… algú, algú més aviat solitari, obstinat i somniador, algun dia, va imaginar un caramel nou, bo, dolç, consistent, nutritiu, ben embolicat amb un paper de colors original i de bon mirar; que, un cop creat el caramel, el va presentar a un concurs de caramels nous on va competir amb unes quantes creacions més de caramels nous, bons i nutritius; que, després de tastar-los tots, el tribunal de tastadors de caramels nous, bons i nutritius va decidir donar el primer premi al caramel d’aquell "algú" més aviat solitari, obstinat i somniador; que, un cop concedit el premi, una fàbrica important va decidir fer-ne uns quants quilos, a veure què passava; que, un cop al carrer, el caramel va començar a agradar, a agradar molt…; que, un cop comprovat que el caramel agradava, van convidar el seu creador a revelar-ne el secret en un lloc ple de nens i nenes que havien paladejat el caramel amb tots els sentits del món; que, de tant que els havia agradat, havien convençut pares, mares, àvies, avis i germans grans perquè el tastessin; que els pares, mares, àvies, avis i germans grans el van tastar; que el dia que el creador del caramel nou va anar a revelar el secret del gust de la seva creació, a més dels nens i nenes, hi havia els pares, les mares, les àvies, els avis i els germans grans que també l’havien tastat; que tots plegats van passar una tarda gairebé màgica parlant de com es fa perquè els ingredients d’un caramel així es barregin de manera que el producte final sigui de tan bon empassar; i que, al final, tots els nens i nenes, i també els pares, mares, àvies, avis i germans grans, van decidir que en volien més, d’aquells caramels.
I el creador del caramel nou, bo, dolç, consistent i nutritiu se’n va tornar cap a casa amb una sensació especial, gairebé d’incredulitat, però d’incredulitat dolça i càlida, que feia molt de temps que no sentia. I, si alguna vegada li havia passat pel cap deixar d’imaginar caramels nous, ahir a la tarda se li van esborrar tots els dubtes de cop, tots. I, quan va arribar a casa, tenia ganes d’explicar-ho, però no sabia ni a qui, ni com, perquè tenia por que se li descobrís el secret. Però se sentia tan feliç, tant, que ho va haver de dir…
Aquesta és la primera cosa maca que va passar ahir a la tarda.
La segona va ser una carícia.
[@more@]
Si que era bo el caramel… I on es compra, aquesta llaminadura??? xD
Potser m’equivoco, però bé: felicitats per la victòria en el concurs de carmels … espero poder-los trobar aviat a les llibreries, no? 😉 Ja diràs amb quin embolcall!
És fantàstic! Enhorabona 😀
Si realment existeix algú capaç de crear uns caramels així, qui els consumeixen, no li permetran mai que deixi d’imaginar-ne de nous. Aquesta precisament, serà la desgràcia de la seva gràcia.
Doncs l’enhorabona, isnel. Tant per la primera cosa bonica com per la segona.
La veritat és que te les mereixes totes dues.
I moltes gràcies per haver-ho volgut compartir amb tots nosaltres.
Hosti, quina gràcia que m’ha fet, ara, el Pensador!…
És que els teus caramels són una delícia i una carícia pels sentits. Amb aquests caramels, jo em declaro obertament llaminer.
no cal que digues el secret perquè amb la segona cosa bonica que passà a la tarda s’intueix quin és el secret del caramel. Quin preciós conte contat 🙂
Redundància? Què és, una redundància? Trasto! Què és una redundància?
Ostres Isnel, enhorabona de tot cor.
He de dir que sóc força llaminer i els caramels m’agraden bastant (ja ho has vist de tant en tant en el meu bloc), estaria prou bé que ens diguéssis a quina pastisseria podriem trobar els teus caramels i com identificar-los.
Enhorabona per les dues coses fantàstiques que et van succeïr.
Apa, aquí! Pleonasmes? Quina paraulota!! Això deu ser un insult, no?
No m’ho vull ni imaginar… Bé, sí. Ara li diré a l’acollida, quan m’emprenyi amb ella: acollida, ets un pleonasme! Fliparà, la tia!
Doncs a mi m’ha sonat a malaltia. El pleonasme no és la malaltia de la pleura? O de la pleona? Capità! Ei, Capità! Vós sabeu què és la pleona?
Què? Que ja en teniu els dallonsis plens? Ah! Gràcies! Ja està: el pleonasme és la malaltia dels dallonsis plens.
Caram, caram!!! Jo també vull saber on es poden trobar aquests caramels…..
Enhorabona, Isnel!!!! Jo també vull saber com es diu aquest caramel i on es pot trobar… deu ser deliciós!!!!
Enhorabona!! Pel caramel i per la carícia. De fet, segur que el teu caramel era una carícia…
🙂
Dolcet com un caramel i suau com una carícia… el teu conte!
enhorabona
caram, això és una molt bona notícia (oi?) doncs felicitats pel parell de coses maques, que de ben segur algun dia en traurem l’entrellat, però que tampoc no cal especificar si del que es tracta és de veure algú content: felicitats isnel!
Ei tinc ganes de tastar un d’aquests caramels!
Felicitats per totes les coes bones que te varen passar!
Jo… vull un caramel… d’aquets, Isnel!