Ja ha llençat el paper del caramel que li va endolcir aquella tarda, i la carícia que li va semblar rebre s’ha esfumat. Aquesta nit se sent més cansada que mai. És un cansament llarg, nu, rebentat. Un cansament que li fa obrir la porta del garatge amb ràbia, engegar el cotxe, enfilar la ruta del mar a cops enfebrats d’accelerador. No fa ni dos quilòmetres, potser no en fa ni un. Recula. Torna a endreçar el cotxe. Intenta endreçar el cansament. Mira d’empassar-se la febre de la ràbia. Busca antídots contra la buidor i la ingenuïtat. Vol esparracar el mail que l’ha trasbalsat tant. L’imprimeix i el crema a la llar de foc. L’elimina del correu entrant. Però no n’hi ha prou. I li revénen les ganes d’acostar-se al mar fosc per la carretera inundada de lluna. Però el cansament la venç i, una vegada més, es llença als braços de la desesperació més profunda amb la raó emboirada i el cor estripat. Perquè ara sí que ja no sap què fer. L’únic que se li acut és servir-se una segona copa de pacharan i abandonar-se, amb el pensament buit, en uns llençols que fa uns dies havien de ser de colors càlids, però avui encara fan pudor de resclosit.
[@more@]
Quin post més desolador! Es pot dir i fer tan poca cosa des de la distància! Si demà el sol et fa oblidar una mica la negror de la nit, accepta’m que et digui que el pacharan no és la beguda més adequada pels moments que expliques. Si demà encara continues amb aquest estat d’ànim, esborra aquest absurd comentari estúpid.
Trist. No saps prou bé, Isnel, el trist que em deixa, veure que encara no has foragitat de la teva vida aquesta grisa tercera persona del singular. Coincideixo amb el Pere, en que el pacharan no és cap solució, ni tan sols un petit remei buscat; la beguda dolça és traïdora, i l’endemà sol atacar amb una agre ressaca. Tot i que la nit era freda, potser el millor, hagués estat arribar a veure el mar.
Un cop més m’hauràs de perdonar. Sempre, desprès penso, qui sóc jo, per dir-li res…; però hi ha quelcom que m’indueix a fer-ho.
Isniel, quan algú només pensa que amb un sol caramel ja ha descoberts tots els sabors, és perquè no sap assaborir la vida. Tal vegada no esta preparat o preparada per saber-ne gaudir de les varietats que pot tenir segons els dies i els ingredients, perquè un caramel, no sempre és igual, per molt que l’envolte la mateixa cel·lofana. És com els perfums o els vins, hi ha gent que no sap o no vol anar més enllà d’una glopada.
Senyora tercera persona del singular:
Que noooo… Que els papers de caramels no es lleeeencen….
Es guarden ben guardats en una coixinera blanca. Les tardes de diumenge, si plou, s’agafen unes tisores i, dels papers guardats, se’n fa confeti.
I es llança al vol quan a un/una li ve de gust.
Em penso que sí, que tot va rutllant bé, pel vaixell.
Daixò… Aquesta idea del grumet és maca, sí. Per a més detalls: quan jo era molt menuda i a casa encara no havia arribat sa majestat la televisió, la meva àvia ens feia guardar sempre els papers dels caramels i de les galetes en una coixinera blanca. Tota la família ens havíem passat moltes tardes de diumenges plujosos amb tisores a les mans, convertint aquell material màgic en «paperets», tal com ho anomenava l’àvia. Quan, per Corpus, hi havia la processó, el nostre confeti era el més bonic del poble.
Si et va bé la història per a un nou caramel… la deixo a les teves mans, maca!
Un petó.
De ná.