta emoció que saps posar tan bé als posts més íntims.

També he rigut molt llegint-te, ja t’ho he dit moltes vegades, sobretot amb els desitjos de l’última nit de cap d’any i amb el detalladíssim circuit laboral per una urbanització farcida de gossos agressius. M’agrada el teu interès per explicar-nos les notícies d’actualitat que trobes per internet o quan ens fas saber els llibres que llegies quan eres infant, quan ens dius que escrius contes curts i que toques (o cantes?) en un grup de música que encara no té res gravat però que ja li tindrà. M’agraden els teus comentaris tan freqüents als meus escrits, destil·lant sempre aquesta tendresa que, deixa-m’ho dir, em sorprèn agradablement en un noi de la teva edat. Que ningú no pensi que, amb això, digui ara que els nois de vint-i-tres anys no són tendres, déu me’n guard! Però és que, en el teu cas, hi ha també moltes altres coses, unes que ja t’he dit i d’altres que no, que em porten de dret cap a aquest pensament. I m’agrada, sobretot, l’empenta que treus de tu sabràs on quan, després d’uns dies estranys, plens de pors i de desitjos gairebé desesperants (ja tornem amb la desesperació!) d’enamorar-te i d’estimar, em surts amb algun escrit net, divertit, lleuger i entranyable, com aquell en què ens comunicaves que no vols ser cap monstre i que per això encara no tens el carnet de conduir. En la meva particular categoria d’aquesta mena de crítica parcial, subjetiva, íntima i personal, tu encapcales la categoria de "Som i serem tant en dies clars com en dies grisos".

[@more@]

Tweet