Ho deia el títol del capítol d’avui de Jet Lag. Això s’ha acabat. Ella se l’ha mirat amb els ulls i la boca ben oberts, amb la forquilla a mig camí del plat i de la boca oberta, amb el gat més petit de tots els que té que provava d’enfilar-se-li per les cames. Deu ser maco, pensava, crear personatges, donar-los veu, vida, fer-los riure, fer-los patir. I, després, un dia, dir-los: això s’ha acabat, gent! I com si no hagués passat res. Deu ser increïble, anava rumiant, inventar-se vides de mentida, jugar a ser déu, matar o fer néixer sense que el món s’enfonsi, parir un argument i que algú s’hi enganxi, viure a cops de diàlegs inventats, de situacions imaginades i de finals capritxosos.
Jet Lag s’ha acabat i a ella se li ha quedat la truita ben freda. El gat petit li ha deixat la marca d’unes quantes esgarrapades a les cames. S’ha omplert el got d’un vi negre, una mica aspre, senzill. Ha tancat els ulls. Viure d’escriure vides de mentida deu ser fantàstic, es deia. I somreia. Ben bé com una beneita.
[@more@]
Tot just acabava de contestar el teu últim comentari d’ahir al meu post, quan he vist que havies penjat aquest. Amb el títol que hi has posat, i en tercera persona del singular, m’he endut un ensurt, que el cor encara me’l noto. No m’espantis, eh?.
Jo he tingut un ensurt bastant similar…
Pot ser que noti un deix irònic en el somriure de beneita?
Es nota, es nota el deix irònic en el somriure de beneita!
Ostres, isnel, això no es fa, maca! En llegir el títol m’han caigut totes les plomes! I les he d’agafar una a una amb el bec, que jo no tinc manetes! Ja m’has buscat feina per unes quantes hores, tu!
Cordons, quin ensurt!
Jo no sé com cony es fa, això de crear un personatge. Ara bé, com a personatge he de dir que depèn del déu que t’ha tocat pots viure més amargat o menys, més lliure o més esclau, més emmurriat o més xiroi… Sempre et queda el recurs d’engegar a la merda el déu que t’ha parit i tota la seva família.
Com la vida mateixa, vaja…
Espantant al personal, eh?
És bonic i horrorós a la vegada, crear personatges. Bonic pels resultats, poder crear aquells personatges que tothom acava estimant. Horrorós pel fet que un, com a Déu d’ aquell món creat, pot destruir-ho tot en qualsevol moment. Però deu ser una sensació inimaginable poder fer, indistintament, riure o plorar a la gent amb el que hom ha escrit (em refereixo a, per exemple, quan un escriu un llibre o l’ argument d’ una pel·lícula,…).
Ostres! M’he espantat amb el títol. I pel que veig no he estat l’única… que ens vols enterrar d’un ensurt isnel? jejeje
Ep, ep, ep, Fd! Que els personatges ja en tenim, de vida pròpia! Que algú no se n’hagi adonat encara (ni els propis déus-creadors que ens busquen) no és culpa nostra! No et fot!
Ara sí, ja veig que hi ets, però com vols que estigués tranquil, desprès de l’últim post en tercera persona del singular; o és que ja no te’n recordes?.
Perdó, penúltim, i sense contar aquest.
Ficció? Què vol dir ficció? Grumet, que t’han dit, ara?
Potser no hi tengui res a veure, però aquest post m’ha fet recordar la directora de la meva escola d’EGB, que deia que agraïa molt als escriptors que havia llegit al llarg de la seva vida els moments de felicitat que li havien donat… Eren el seu descans, la seva pau, i els estava molt agraïda…
🙂
No m’estranya, pentesilea. Si no fos per la literatura, la meitat dels mestres serien a cal psiquiatre. L’altra meitat ja hi és.
i quantes vegades no em jugat a ser déus? tot i que no ho haguem fet amb personatges de ficció… encara que fos preferible que així fos, esclar…
isnel, no esperis si us plau, encara que no comenti/escrigui espero tenir temps de llegir la teva gota que tant anhelo!
Escriure vides de mentida deu ser fantàstic però llegir gotes d’Isnel no es queda curt.
Totalment d’acord amb en JosepArnau. Sí senyor!