Ha caigut una calamarsa inesperada després d’un matí de llum. No fa gaire. Poca estona abans, tres gossos han entrat fins al cor del menjador de casa i els gats, que dormien escampats pel sofà, han fugit aterrits cap al jardí i s’han enfilat al roure. Un, el més petit, encara hi és. Ha suportat la calamarsa i l’aigua abraçat a la branca més alta de totes. Ara els gossos ja són fora, els he fet fora jo a cops d’escombra i de crits histèrics. Algú algun dia em va dir que no planti cara a cap gos amb una escombra a la mà. Però avui no sabia què em feia. L’amo, al carrer, em deia que ho sentia. Jo li he dit que els portés lligats, hòstia, que aquí hi viu gent, i gats… Els he plantat cara amb l’escombra perquè sóc a casa meva, perquè és diumenge a la tarda, perquè avui m’ho han capgirat tot i perquè em donava la gana. I punt.[@more@]
-
Entrades recents
Comentaris recents
Arxius
- agost 2007
- juliol 2007
- abril 2007
- desembre 2006
- novembre 2006
- octubre 2006
- setembre 2006
- agost 2006
- juliol 2006
- juny 2006
- maig 2006
- abril 2006
- març 2006
- gener 2006
- desembre 2005
- novembre 2005
- octubre 2005
- setembre 2005
- agost 2005
- juliol 2005
- juny 2005
- maig 2005
- abril 2005
- març 2005
- febrer 2005
- gener 2005
- desembre 2004
- novembre 2004
Categories
- No hi ha categories
Meta
Quin renou! Espero que el gat petit baixi aviat de l’arbre i entri a casa, que tindrà escalforeta. Però no deixis que et capgirin el que queda de diumenge. Una abraçada
Caram Isnel! Quina valentia noia, jo encara sería adalt de l’arbre amb el gat petit, ben fet!!, si senyor, fot-li cop d’escombra a tot el que t’emprenya que ja està bé home!!!!
Pobret! S’ho deu haver passat fatal! Sort que tu el cuidaràs bé i es recuperarà aviat, de l’endurt i de la mullena 🙂
Plas, plas, plas, plas!!!
Molt ben fet!!! Sí senyora, molt ben fet!!!
Així m’agrada!!! Ara, fes el favor de no endreçar massa l’escombra i tingues-la a mà per empaitar les tardes de diumenge, i els rucs, i els ases, i les mosques borineres, i les cuques de les patates, i els extra-terrestres, i els llunàtics, i els marcianus, i els micus filosos, i els fan… fant… fanta…
L’acollida em diu que calli. Doncs callo. Però tu ja m’has entès.
Sempre m’hi tindràs.
Però això anava a l’inrevés, eh! Ets tu el sol dels meus dies, la lluna de les meves nits, el fluorescent de la meva cuina, el flexo del meu estudi i etc. etc.
Aiiii, que ja perdem l’oremuuus…
Tiesses?
Que ens les tindrem tiesses?
Isneeeeel !!! Què vol dir que «ens les tindrem tiesses»???
Que hi ha algú que em vol mal???
Isneeeeeel !!!
Aiiii…. Ara em faràs posar vermell… Em penso que jo era l’adob dels teus geranis… Aiii… Quina cremor a les galtes…
Aaaaiiiiiiii………. Quina vergonyaaaa………
No ens deu pas veure ningú, oi, fanal del meu terrat???
Et sona bé???
Doncs a mi m’ha sonat fatal!!!
Però fatal-fatal!!!
Estic esmolant el bec, per si de cas…
Ja m’ho pensava… Ja m’ho pensava…
No sé com m’ho faig, casumcony, que sempre acabo amb la perspectiva de ser desplomat… Ja veureu com d’aquí a no res es fa referència a l’anticrist. Vull dir a l’ast… Sort que el Pensador avui no és per aquí…
Ostres, ostres, ostres… No sé com m’ho faig… Estic tremolant…
Ai, gràcies, selenita, gràcies, gràcies, merci beaucoup, gracie tante, ara m’has arribat al cor, oh! selenita humanitzat/da, oh! quart creixent de la meva esperança, oh! plenitud de les nits tan fosques, oh! clar de lluna resplendent, oh!… OH!
Quin descans…
És igual, selenita, és igual. Jo ja en tinc prou sabent que les meves plomes no patiran cap mal… Perquè és veritat que tinc la ploma fina. Virolada però fina. Finíssima.
La nostra gata abans no ho era, nostra. Era dels veïns, que també tenien un gos que sempre l’empaitava i la pobreta passava més temps dalt dels arbres que a terra. Fins que va descobrir que hi havia gossos que no empaitaven gats… el nostre: i ens va adoptar.
No entenc aquesta gent que s’entesta a passejar els seus gossos sense lligar, ni els que els lliguen amb aquestes corretges extensibles que sempre et trobes pel mig!