No es va quedar a dormir a l’alberg perquè li demanaven vuit euros. Vuit euros era el que costava passar-hi la nit i ell no els tenia. Es va estimar més agafar el cotxe de matinada, fer cent quilòmetres i dormir a casa, que no pas deure’ls a algú.
Potser si hagués passat pel caixer automàtic abans d’anar a la festa, ara no ho explicaria.
La línia, tan increïblement fràgil, que separa la vida de la mort aquest cop costava vuit euros. Altres vegades és, només, enganxar-te la vora de l’abric amb la porta del garatge i sortir de casa mig minut més tard. O tancar els ulls un instant quan fas un esternut conduint a cent-seixanta per hora.
Una vegada, ja fa temps, la línia que separa la vida de la mort va ser una mica de cansament, només una mica. Però era en una muntanya, un dia d’hivern, amb els camins glaçats. I ell, que tenia un cor d’àngel, no volia espatllar l’excursió a ningú. No va voler que ningú reculés per acompanyar-lo al refugi. Ell els esperaria allà, assegut a la vora del foc, mentre els altres coronaven el cim. No era als Alps, ni a l’Himàlaia, ni als Andes. Era a la Garrotxa, i era un cim conegut, familiar, gairebé entranyable. Va dir que els esperaria en un refugi on no va arribar mai.
No sé per què parlo de la seva mort, ara. Potser han estat els vuit euros. El pensament ja ho té, això. Agafes la madeixa per una punta rebel, comences a estirar i surten tots els fantasmes. Tot i que, el d’avui, ha estat un fantasma molt dolç. El temps reposa els neguits i ventila les penes, encara que no vulguem.
[@more@]
Potser el temps és més savi que nosaltres…
🙂
…Passa i no oblida…
El temps ens escombra i ens fa perdre o guanyar moments molt valiosos.
Hi ha una línia molt fina, sí, molt fina. Sovint, completament de franc.
És tan injusta, la vida, de vegades… Hi ha qui diu que la mort, l’autèntica mort, és l’oblit. El temps fa que ferides de carn viva vagin cicatritzant i puguem recordar sense sentir el dolor intensíssim d’abans. Això és cert. Però, com a la pell que duem per fora, les ferides internes també deixen el seu senyal. I mal aniria… Potser mai no creixeríem, si no fos així. Jo què sé… Ara em sembla que m’he enrotllat massa.
Molt bonic, el text, isnel. Preciós.
Diuen, que el temps ho cura tot. No crec, que curar, curi res, però sí que apaivaga la intensitat del dolor que sempre causa la fuetejada de la mort, en aquells que quedant vius, en pateixen els efectes.
I quan no et queda ni el “mal consol de les raons”? Perquè hi ha raons objectives (inconsolables, però objectives) en això que expliques: un cansament, un caixer, un pujar o no al cotxe…
Hi ha línies més fines, més tènues, invisibles, del tot imprevisibles: saps què és la mort sobtada? Jo també he conegut un cor d’àngel. Aquesta ha estat la meva sort i la meva dissort, perquè se’n van tal com vénen
Jo, que m’agrada donar-li la volta a les coses, em pregunto: tot i que hagi marxat de sobte, m’hagués estimat més no conèixer aquest cor d’àngel i no haver de passar el tràngul de la seva mort?
Només la força de la gravetat és previsible, Ramon. La resta és tot sorpresa.
No conèixer cors d’àngel, gulgulan? Quina vida més trista que tindríem tots… Estimar té els seus riscos, d’acord, i el risc més fort és la pèrdua definitiva de qui estimes. La mort.
Però… passar per aquest món sense voler conèixer cors d’àngel? Au, vinga! Em vols explicar què hi fem tots aquí, en aquest bloq que destil·la tendresa per tots els seus porus?
Somnis trencats, vides apagades, futurs perduts. La mort, sobretot quan vé així, de sobte, per sorpresa, sembla que encara faci més mal. Quin dolor el de les famílies d’aquesta gent dels Ports, de la gent d’Indonèsia, de la gent d’Irak, de la gent de Palestina, de la gent de Madrid, de la gent d’arreu del món que more per accident, per guerra, per fam, per malalties…. Quin dolor. El món és una bogeria, certament, però malgrat tot hem de buscar instants per viure la vida amb un xic, ni que sigui un xic, d’alegria.
Totes les morts fan mal… totes creen un buit dins nostre… el dolor que sentim és perquè estimem… tota pèrdua fa mal. El temps no és que tot ho curi, sinó que ensenya a conviure-hi, i amb els records mantenim vives en el pensament a aquestes persones que han passat per la nostra vida i malauradament ja no tenim aprop.
Les casualitats de la vida fan que poguem pensar que de la vida a la mort hi ha 8 euros… però vist des de fora, no podem tornar enrera i canviar les coses.
Sí, Isnel, és això.
Això dels vuit euros m’ ha posat la carn de gallina. Només per vuit insignificants euros va salvar la vida. Uns euros que qualsevol amic, amb tota la bona fe, els hi podia haver deixat. Uffff…
No et manca raó, Isnel, però quan és a mi a qui em toca quedar-me —i evidentment, fins a la data sempre ha estat així—, l’egoisme fa que cregui que en sóc jo, el més pobre.
diuen que la vida que ens donen al nèixer és l’avantatge que ens ofereix la mort en la cursa que mantenen… vida i mort, dues cares de la mateixa moneda… els instants són curts, i el més petit d’ells pot fer canviar el curs de la (nostra) història d’una manera fulgurant. Abraçades a tots, malgrat tot… un post molt maco isnel, molt…
No sabem què passarà demà… Per això és important per a mi saber que la gent que estim és a prop, i dir-los que els estim sovint…
🙂