La "seva cançó" era d’aquella malaguanyada Cecília. El primer dia que la va escoltar, va plorar com no plorava des que els geranis del balcó li havien agafat la malaltia de la papallona i se li havien quedat secs. I de seguida li van començar a arribar aquelles cartes anònimes i romàntiques a més no poder. I cada nou de juny, apareixien les violetes. Perquè el seu aniversari era el nou de juny, i no el nou de novembre.
"Era feliz en su matrimonio/ aunque su marido era el mismo demonio/ Tenía el hombre un poco de mal genio/ Y ella se quejaba de que nunca fue tierno/ Desde hace ya más de tres años/ recibe cartas de un extraño/ cartas llenas de poesía/ que le han devuelto la alegría/ Quien la escribía versos dime quien era/ quien la mandaba flores por primavera/ Quien cada nueve de noviembre/ como siempre sin tarjeta/ la mandaba un ramito de violetas/ A veces sueña y se imagina/ cómo será aquel que tanto la estima/ Sería un hombre más fiel de pelo cano/ sonrisa abierta y ternura en las manos/ No sabe quién sufre en silencio/ quién puede ser su amor secreto/ Y vive así de día en día/ con la ilusión de ser querida/ Y cada tarde al volver su esposo/ cansado del trabajo la mira de reojo/ No dice nada porque lo sabe todo/ sabe que es feliz, así de cualquier modo/ Porque él es quien le escribe versos/ Él, su amante, su amor secreto/ Y ella que no sabe nada/ mira a su marido y luego calla.".
Un dia va obrir un dip. Potser perquè ja s’havia atipat de rebre flors d’aquell marit seu insípid i ensopit, després d’anys i anys de seguir-li un joc que ja la cansava, fent veure que no sabia res quan, de fet, ho sabia tot des del primer dia. Va obrir un dip perquè volia sentir emocions noves. Li havien dit que això, amb els dips, s’aconseguia.
Va obrir un dip i es va trobar gairebé de seguida amb una muntanya de comentaris a tot allò que ella escrivia, i això que tot plegat no era res més que escrits avorrits sobre el temps, comentaris superficials a qualsevol notícia de premsa, alguna recepta de cuina amb els ingredients equivocats, un grapat de somnis sense cap ni peus i unes cròniques quilòmetriques sobre les novel·les que s’empassava de la Danielle Steel, que eren absolutament totes. I es va animar. Potser no era tan bleda com es pensava. Potser la lectura d’aquelles novel·les romàntiques l’havien empeltat d’algun estil prou interessant per a aquella comunitat de persones anònimes que li reien les gràcies sobre el temps, la compadien després d’un malson, l’animaven a superar els traumes provocats per les notícies de la premsa, li obviaven els desastres culinaris i l’empenyien a continuar llegint la Danielle Steel.
Cada dia anava a dormir més i més contenta d’ella mateixa.
El marit, cada nit anava a dormir i més i més tard. Li deia a la dona que havia d’acabar de repassar les factures de la botiga a l’ordinador.
I és que clavar una mitjana de deu comentaris diaris al post de la seva dona, obrir dips com un boig per poder deixar constància que qui l’escrivia no era un fantasma, i inventar-se àlies i títols de dips no es feia pas en cinc minuts. Ni en deu. Ni en quinze.
I, al llit, la dona somreia, mentre llegia l’última pàgina de l’última novel·la de la Danielle. I ja rumiava de què aniria el proper post. "Explicaré la recepta dels musclos amb allioli, que no puc cuinar mai perquè a ell li produeix urticària només de sentir-ne a parlar".
I quan, a la nit següent, l’home va arribar al llit amb la cara i les mans embutllofades, ella, de cop, ho va entendre tot. L’endemà mateix va tancar el dip i se’n va anar a veure un advocat perquè li preparés la demanda de divorci. Ja mai més no tornaria a ser una bleda. Mai més.
[@more@]
Per què es va divorciar? M’ ha agradat, però m’ ha sorprés el final (suposo que d’ això es tracta).
Què puc dir? que ets capaç de fer riure i plorar al mateix temps i per a mi això és molt difícil
😀
Ui, crec que m’he perdut… Li ha estat infidel amb ella mateixa? Potser que em fiqui al llit i ho intenti entendre millor demà… 🙂
Tranquil·la, Isnel, que les butllofes són conseqüència dels musclos, queda del tot clar sense necessitat de cap segona lectura; segurament les durícies de la Raquel, o són realment seves, o ha tingut un lapsus. Pobre home, però, no?.
Les mandonguilles, per a què no es cremin, necessiten atenció; per a què surtin prou bé, necessiten a més d’un cert art culinari. Enhorabona, doncs, també per les mandonguilles.
Hi ha cops, que precisament aquell sentiment més pur, aquell que més ens accelera el cor, aquell que més ens enterboleix la ment; és aquell, precisament, que se’ns fa impossible de comunicar.
Ell és massa pobre; ella massa exigent. Una llàstima.
Ho has descobert! tots nosaltres, els que comentem fascinats els teus relats, som en realitat la teva parella. T’hauràs de divorciar
la veritat és que jo també hauria demanat el divorci si fos d’ella… com sempre diu la meva àvia ‘aquest home no té vista’. M’ha agradat molt isnel, molt. Abraçades!
Com tot el que escrius, m’ha encantat. Però, per a quan una història amb final feliç? Fa poc, en una novel·la, vaig llegir que allò que escrivim condiciona la nostra vida, o sigui, a l’inrevés del que seria normal pensar: que la vida condiciona la nosta escriptura. Potser és veritat i val la pena provar-ho. Però, com sempre, no em facis massa cas…
Gràcies, Isnel! 🙂
Fantàstic. Allarga-ho, isnel. És una novel·la excel·lent.
Perdó, torno a ser jo.
L’Omar té una certa raó: hi ha qui escriu quan pateix i hi ha qui escriu per patir. I, normalment, el segon cas es dóna a continuació del primer.
Em sembla recordar que aquesta era la teoria de Joan Fuster sobre el cas Ausiàs March. Ei, em sembla, eh!
Doncs a mi m’ha agradat molt. M’ha fet plorar. He trobat que és una història real com la vida mateixa. Plena de silencis densos, mentides piatoses, tendresa continguda… Ai… Són sòmines, els homes. Qualsevol cosa abans de parlar clar! Només que s’assemblessin una mica a la mare que els va parir, el món rutllaria millor.
Doncs a mi ja m’està bé que s’entretinguin escrivint anònims, comentaris a dips o el que els roti. Són molt pitjors els que es fan passar els complexos infantils bombardejant l’Irak. Ah que sí?
Un petonet, isnel!
Acollida, jo sé que l’Isnel no escriu per patir; potser sí que ho fa quan pateix, però el seu art escrivint és tan mervavellós, que estic segur que pot tenir un efecte màgic. Ella té els ingredients per trobar la felicitat (en l’escriptura i en la vida), només cal que els amaneixi bé. I sé que, tard o d’hora, trobarà la fórmula màgica.
… a aquest lloro, un dia li tallaré el bec.
«… el seu art escrivint és meravellós». Totalment d’acord, omar.
Ostres, m’ha agradat molt, no m’imaginava un final així. M’ha impactat
Genial, Isnel… Com tot el que escrius. Una abraçada!