(Escrit inspirat per una setmana televisiva que m’ha fet retornar a un temps d’infern… Un temps d’escola ple de tabús, de mentides, d’hipocresia, de càstigs cruels que de moment no m’atreveixo a reproduir aquí, d’humiliacions, de pors i de pànic… Un temps i un escenari mancats d’una mínima sensibilitat… Un temps i un espai que ofegava la personalitat, la creativitat, la iniciativa… Una època que voldria esborrar i no puc… Sí, estic dolguda. Molt. Perquè no hi ha dret tot el mal que ens van fer aquelles escoles religioses de no fa pas tants anys. I també estic dolguda amb alguns joves d’ara, que no saben l’escola que tenen, ni els mestres que cada matí es lleven per anar a trobar-los… Estic molt dolguda… i trista.)
Què s’ha fet d’aquelles flors,/ fa tants de dies?/ Què s’ha fet d’aquelles flors,/ fa tant de temps?/ Què s’ha fet d’aquelles flors?/ Les noies en van fer un pom./ Qui sap si tornaran,/ qui sap si mai tornaran./ De les noies, què s’ha fet,/ fa tants de dies?/ De les noies què s’ha fet/ fa tant de temps?/ I de les noies, què s’ha fet?/ Han anat a buscar els nois./ Qui sap si tornaran./ Qui sap si mai tornaran./ On han anat tots aquells nois,/ fa tants de dies…?/ A la guerra a ser soldats./ Qui sap si tornaran./ Qui sap si mai tornaran./ Què s’ha fet d’aquells soldats,/ fa tants de dies…?/ Les tombes els han cobert./ Qui sap si tornaran./ Qui sap si mai tornaran/. I de les tombes què s’ha fet,/ fa tants de dies…?/ Fa temps que hi van créixer flors./ Qui sap si tornaran./ Qui sap si mai tornaran./ Què s’ha fet d’aquelles flors,/ fa tants de dies…?
No ens van ensenyar ni a anar a la "guerra" ni anar a enlloc. Només l’amenaça incerta d’uns pecats que no enteníem… Perquè ni viure, ni estimar, ni fer l’amor, ni la sensualitat, ni el plaer, ni la felicitat… no ho són pas, de pecats… O sí?
Redéu, què se n’ha fet, de totes aquelles flors…?
[@more@]
No, isnel, no fa pas tants anys, jo també ho vaig patir i també de vegades encara tinc malsons. I no tenien cap excusa. De vegades penso què podria salvar de tot allò i no em surt res. Vaig patir, a més, tota una sèrie de vexacions originades pel meu interès sentimental i sexual cap als nois que ja de ben petit es feia molt evident. Mai ningú no m’ha insultat tant com un capellà, i no només en la «intimitat» sinó també davant dels altres, que era molt més cruel. I també estic desconcertat amb alguns joves d’avui dia. La por d’abans no ha de tornar de cap de les maneres. Però el respecte, sí.
Jo, aquesta setmana, no he mirat la tV per no emprenyar-me.
Quanta raó tens, isnel, quanta raó…
Aquesta cançó sempre em recorda les vacances d’estiu de quan era petit i escoltàvem aquesta cançó en una cinta que sonava en un atrotinat aparell que llavors anomenàvem magnetofon, amuntegats la tira de nens en un 124 de l’època (que no m’explico com hi cabíem!) Jo no tinc mals records de l’escola, perquè em penso que vaig tenir la sort de topar amb mestres joves i progres que entomàven la seva tasca amb il·lusió i se’ls notava. Però comparteixo amb tu el dolor, o la por, i la pena també, pels joves d’ara, per alguns mestres i per molts pares. Encara que em faci ràbia fer servir una frasse tan típica de gent gran, penso: on anirem a parar!!!
jo també vaig anar al col·le de les monges i també vaig patir aquelles pors que per sort tinc més que superades.
I ara sóc profe i m’estime molt els meus alumnes i sent que l’afecte és mutu, que aprenem els uns dels altres i que em val molt la pena la feina que faig. He tingut molta sort amb aquest insti i aquest alumnes. Fa un parell d’anys no hauria dit el mateix… Però ja ho crec que han canviat les coses des de fa 20 anys que jo anava a l’escola de les monges! Per sort!
Un beset, Isnel, no estigues trista, tu eres una flor i estàs ací… 🙂
Dir al jovent que l’escola d’abans era molt dolenta i que la d’ara és millor, encara que sigui cert, no serveix de res, de la mateixa manera que a mi no em feien menjar les mongetes dient-me que quan la guerra es passava gana. Cadascú té la seva pròpia experiència i l’escola actual, amb el seu bany de progressia, de vegades també cau en l’adoctrinament. No caldria anar pensant en alternatives a la mateixa institució? D’acord que es sempre millor una mala escola que l’explotació infantil, també es millor la democràcia imperfecta que la dictadura. Però, no caldria anar pensant en institucions noves, més participatives i en formes d’educar que no passessin exclusivament per anar a escola?
A mi m’agradaria saber què vol dir la Júlia amb això de «institucions noves, més participatives i en formes d’educar que no passessin exclusivament per anar a escola». Tenir els nanos a casa? La idea és suggestiva, però em penso que poc pràctica… sobretot si tenim en compte en com s’han acostumat els pares a «deixar» els fills a escola.
Per sort les coses han canviat molt, per a bé i per a mal. Per a bé perque ja no es pateixen les vexacions, càstigs etc. que es patien fa ja anys sobretot en les escoles religioses, on es «sotmetia» a l’alumnat…per a mal perque ara tot s’ha girat al revés, ara els patidors i els «sotmesos» son els mestres, una de les professions amb l’índex més acusat de baixes per depressió, i ja ni parlem del tema dels suïcidis d’alumnes per culpa de l’acosament dels companys…Per pensar-hi, i molt!, no us sembla?
La cançó, encara que trista, em porta records molt agradables. Només afegeixo que aquestes escoles, de «religioses» només en tenien l’etiqueta externa, fossin qui fossin els que les portaven. Eren el resultat d’una patologia personal i social, sota la màscara religiosa. Jo no hi vaig anar, per sort a casa no tenien «pressupost», com es diu ara, i a la pública em va anar molt bé, la veritat. Potser per això ara puc «ser una mica «religiós». Però sap greu, veient que encara ara perduren les conseqüències. Doncs, vinga!, a fer la nostra, que no els hagi servit de res!
…potser no hi té res a veure, però el teu post m’ha fet pensar en la figura de l’àngel caigut
no sé ben bé de què parleu perquè jo sí que he estat desconnectada de la tv i de tot, ho intuesc, només… 😉
Tampoc he vist la TV aquesta setmana, però sí que sé que TV3 la dedicava als mestres.
La meva escola va estar molt bé, tot i ser de capellans, però eren força progressites. El que ja no va estar gens bé, ja ho saps, són els companys d’estudis que vaig tenir. Per això tota l’época de la EGB la vaig esborrar de la meva memòria i només aflora quan veig coses com aquesta
Quant als alumnes, és possible que siguin com sempre, persones que cal descobrir i potenciar, però segurament mai no havien tingut tantes disfuncions emocionals, per dir-ho d’alguna manera i no concretar altres aspectes, com les que es poden detectar en aquest moment. Quant a la funció de les famílies en el procés educatiu, no sóc cap expert, però tinc una lleugera idea.
Acabo. Si algú necessita més informació, només cal que em faci la pregunta. Si a algú li sembla que cal que obri un blog sobre el tema, em sobra material
Sobre la democràcia participativa: augmentar l’associació de base, passar de les subvencions, coses així. No es tracta de canviar de blanc a negre, sinó d’anar pensant el tema i assajant coses a petit nivell.
Sobre l’escola socialitzant: hi ha altres llocs on socialitzar-se. Existeix un moviment de pares-mares que eduquen ells els fills i els socialitzen en altres institucions, no ho tenen fàcil, hi ha moltes traves burocràtiques. Per això cal renunciar a molt benestar material, és clar. No es tracta de canviar-ho tot,sinó de repensar el tema. Més temps dedicat als fills, menys benestar material, més vida social, real… i virtual.
ui, Júlia… em sonen molt a Summerhill els teus comentaris… vaig bé? 😉
Bon dia, Isnel!
Que ja tens arreglat el sofregit? Me n’alegre! 🙂
(No vull parlar de faena, que hui és diumenge)
(No vull parlar de faena, que hui és diumenge)
(No vull parlar de faena, que hui és diumenge)
(No vull parlar de faena, que hui és diumenge)
(No vull parlar de faena, que hui és diumenge)
Buf, sembla que ho he aconseguit…
Isnel, l’adreça del meu bloc és:
http://blocs.mesvilaweb.com/bloc/5670
Crec que la tenies bé, però, pel que he pogut veure, al clicar l’enllaç surt una adreça que és la combinació de dues en una: la del teu post i la meva, en canvi he vist que en la del Perejoan, que també té la mateixa estructura, no passa. Prova-ho, que m’agrada que m’enllacis.
He tingut sort de viure en una bona època i d’ haver tingut uns bons professors…