De nou, diumenge a la tarda. De nou, les preguntes, l’absència de respostes, l’estupidesa, la clausura, els plats per rentar, el llit desfet, els records escampats com les restes d’un naufragi, el refugi virtual, la nostàlgia malaltissa, la casa desendreçada, la consciència revoltada, el foc que no acompanya, el desig ofegat, el telèfon despenjat, les persianes abaixades a cap hora, el llibre abandonat, la roba per plegar, la pols per treure, el dia perdut. De nou, passejades amunt i avall entre quatre parets massa tancades, a la recerca d’un racó per descobrir, d’un armari per buidar, d’una finestra per obrir, de qualsevol cosa que la distregui i la redimeixi del flagell dels diumenges a la tarda. De nou, l’ofec que es cargola des de la panxa fins al coll, el cor accelerat, el cava a la copa solitària celebrant qui sap què, potser que s’acaba de nou un diumenge que encara ha de néixer.
De cop, un mirall. I ella que s’hi atura. I una pregunta que se li escapa de molt endins, amb gust de fel: però, de què vas, imbècil?
I un tremolor. I un gest sobtat. I el mirall que es trenca en mil bocins. I la superstició que es despenja d’un sostre enteranyinat: set anys de mala sort. Set anys més de mala sort, estúpida!
L’enyor d’una abraçada. El desig d’un petó. La recerca d’un t’estimo. El rescat d’una mirada. La dolcesa d’una veu. El bastió d’una mentida. I una clau al fons del mar.
[@more@]
El dia de reis ja vas mirar-te al mirall. Recordes què et vaig dir?
Si t’ha de servir d’alguna cosa, alça la copa de cava i brindem. Jo en aquests moments, m’estic prenent una voll-damm, però em suposo, que ja farà el fet.
L’acabo d’encetar, ho he fet just quan he vist que havies penjat un nou post. A l’adonar-me de què era diumenge a la tarda, i era de la categoria «en tercera persona del singular», he anat directe a la nevera. Va, animat una mica. Fa un altre brindis?.
reaccionar és bo, oi isnel? i crec que ho has fet, encara que avui sigui diumenge i encara que la casa et reflexi millor que el mirall. Perquè els miralls poden arribar a enganyar, i podem no estar d’acord amb el que ens diuen. Per això es (els) trenquen (m). una abraçada d’ànims, d’aquells que es contagien, perquè de miralls trencats ni ha per totes bandes, i el mar és ple de claus.
El dia de reis, què vas fer? «Gotes de tu».
Has de fer més cas del Perejoan. L’altra dia va fer un post que em seguia la pista com un llebrer. Per poc si no m’enganxa. Em vol descobrir les dedicatòries, el punyetero!
Caram Isnel, avui…
M’ha estremit el teu text, isnel. He notat una mena de corrent elèctric recorrent-me el cos de punta a punta. Els diumenges despietats, amb armadura de combat posada, ataquen a més d’una persona. Jo també sóc d’aquest gremi, vull dir d’aquestes persones atenallades pels diumenges inclements, llargs, miserablement sarcàstics, tan punyents que ni et deixen planxar la roba ni treure la pols, ni res de res.
Ostres, com ho has descrit, això! Voldria donar-te ànims, però ja ho veus: el text m’ha atrapat. Com sempre.
Pel cert… Per què cony l’havies de despenjar?
Un petó, maca.
Caram… Jo he arrossegat tanta tristor que ni tan sols he escrit. Serà que ens ha tocat un mal aire?
Escolta, isnel: Puc agafar quatre gotes de colònia del teu necesser, que encara ronda per aquí? La temptació em rosega…
Ehem… Doncs jo… no sóc tan educat, què voleu que us digui? Les gotes d’isnel les he agafades sense demanar permís! Ehem… Sóc el Lloro més perfumat de tots els oceans…
Pel cert! Ha estat la Trasto qui m’ha ajudat a empolainar-me (jo, com que no tinc manetes, ho tinc fotut). És una joia, aquesta gateta!
En diumenges així, sort en tenim del futbol. Com veus, no sé comentar ls teus relats, només estic aprenent a disfruta-los.
que era una boma això del futbol. De tota manera, què diplomàtica…
No t’he llegit fins ara, Isnel, dilluns tarda. Jo ahir estava amb la meva baldufa, però els diumenges que no hi és s’assemblen al que tu has descrit. Anim! els diumenges són, en realitat, tant absurds com els dimecres o els divendres, només és qüestió de riure’ns d’ells i de nosaltres mateixes. I és que, al capdevall, som fantàstiques i si et mires en cadascun dels bocins trencats del mirall i ho repeteixes «soc fantàstica, soc la millor» acabaràs adonant-te de que és veritat.
Isnel, no havia vist que ningú descrivís la sensació que m’envolta els diumenges a la tarda, de la manera que ho has fet tú. De veritat, cal que et feliciti per l’entrada. És la primera vegada que entro al teu blog (falta de temps) i ja et puc ben dir que no serà l’última després d’aquesta magnífica descripció.
Moltes felicitats de tot cor, salut i petons!!
Maleïts diumenges a la tarda!!! No saps quantes males estones he passat. Ànims, que ara ja és dilluns!! Espero (sé del cert que amb tu això és impossible), que amb la casa potes enlaire no se t’ hagi estraviat cap dip d’ aquells que tens penjats!! xD
Una abraçada!!!
Isnel, li podries haver dit a aquesta dona en tercera persona que es deixès caure una estona pel poble de l’aigua, que hi havia dos avorrits al sofà llegint una mica i mirant la tele. Ens hauriem fet companyia els tres i, a més, podriem haver disfrutat de la xocolatada!
Ara m’han entrat ganes de menjar xocolata desfeta! No hi ha dret!
Si jo fos governant, el primer que faria seria abolir els diumenges a la tarda! Isnel, hi ha miralls que el millor que es pot fer amb ells és trencar-los, perquè són molt mentiders i la imatge que ens tornen de nosaltres no és la veritable. Aquest teu mirall està molt bé així, trencat. M’agradaria regalar-te un de molt gran, on emmirallant-te recuperessis la il·lusió, una il·lusió resistent a tots els diumenges per la tada.
Molts diumenges tenen un punt de plorera per a mi també. Pens que has fet bé escrivint-ho tan bé… Treient-ho a fora…
Abraçades i petons
🙂
… = Sani
Però era més divertit amb anonimicitat, oi?