Què redimonis vol dir "fins ara"? Un minut, dos, un parell d’horetes, una setmana, tres mesos, mig any, un any i mig? Ens acomiadem d’algú al carrer i li diem "fins ara". Que potser recularem abans de tombar la cantonada i tornarem a abraçar-lo? Diem "fins ara" quan acabem una conversa per telèfon. Que potser penjarem i de seguida tornarem a marcar per continuar la conversa? Diem "fins ara" després d’una reunió de treball. Que potser, abans d’arribar a la porta, ens tornarem a seure tots al voltant de la taula per no enyorar-nos?
"Fins ara" no vol dir res.
I, si no vol dir res, per què caram acabes cada correu amb un "fins ara" que se’m clava cada vegada com se’m claven les punxes dels rosers cada cop que els tallo una rosa? El "fins ara" d’avui (sobretot el d’avui) estava tan ple de punxes que no l’he pogut ni acabar de llegir. I mira que és curt: set lletres i un espai. I una mentida com una catedral.
[@more@]
Ets afortunada perquè t’asseguro que és millor un «fins ara» que un «adéu», que el llegeixes en un mail (no qualsevol) i se’t claven totes les punxes del roser sense necessitat de tallar la rosa!!
Quanta raó tens!
Fins ara! 😀
a vegades hi ha gent que ens diu coses perque es pensen que les volem sentir.. o perque al dir-les les veuen una miqueta més a prop de la seva realitat.. vés a saber quin és en aquest cas. el que és segura é l’abraçada que t’envio, sense punxes, només amb pètals..
Fins ara també vol dir que m’agradaria estar allà on no puc ser. Una manera de dir que no t’oblido i que m’acompanyes sempre.
Però en el fons sempre és ara… no?
ains, crec que vist així com ho expliques tampoc m’agrada el fins ara…
Entre set lletres i un espai, hi caben moltes mentides, tens molta raó, isnel. Qui sap jugar amb les paraules té un poder increïble i moltes vegades no n’és conscient. potser no et vol fer mal, potser és la seva manera de dir-te que estàs sempre al seu costat.
Fins ara, reina.
uf… jo sóc de les que sempre marxa sense acomiadar-se, perquè odio els comiats, perquè no m’agrada haver de dir «adéu», «ja mos veurem», «adéu-siau» i el que més odio (sí, ho ODIO, de debò) és l’ «a reveure» (no el puc soportar! em sembla tan i tan fred…)… La gent que no em coneix es pensa que sóc una maleducada o fins i tot una borde, però no hi puc fer res, no m’agraden els comiats… com a molt, deix anar un suau «fins aviat» de tant en tant o un «vagi bé». Pel que fa al «fins ara» només el dic quan està contextualitzat, és a dir: un amic em truca i em diu de quedar en 10 minuts, llavors si que m’acomiado amb un «fins ara» del tot lògic… si no és així, tampoc m’agrada gens ni mica… Una forta abraçada!
a mi també m’agrada més «fins aviat» o «digue’m coses»… Sempre que un sàpiga que tindrà contacte amb l’altra persona passat un dia, unes hores, depèn.
Si sap que no ho farà, potser hauria d’acomiadar-se d’una altra manera
M’agrada el que diuen alguns blogaires «Ens llegim»
Una contradicció en els termes, certament, però . . . que no som contradictoris, els humans?
El «fins ara» equival a punts suspensius, a deixar un temps mort, insinua portes mig obertes…o mig tancades. Pot ser anunci de principi o sentència de final. Mots eclèctics i indefinits. Ininterpretables, vaporosos, inmaterials…
Jo és una expressió que utilitzo sempre. Òbviament, sí que té sentit.
«Fins ara» vol dir que al cap de poc tornaràs a veure a/parlar amb aquella persona… I sí… remarco el que a dit itzel: val més un fins ara, que no un adéu… 🙂
Apa, bona nit! 😉
Jo també prefereixo el «cuida’t» o «salut» o «sol i llum»(sobretot a l’hivern), ja que aquests si que queda clar que només són bons desitjos…
«Fins ara», «fins aviat», «a reveure»… no són només acomiadaments sinó que, penso, també són promeses que has d’estar disposat a complir perquè l’altre persona et pot creure, sinó has de ser capaç, no ho diguis
Tal com va dir un xinès molt inteligent:
«Callo per poder ser amo del meu silenci enlloc de ser esclau de les meves paraules»
Ens llegim
no es una paraula(es) bonica un «fins ara». No vull escriure el que penso d’això, ja que escriuria molta parrafada, i no hi son les ganes. Pro m’ha agradat la teva reflecció sobre el»fins ara». Muxux
Fins ara!
(Jo puc dir-ho, no?)
;p
(Mmm… Açò ha sonat a «espantada general»… seré l’únic que fa vacances a casa?)
Hi ha vegades que has de marxar quan no vols (com avui). Acomiadant-te amb un «fins ara» sembla que no és tan dur el comiat. No sé….