Arriben a qualsevol hora del dia i de la nit. Algunes no sé d’on vénen. De moltes, no els veig els ulls, ni les mans, ni deixen cap traça per saber què pensen, ni què volen, ni què senten. Però hi són. I em miren. Algunes, algunes de les que sí que han deixat traça, m’han seduït d’una manera que no sé descriure. D’alguna, fins i tot, em penso que me n’he ben enamorat. Sobretot d’una, que em descol·loca quan està massa dies sense passar per casa, tot i que ben poques vegades ho diu, que passa per casa, i més aviat sóc jo qui va a casa seva, a tafanejar si ha tornat a fer les maletes, si ha atrapat al vol alguna mirada que se li resisteix, o si és una mica feliç. Des de l’onze de novembre passat, he navegat, he somrigut, m’he deixat anar, m’he enfrontat a un parell de reptes personals molt forts, he trenat uns llaços que mai no m’hauria imaginat, he donat en adopció (o en règim d’acolliment) una de les meves gates preferides. He parlat de mi, en primera i en tercera persona del singular, he tastat gotes de temes que em feien una mica de por, he somniat en clau de blog, he gosat deixar anar gotes d’altres dips, he contestat uns mails nous, atents, entranyables, que m’han arribat a través d’aquesta via que, fins fa ben poc, desconeixia que existia. I, mentrestant, deu mil lectures han passat per aquestes gotes. I, quan penso en aquella nena de fa uns anys, que s’amagava a sota les taules perquè ningú no la mirés, ni li preguntés res tampoc, i que demanava a crits, a crits de silenci, que fessin veure que no existia, de tanta por com li feia el món, no me’n sé avenir.
[@more@]
Jo espero que tinguem pluja de gotes d’ Isnel per moooooolt de temps!!!! Continua així!!!!!! Per cert, jo també era dels que s’ amagaven (i de tant en tant encara ho continuo fent…)
moltes de les vegades que et llegeixo me’n vaig sense dir res. però mai deixo de reflexionar una estona sobre el que he llegit. avui intentaré no fer-ho. quan ho aconsegueixi tornaré per dir-ho.
Preciós, Isnel. Així és com m’agrada sentir-te.
M’estàs fent rumiar, a veure si encara m’hauré equivocat en copsar el teu estat d’ànim, però, no, no em torno enrere.
Què dura és la vida i quants canvis patim durant la seva existència!
No tinc bons dies, no puc ser gaire optimista amb el meu comentari.
Saps que Isnel, hui llegint el post d’Omar m’he emocionat, ara llegint el teu també. I a·ludiré el post d’Omar, en aquest poc de temps que porte des que vaig descobrir els blogs gràcies a una persona estimada, he sentit vertaders moments de felicitat, he sentit tan aprop persones que no he vist mai però que les sent tan pròximes o més que a les que veig tots els dies i que m’han tramés coses tan boniques, tan íntimes que de vegades em sorprenc a mi mateix amb ganes d’abraçar, de donar un bes, com ara. No diré quin post més bonic, dic que bonica ets isnel. Bona nit. ^_^
Quan he llegit el títol del post, pensava que seria un relat de por 😉 (era broma, eh?)
Esper que siguem tots aquí i ens mirem mooooooolts més dies
🙂
Em sembla, isnel, que molts i moltes dels que ens movem per aquí compartim aquestes sensacions que tu expliques tan bé en el teu post d’avui. A molts i a moltes ens sembla mentida aquest món nou, diferent, estrany i entranyable alhora que s’obre cada dia al davant dels nostres ulls àvids. Més enllà dels textos concrets, a hores d’ara ens interessen, i molt, les persones que intuïm al darrere, ens preocupa detectar-hi un estat d’ànim moix, ens fa feliços veure-les contentes, oi?
Deixa’m dir-te també una cosa molt curteta i molt sentida: a tu, t’hauria de llegir tothom. El món seria diferent, si això passés.
L’última cosa que ha dit l’acollida algú l’hauria de proposar a la propera reunió de l’ONU.
Jo, a l’acollida, no la puc veure, però algunes de les coses que diu sí que m’agradaria veure-les.
Ah! Me’n descuidava!
La Trasto diu que si li pots passar un altre pijama i les ulleres de sol. I una revista de decoració, si pot ser.
Segur que passa sovint per casa teva, uns quants cops al dia, encara que s’amagui sota la taula, o només tafanegi.
caram, acabo de passar pel balcó de l’omar i ara em topo amb aquestes gotes.. i ara sóc jo la que m’amagaria sota la taula, vés que us dic! som nosaltres els que t’hauríem d’agrair que escriguis i ens emocionis amb les teves paraules, o sigui que gràcies per ser-hi, i que per molts anys! un abraçada immensa i plena d’agraïment
Isnel, el teu procès és fàcil d’explicar, tu no t’amagaves sino que estudiaves el camp de batalla abans de passar a l’atac. Tots els grans generals de la història han actuat així. Et podría citar al insigne Antonio José de Sucre, heroi de la batalla de Pichincha, de qui Jerónimo Orión deia:
» Ese héroe augusto de las nobles lides,
émulo de Bayardos y de Cides,
de Alejandros, Mirandas y Escipiones,
Es Sucre el inmortal, cuyas acciones
famosas más que las del gran Alcides,
rememoran al par cinco naciones.»
pero no ho faré pq no vé al cas…
Jo tb m´amagava, però dalt un pi pinyoner…
jo tambe et miro, pero soc silencios, m’agrada passar desaparcebut
He passat més d’un cop avui per aquí i em costa deixar un comentari…Només et diré que em sento molt orgullós, molt, d’haver-te conegut i d’aprendre cada dia una miqueta més de tu. I que t’estic molt agraït per haver-me obert la porta a aquest món fantàstic dels dips. I què carai, que t’estimo.
Doncs jo no et conec, no t’he conegut mai fora de la pantalla, però m’agrada llegir-te de tant en tant… per saber què dius o què penses, què n’és de tu.
Les teves gotes són addictives, Isnel. Les he començat a tastar fa poc i sembla que les necessito a dosi diària. Perquè són boniques i sinceres, i ben escrites també. I tot plegat crea una proximitat en aquest espai tan poc tangible que no deixa de meravellar-nos als qui escrivim i llegim. Sí que el món de vegades espanta i ara que ja som grans i no podem amagar-nos sota les taules o tancar molt fort els ulls pensant que si nosaltres no hi veiem, el món no ens pot veure a nosaltres, és reconfortant i tranquil·litzador veure que hi ha persones com tu amb qui podem fer el viatge.
Em quedo la imatge de veure’t sota la taula isnel, jejeje. Pero si, coincideixo amb els altres que a molts el blog ens ha dut molt bons moments. Tot i aixo, jo encara no conec personalment cap webloguers, i n’hi ha alguns que m’intriguen d’allo mes… Apa doncs a seguir!
Jo no he estat mai una persona introvertida, però de vegades sí que tinc ganes d’amagar-me sota la taula per estar sola i, durant un instant, deixar de suportar el pes del món sobre les meves espatlles. O em refugio en l’escriptura. Sempre he escrit per sentir-me millor, és com un bàlsam que alleuja el dolor o un mitjà que canalitza l’energia positiva dels bons moments. Però el fet de compartir totes aquestes «gotes», Isnel, amb altres persones que tenen inquietuds, que riuen i ploren, persones com tu i com jo, que gaudeixen infinitament vivint les sensacions que desprenen els teus relats, és realment extraordinari. Gràcies per compartir els teus somnis amb nosaltres!
les gotes són com la dutxa diària. no saps com et reconforten fins el dia que no et dutxes i et trobes «brut». i no nature precisament.
Ai coi, juraria que aquest matí havia deixat un comentari per aquí… En fi, resumint, venia a dir que un petó.
🙂
L’init sí que sap resumir, coi!
Veiam si t’hi fixes, Lloro.
Que m’hi fixi???
Però si no faig altra cosa!!!
Si tinc la casa plena de fotografies de l’init!!!
Pel cert, isnel: la Trasto vol una revista de decoració perquè diu que la coberta, a tu i a l’acollida, us va quedar de conya però que el piset que compartim el Grumet i jo és molt «sossu». I, la veritat, no sé què collons hi vol posar… Avui l’he vista negociant amb el Capità una escala a Ikea.
Ai… És més bufonaaa…
juàs, juàs, juàs… no t’ho diré pas.
Els meus tentacles són molt llargs. Sóc un lloro empaltat de pop.
error d’escriptura 🙂 ara sí que ha de funcionar!
Init, a mi no m’emboliquis amb instàncies i coses rares!!!
Les fotos que tinc de tu no les dono ni tip de vi!!!
Els meus amics paparazzi només treballen per a mi, i jo no sóc com aquells podrits humans que, després, es van venent les fotos a preu d’or!!! Hum!!!
I les que tinc les necessito totes. Per mirar-les. I per admirar-les. I punt. I s’ha acabat.
Isnel, si no has estat mai a Paris; aixo te facil solucio !!!
No res, només donar-te les gràcies per la conversa de l’altre nit.
Muas!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Bona tarda, Isnel, com que em sembla molt bé que contestis els comentaris de forma individualitzada, i ara feia temps que no et deia res, doncs, mira, aprofito i t’ho dic. Au, ja ho he fet. Una abraçada.
Isnel, maca, preciosa:
Estic que no visc, d’ençà que he llegit el que he llegit. Digue’m, oh fluorescent de la meva cuina!, digue’m qui gosa competir amb mi en l’art de la paraula florida, de la paraula virolada, de la paraula llampant. Oh, flexo del meu estudi!, digue’m alguna cosa que em calmi, que avuit estic que em falta l’aire… (No s’hi val receptar-me trankimazín).
Resto a l’espera de paraules balsàmiques, oh fanal del meu terrat!
Val així.
Ho entenc, ho entenc.
No, si jo en tinc prou sabent per on van els teus sentiments. La resta, m’importa una merda (amb perdó). Mentre sigui jo l’adob dels teus geranis, ja estic tranquil, oh llanterna meva de pujar l’escala!
Pila del meu comandament a distància, nòrdic del meu llit d’hivern, crema hidratant dels dies de tramuntana, sol d’abril, raïm de setembre, aigua de maig…
Ooooooooooooooh…
Ara un servidor s’està desfent com un gelat de panxa al sol…