Entre una extraordinària oda als ous de reig (amb trempera inclosa) i una fotografia de la bandera espanyola en flames, realment hi cap de tot: una rebentada de secrets amargs, un rosari de frases per a tots els gustos, uns explícits relats pornogràfics (a tu no t’agrada anomenar-los eròtics) o una profunda desesperació davant la fredor actual dels ulls dolços d’una noia.
Al principi d’estar per aquí, entrava al teu blog amb una mica d’ànsia. Mai no sabia ben bé què hi podria trobar. A més, deixa-m’ho dir, em costa molt llegir clar sobre fosc. I faig un esforç considerable per llegir els teus posts, o els d’en Niqmad, o els del Salt. Un esforç visual, vull dir. A mi m’agraden més les roselles madures sobre camps de blat ros, per dir-ho d’alguna manera. Però aviat vaig passar olímpicament de la forma i vaig passar directament al fons. I vaig trobar un sac que, amb el temps, m’ha fet pensar en el protagonista d’un conte que vaig llegir fa un temps. Es diu "El nen que volia ser l’home del sac" i comença així: Hi havia una vegada un nen anomenat Orient que sempre deia que, quan fos gran, volia ser l’home del sac. -Però, fill -li replicava la seva mare, tota amoïnada per aquella dèria tan estranya que li havia entrat al noi-, hi ha mil oficis molt més bonics que no pas ser l’home del sac. Pots ser terrissaire, o comptable, o capità de vaixell, o bomber, o tractorista, o fabricant d’escales metàl·liques, o cultivador de gira-sols. Però a l’Orient no li agradava res de tot allò. -Ni venedor de gelats? -afegia la seva mare. -Ni venedor de gelats, mare. Jo vull ser l’home del sac!
I això em porta de dret a un dels posts més durs i més emotius de tota la teva bibliografia bloggaire: "El dia que va morir el meu nen". No saps pas les vegades que l’he llegit! Cada frase, cada paraula, cada situació, cada pensament del post podria ser el començament d’una història forta, estripada, amb grapa, amb nervi, a mig camí del desencís i de la llum del final del túnel.
Per mi, el teu blog és inquietant, agressiu de vegades, amb un ritme fort, gairebé trepidant. I una autèntica capsa de sorpreses: tant ens parles d’una nit de bogeria i de sexe fort, com ens deixes anar un "estimar i sentir-se estimat és molt maco", o ens poses la pell de gallina parlant del suicidi, o ens incites a començar la revolució contra els opressors, o et carregues els pijos de Gràcia. O ens desvetlles el secret més ben guardat de la bloggosfera catalana en confessar que l’altre protagonista del duel que vas protagonitzar fa uns dies era el teu propi germà. Ets provocador, i això m’agrada. Transmets molt bé el que et passa pel cap i pel cor, i això em sedueix sempre. Tens sentit de l’humor, i això em fa somriure. D’acord que, moltes vegades, és un humor una mica agre, amb un pòsit d’amargura, però intel·ligent i ben dosificat. També ets irònic: "el meu, no és un blog polític", ens dius de tant en tant. I després ens convides a matar els monstres que van sobreviure a les aigües contaminades de Palomares.
Mai no em deixes indiferent, mai. Perquè les teves històries, les antigues i les actuals, són plenes de vida, molt més del que de vegades em sembla que et penses. I les descrius amb uns recursos lingüístics originals i molt interessants. Amb tu i amb el teu dip, encara que no t’ho creguis, he après a mirar de prop una part del món que volia obviar perquè em feia massa mal, la part més fosca i oculta d’una experiència brutal que, malgrat ser protagonitzada per algú molt jove, ja té tots els estigmes d’algú molt vell. Però si t’he de creure, que et crec, ja només és un malson en algun racó amagat d’una calaixera que, en el primer calaix de tots, hi té unes ganes d’estimar i d’anar a buscar bolets que no s’aguanten. Això sí: cada vegada que avises que te’n vas per uns dies (perquè mira que t’agrada avisar, a tu, eh?), el cor em fa un salt. En la meva particular categoria d’aquesta mena de crítica parcial, subjetiva, íntima i personal, tu encapçales la categoria de "Posa un ou de reig a la teva vida, que tu pots".
[@more@]
Hola, veig que segueixes amb el teu molt bon estil de crítiques. Et comento aquí per si de cas (ja sé que és molt per si de cas) haguessis llegit el meu post d’ahir sobre crítiques; si fos així és per dir-te que ara l’acabo de modificar per afegir-t’hi, que també hi havies de ser. Ja entendràs quan dic que les crítiques són de classes diferents.
Hola, joan i mig, sí que la vaig llegir, sí. I et volia deixar un comentari simpàtic, perquè em va fer molta gràcia el teu primer comentari. Potser ara ho faré. Gràcies.
Segur que quan torni, li agradarà llegir això. Ja te’n dono les gràcies per ell.
Jo soc un dels lectors «secrets» que no el comenten. Sol deixarme sense saber que dir…
Isnel, com sempre dins d’aquesta categoria, el teu comentari en forma de gota, té una conseqüència; que marxi corrent a cercar el DIP que n’ha estat mereixedor. En aquest cas —no així en altres, com «Els informes del grumet», i que encara no t’havia donat les gràcies (ho faig ara) per presentar-me’l— ja el coneixia. Donat, però, que coincideixo amb tu en quant al disseny, mai l’havia acabat de llegir com sembla que es mereix. Ja que el recomanes, a partir d’ara, miraré de fer-ho.
Totalment d’acord amb el que dius, isnel. Tots els que hem passejat per aquest bloq que cites em penso que hem sentit aquests contrastos que tu esmentes amb tanta capacitat d’anar al fons, de llegir entre línies (en això, tens un poder ocult magnífic). Crec que el retrat que n’has fet és excel·lent.
Una abraçada!
quan vaig arribar a aquest món de dips va ser un dels primers que es va passejar per la meva finestra, i jo el vaig començar a llegir. Però li vaig perdre la pista, encara no sé ben bé perquè, quan fa uns dies el vaig tornar a retrobar i a enganxar just quan va decidir anar-se’n de vacances. Suposo que això de llegir entre línies hi deu tenir alguna cosa a veure (en tant que no ho faig, esclar). Ais… una abraçada, m’ha agradat redescobrir-lo també per les teves gotes isnel…
I tant, Isnel. Si està tan bé allà d’alt, que me n’havia quedat. No havia conegut mai un espai per a encabir-hi un grumet badant, que fos tan confortable. Ara fa tan sols una estona que hi he baixat, i me n’he adonat de la gent que havia deixat penjada en el meu DIP. Menys mal que ja ho he arranjat.
M’haic de perdre més per quests blogs…