Caldria abaixar la persiana i netejar-la, i també esperar que el cel s’aclareixi, i canviar la terra dels testos, i plantar-hi flor nova, i retallar l’heura, i retocar la pintura de la paret.
Caldria tancar les vistes al passat i obrir finestres al futur, i renovar energies, i sortir a la recerca d’aires més frescos. Caldria ordenar una mica el desordre i desordenar el control. Caldria riure més. I somriure. I esperar amb calma el desglaç definitiu.
Caldria somiar una mica més i creure-hi. I córrer darrere d’uns horitzons nous, perfilats o no, tant se val. Però córrer, córrer…
Caldrien nits menys estripades i dies més ben cosits, sentiments més encalmats i calmes més desendreçades.
Caldria no haver d’esperar mai més cap avió.
Caldria, segurament, una abraçada.
Potser caldria un silenci, però no sé de quina intensitat ni de quina durada…
Caldria, sobretot, ser una mica més feliç. I no haver d’escriure això mai més.
[@more@]
Isnel, ara ja téns una llista de les coses que caldria fer, doncs. Ara, a fer-les. Excepte això del silenci, si no és molèstia …
Vagi bé 😉
La felicitat no és quelcom que s’hagi de buscar… es troba. Crec que un ha de intentar viure de la millor manera possible i la felicitat t’acaba trobant.
Bé, ja ho saps: caldria + infinitiu és una perífrasi d’obligació impersonal. Personalitza: caldria que + subjuntiu; és a dir, caldria que jo (tu) netegés la persiana per poder tornar-la a pujar …
Posa-t’hi ja. Que tot és començar.
I si els posts van per una altra banda, també ens agradaran. Qui sap si més?
Estic d’acord amb tothom, Isnel. Si et tornes a llegir el post i t’hi veus reflexada, i creus que el que hi ha escrit es veritat, ja tens un punt de partida. A partir d’aquí, tot és començar. Agafar aire i obrir la finestra de cop. Aviam on ens porta la brisa.
Pere explica tan bé les diferències gramaticals que no goso afegir-hi res més. Només una abraçada des de lluny però amb tota la bona intenció.
Jo apujaria la persiana, com a primera mesura. I llavors pots posar un disc de Queen que cridi: «Who said that my party was all over?!». Per exemple. Ànims!!
Si vols/voleu passar un bon ratet passa’t pel meu blog, a vere si t’alegres una mica!
un somriure…
Jo t’envio un bocí d’abraçada… em penso que és el millor que et puc donar ara 😀
Vinga Isnel, anims dona!! Ja pots anar recollint totes aquestes andromines i records vells que no necessites i aquest any per Sant Joan ho cremem tot. Un munt d’abraçades i petons embolicats amb un bonic paper de colors i un llaç blau.
Millor en present: Cal somniar una mica més…I el present ja ens convida a posar-nos a fer feina 🙂
Un petonet.
Caldria que t’ animessis una mica, perquè d’ abraçades no te’ n faltaran, al menys per part dels qui et llegim!!!
Isnel, ara és temps de plantar llesamí i també glicines. Has sentit el seu aroma quan el reguen a l’hora foscant?
Kyra, seguim esperant textos teus !! Creus que podrem resistir gaire més sense unes quantes pinzellades més de girs i sentiments ? Tingues pietat …
Em fa por aquest «potser caldria un silenci», Isnel. M’agradaria pensar que ho he entès malament. Mil abraçades, maca, perquè te les mereixes. No ens abandonis per gaire temps… Mima’t.
Jo crec que si ens hi posem entre tots els que et llegim, ho tenim fet en un periquete! 😉
Una abraçada!
quina cosa tenim feta en un periquete, Jun?
Potser no the dexat gaires cmentaris, però et llegeixo semper i tampoc em puc creure que estaras en silenci. va, dona, mira quin sol que fa avui.
fes amb tu com amb els cossiols: canvia’t la terra i abona’t; la pluja i el bon temps faran la resta…
😉
et deixo un silenci, ni massa llarg ni massa curt, però l’únic que puc aportar
«I no haver d’escriure això mai més» Mmm, sí, d’acord, però sense «això» no hi hauria literatura. Bé, en tot cas sí que n’hi hauria, però seria un reguitzell de cursilades per les quals no valdria perdre el meu temps llegint-te o simplement «llegint». I si no per a què collons escriu la gent? 🙂
Una persiana NO és una paret que, com aquella, es pugui apujar o abaixar a conveniència. Fer paret només depèn de tu, tot i que sembli pujar malgrat tu.
Per cert isnel, et vaig contestar la pregunta aquella sobre les raquels, però crec que no la vas veure 😉 Està al text de La Pedra. Ah, i uns silencis per a tu tb.
Caldria tenir esperances, no abandonar-les mai i sentir que nosaltres podem, que ho podem tenir tot, que res es pot resistir…
Només passava…
Doncs jo et deixe el meu Caldria:
Caldria més dones com tu i més homes com tu que sapigueren desitjar pujar a un avió que passa, i obrir la finestra o deixar-la tancada quan cal quan ho diu l’hora necessària.
fa poc en un post de Nada deia «no hablo de sentimientos sino de felicidad, ese estado interior que nos hace estar en paz con nosotros mismos» potser de vegades confonen la felicitat amb els sentiments i els desitjos, però sense equivocar-nos no seríem humans. Besets tendres i silenciosos 🙂
Ai, no era a La Pedra, sinó a La Finestra … un, que es despista …
Em quedo amb la darrera frase, aplica-la!!!!
Quantes cosetes petites descuidem dia a dia mentre poguem «anar fent»… tens raó, caldria cuidar-nos més; a nosaltres i al que ens envolta,clar…
Saps què? A mi un cop em vàren dir que la clau de la felicitat consistia simplement en rebre al llarg del dia l’abraçada de 5 persones; una bona abraçada, d’aquelles amb força, que estrenyes i sobretot et deixes estrényer als braços a l’altre! Una abraçada sincera,bàsicament :)!
Per que només te’n quedin 4 avui… jo t’envio una la mar de forta ;)!
Només tornava a passar…
Calen tantes coses… o potser demanem massa?
Isnel… el que cal és sortir d’aquest pou sense fons que és la tristor. Però, de vegades, estàs tan cansat per recórrer la distància que hi ha entre el que cal i el que veritablement es pot fer que abandones a mig camí… Tens milers de mans amigues esteses davant teu oferint-te el seu recolzament perquè continuïs caminant.
Potser algun descosit, sense estripar res.
Isnel…moltes coses d’aquestes jo les penso igual… per on comencem? veig que encara no has vist el sol, supso que tot vol untemps oi?
uo nova web descuberta
jcr, plandiura, perejoan, pere, gulgulan, elisenda, Litus, Jordi, Chat, Joanaina, Montserrat, kyra, Aurembiaix, Esteve, matinada, Tristany, jo, (…), àngel, Jun, fènix, Desert, pentesilea, aina, vigilant, aladern, Fitipaldi, joan, Frederic, manel, lluneta, Àgata, bitxo, bascombe, rafa… i altres que han passat…
Caldrien tres posts, o quatre, o quinze…
I recuperar els fils perduts dels vostres blogs…
Caldria també recuperar la veu, després del silenci, però tot arrribarà, n’estic segura.
Una abraçada molt forta a tothom, d’aquestes que de vegades fan tanta falta.
M’has fet recordar VITAMINA SOL
(Antònia Font: Taxi, Discmedi/Blau, 2004)
Un dia que te sobre vitamines,
la casa i la teulada tan intenses,
l’al.lota s’entretén amb una planta
i deixa la terrassa com la Terra.
Canvies l’aigua de la cadernera
i bufes perquè volin les clovelles
i deixes que una verge primavera inundi
tots els metres cúbics que has pagat amb la hipoteca.
T’estim, jo volia fer un reggae,
t’estim, crec qua això és més un vals,
redunden aquestes paraules
damunt tot lo que hem fornicat.
Les quatre i el carrer se posa en marxa,
s’estressen que fan tard les dependentes
i baixes que tens hora a en Buades,
li diràs que en el, costat el 3 i que a damunt el 4
I fregues una cuina de tres dies
i agranes passadissos de cent metres
i gastes mil durets en el caprabo
i deixes la gelera més decenta.
Isnel d’on has tret aquesta fotu ?
És clavada a la terrassa de casa meva (sense l’heura), aquella finestra comunica amb la cuina?
Collons és bén bé igual, m’he quedat parat.
Caldria veure la part de darrera per estar segur 😉
T’enviaré una fotu de casa i veuràs que no et prenc el pel.