Jacqueline, l’altre dia, en un post tremendament nostàlgic i, també, visceralment dur, ens deia que enyorava les perles que queien cada dia quan a lamevaweb només eren vint. No vull pas comentar la Jacqueline, ara. Però sí que vull parlar d’una perla (que encara n’hi ha, Jacqueline, que encara n’hi ha!). És una perla irònica, subtil, punyent, de vegades també sarcàstica. I escrita de meravella. Ja ho deia init en un comentari a un dels primers escrits d’aquest dip: "I com escrius, renoi…". I jo ho repeteixo: com escrius, mare meva, des d’aquest pal més alt des del qual ens has ensenyat una manera ben intel·ligent, amena i sàvia de com es poden treure els dimonis de dins. La llengua, les dones, la política, la llibertat, la religió, la llibertat d’expressió… tot s’esmicola al capdavall d’aquesta ploma magnífica, sucada en un tinter de tinta Pelikan.
I és que, en cap moment, no em sembla que et llegeixi, no, sinó que t’escolti. I que la teva veu, que ens arriba a través d’unes aigües de vegades revoltades i de vegades -poques, això sí-, una mica més encalmades, la tingui al costat mateix, ben a la vora, tant que de vegades em giro i tot perquè m’ha semblat sentir el murmuri de les ones, o el crit del vent estripant les veles d’aquest vaixell que ja gairebé no té cap secret per a nosaltres. Ens has fet d’amfitrió d’un món observat des d’un lloc ben curiós i privilegiat.
No et llegeixo, sinó que t’empasso. No et busco, sinó que et persegueixo. No em fas pensar, sinó que em dónes ales per remuntar-me als núvols més alts de la reflexió. T’ho dic de dins, de debò. Com et dic també que m’has fet patir amb aquesta absència tan llarga. I m’has esgarrifat d’emoció amb el teu post d’avui. Et vaig descobrir a l’informe (tu en dius infomes, dels teus posts) núm. 16. Però ara ja et puc dir que te’ls he llegit tots, tots vint-i-vuit, inclosos els comentaris. Vint-i vuit perles que són per tenir a la tauleta de nit, al costat del llibre que ens fa més companyia a l’hora més dolça, íntima i tranquil·la de la jornada. A l’hora en què jo (i ara manllevaré una expressió teva) aturaria la mar. En la meva particular categoria d’aquesta mena de crítica parcial, subjetiva, íntima i personal, tu encapçales la categoria de "La perla de la mar salada".
[@more@]
Ja ho veig, com també veig que era agosarat comptar com a falta el dia d’avui. Saps que passa, que a les coses bones, un s’hi acostuma de seguida, i llavors, amb encara més velocitat, les troba a faltar. Llegir-te és un plaer.
Brillant. Totalment d’acord. En tot.
Braaavo!! Ara esperem que no torni a haver-hi mala maror ni abordatges de pirates 😉
Amiga isnel: T’escric jo perquè l’acollida i el Grumet són a la bodega, amb les mans agafades, compartint un silenci emocionat després de llegir la teva setena gota de dips. No els he dit res, perquè aquesta mena de silencis sempre m’han impressionat i m’inspiren un immens respecte. Però em crec en l’obligació d’agafar la Pelikan amb el bec i dir-te, en nom de tots tres (encara que jo sigui l’últim mico, en aquest vaixell, vull dir l’últim lloro, tu ja m’entens) que moltes gràcies, no només pel que has deixat escrit sinó per ser-hi. Per existir. Per mirar-nos amb aquests ulls teus, intensos i profunds, aquella espècie d’ulls tan difícils de trobar que saben veure-hi més enllà dels papers rònecs i de la tinta empal·lidida per la humitat permanent de la mar.
També et deixo el correu electrònic del nostre vaixell. Si aquell parell em renyen, que es fotin! Els lloros també tenim dret a la iniciativa pròpia. Què carai!
Una carícia de bec de lloro a la teva galta, maca.
L’estrany