Una dèria

Tot va començar el dia que en Jofre Pla, mirant la televisió, va sentir la parauleta: sicofanta. Un polític defenestrat de feia poc n’acusava un altre d’això, de sicofanta. I el presentador es va quedar més penjat que un fuet de Castellfollit, perquè es va veure d’una hora lluny que no sabia pas què li acabaven de dir. En Jofre va córrer a buscar el diccionari i va trobar el sicofanta entre un sicló i un sicòmor. I així, d’un sol tret, es va assabentar de tres definicions: delator, el sicofanta; que només té un testicle, el sicló; i arbre exòtic: el sicòmor. I, encara a la mateixa pàgina, hi va veure: un sialagog, un siboc, un siculonormand i una sidirits. Mai no hauria dit, en Jofre, que a la llengua que usava cada dia per a pràcticament tot hi existissin vocables tan misteriosos com aquells. I aleshores li va venir la dèria: com un boig, es va posar a col·leccionar parauletes rares, convençut que, si no ho feia, la llengua se n’aniria en orris en dos dies, tal com anunciaven de feia temps una bona colla de patidors lingüístics de mena.

I l’endemà mateix, a l’oficina, només d’arribar, va deixar anar: "Avui a la greala, he garfinyat un ganyol que semblava un esgaldiny de falena moridora. I m’ha vingut un frèndol freminent que no m’hesitava ni res".

I va passar un àngel, que és el que es diu quan, de cop, es fa el silenci més pregon. Els companys i companyes se’l van mirar com qui veu una aparició (lingüística en aquest cas), però aviat es van acostumar a l’exotisme d’aquell noi que, tot sol, s’havia embrancat en la difícil tasca de salvar la nostra llengua de cada dia. Si, ja veus, què havien de fer, si no?

(continuarà… potser)

[@more@]

Tweet