Hi ha sobretaules amb presses, sobretaules esquerdades, sobretaules compulsives, sobretaules forçades. N’hi ha de curtes, de massa curtes i d’efímeres. També n’hi ha de llargues, de massa llargues i d’eternes. I d’ensopides. I de fetes amb una base de llevantades enfadades. I d’endormiscades. I de cosides amb mentides. D’aigualides. D’esbandides a cops de mirades furtives al rellotge. De massa netes, amb el so apressat del rentavaixelles en marxa quan la digestió dels entaulats encara no ha ni començat. De compromís. D’impensables. D’avortades. D’atapeïdes. D’esfilagarsades. De caloroses i d’enceses. De congelades. D’estàtiques. De mitges tintes. D’americana i corbata i de mànigues de camisa. D’intenses. De fràgils. De repartides. De compensades. De monolingües i de corals.
I n’hi ha que són, senzillament, un plaer.
[@more@]
També hi ha les sobretaules familiars i les que fas amb desconeguts, amb amics i amb enemics, les de sota un pi i les de menjador petit, les enllumenades i les fosques, les previsibles i les imprevisibles, amb aiguaders o amb alcohòlics, amb fum i sense fum -ni fums-, reiteratives o novedoses, suaus o caòtiques, les de dia i les de nit (preferiexo aquestes, per principis), les que es fan amb tu i aquelles en què ets absent.
Continuem… M’agraden les enumeracions i els contraris.
Amb majordom i sense…
Ets un perdut, Lloro.
Hi ha sobretaules meravelloses, Isnel.
I parlant d’altres coses… Algú té taps de cera per a les orelles?
Per a una bona sobretaula cal una bona fusta.
… I de cosides amb mentides … dius isnel i tens raó que n’hi han, però aquestes no les soporto.
M’encanten les sobretaules amb espelmes, m’encanten les sobretaules llargues llargues que necessites tornar a menjar, m’encanten les sobretaules llargues que quan t’aixequen tentineges per la casa buscant la forma d’alleugerir una bufeta massa plena, m’encanten les sobretaules que em permeten conèixer quelcom nou d’aquells amb qui estic… i fins i tot.. m’encanten les sobretaules on hi sóc sense ser-hi present…
Grumet! No li parlis de taps a l’Isnel!!!!!!!!!!!!!
Aisss! Les sobretaules!!!!
Jo em quedo amb les de dissabte al vespre, desprès de sopar, amb els amics… Aquí és quan arreglem el món!!!!
(les que odio són les familiars, les que no acaben mai :P)
Jo viuria tota la vida en una eterna sobretaula, envoltat d’amics, de somnis, de rialles, de converses interessants, de mirades diferents, de complicitat, de gotes de frescor, de (i)nits estelades, de salts de conversa en conversa, sentint-me acollit. El temps es detura en aquestes sobretaules i et sembla que només llargant la mà toques la felicitat i és tan senzilla i entranyable…
i sobretaules per telèfon!
m’ha trucat un amic de Lleida just quan jo acabava de dinar… confidències i rialles!
Jo més aviat pensava en una taula d’aquelles que en un atac passional, passes el braç per sobre, i ho llences tot a terra… jajajajajjja I ole, a cabalgar, a cabalgar… jajajaja
aquestes sí que són un plaer… 😉 (també)
Compartisc les paraules del Perejoan, que sé que me les deixa 🙂 ara que els núvols sembla que van escampant-se 🙂 besets a tothom