Entre sorres és un espai absolutament desproveït d’intimitat. Avui, per exemple, m’he assabentat de:
1. Que els avis que guarden la néta (que es diu Judí, o almenys així l’anomenaven: Judí, ven pa acá, no te metas más en el agua que tá mu fría), perquè els pares de la criatura són de viatge a París (cuatro días na más, explicaven a uns veïns de sorra, que to està mu caro aunque se vuele de barato) han menjat ensaladilla russa i hamburguesa per dinar. I un préssec de postres, aunque a la nena le gusta más el helado, pero no podemos darle helado cada día, que va a "semblar" un balón cuando lleguen sus padres.
2. Que el jubilat amb banyador de color de gos com fuig i samarreta imperi se’n va a fer el cafetito cada matí entre les 10 i dos quarts d’11, amb els peus plens de sorra i els ulls inundats de sol, perquè si no, no soy persona ni soy ná. Ah. I que fa més de quaranta anys que fa un cafè a aquesta hora, caigui qui caigui.
3. Que la Maria Rosa, aquest hivern, s’ha engreixat divuit quilos (la Maria Rosa no hi era; les dues "amigues" que li "repassaven" els greixos, sí).
4. Que en Vittorino no parava de repetir, enganxat al mòbil: Mamma mia! Mamma mia! mentre la dona, impacient, li preguntava què passava (Vittorino, mà què cosa fai?) i dos nens escardalencs observaven amb ulls espantats les excentricitats gestuals dels seus pares. Sembla ser (jo, d’italià, només en pesco alguna intuïció) que l’home porta un taxi a Nàpols i que el soci li acabava d’empotrar el vehicle contra una paret del moll.
5. Que la Mireia fa servir crema de factor 25 per a la nena i de factor 50 per al nen, perquè el nen és més blanquet que la nena. I la seva sogra, la Maria Engràcia, li deia que molt ben fet.
6. Que la nena de factor 25 li ha dit imbècil, idiota i estúpid, més que estúpid al seu germà (el de factor 50) perquè l’ha esquitxat (jo diria que sense cap mala intenció, però vés a saber…) i la Mireia li ha clavat un mastegot a la seva filla que de poc que la sogra (per la cara que hi ha posat) no n’hi fot un altre a ella.
7. Que la Laura i l’Eva són bessones, tenen quinze anys, viuen al passeig de Gràcia i avui jugaven a veure quina lligava més estrangers en aquest tros de platja de la Costa Brava. Han empatat. Avui hi havia molt pocs estrangers jovenets a la sorra i no se n’han lligat cap. Demà hi tornaran. (Jo no estava segura que els adolescents de quinze anys fessin servir la paraula "lligar" encara. Però es veu que sí).
I jo em pregunto: si arribo a ser tafanera, que no ho sóc gens, amb quines altres notícies fresques me n’hauria anat cap a casa, aquest migdia?
N’hi ha per escriure un llibre. O dos.
[@more@]
Escriu-lo! Escriu-los!
M’encantaria llegir-los! 😉
caram…
ja has pogut estendre la tovallola, en una platja tant plena de gent?
a mi també m’agrada observar la gent (escoltar, potser no tant)
(vinga isnel, anima’t a venir al sopar de divendres… o també t’hauré de venir a buscar?)
maleïda mandra…
el dia que vingui cap al nord t’avisaré
em sap greu que no vinguis…
és que, o faig venir gent de la meva generació o sempre acabo sent jo l’única «iaiona»…
🙂
una abraçada
Hola, isnel. quin retrat costumista més encertat. a la platja que vaig jo també sento a parlar de dinars, de nens que es barallen i de dones que es comparen els malucs… Ai, ja no queden cales solitàries com abans… Tens raó: no hi ha cap mena d’intimitat, però també et pots alegrar la vista, de tant en tant. O no? 😉
Jajaja! Que divertit!!
Sort que no buscaves tranquil·litat, que si no… 😉
d’això se’n diu una platja concorreguda 😉 és maco que a cada racó de món hi ha una història que val la pena escoltar, o si més no, que es deixa sentir sense massa esforços..
ah! i això del llibre t’ho podries plantejar.. oi que sí?!
a més de 1.000 m, en canvi, hi ha tanta solitud d’estiu…
i tant que tens material en aquesta platja! aquest tipus d’experiències em resulten familiars, canviant Costa Brava per Maresme… però la gent parla i l’espai entre sorres és com tu dius poc íntim… 😉
supose que alguna persona m’haurà escoltat alguna conversa interessant amb alguna amiga. És una mica inevitable….
realment m’has fascinat…
Deu n’hi dó! I tot això sense escoltar?????
La veritat és que la platja és el lloc menys solitari del món, perquè o bé has de tenir una concentració de superdotat per intentar llegir un llibre, o bé per desconnectar de la gent necessites emportar-te uns auriculars (i la radio o l’mp3), o bé et dediques a xafardejar sobre que fan/ que diuem/ i com son els veïns de tovallola!
Quina enveja que em fas… a la platgeta… jo encara estic treballant 🙁
Hahahaha doncs Isnel jo que tu com diu l’Acollida escriuria un dietari costumbrista d’estiu a la Costa Brava que de segur avcabaria sent un bet-seller 😉
Jo fa anys que no vaig a les platges de la ribera massificaques, no puc , és que m’ofegue, encar com que per ací pots trobar alguna que latra platgeta sense lloros… no el Lloro, Lloro, sinó els de l¡altra espècie, que el Lloro Lloro últimamnet està molt molt discret i ocupat fent els peüquets al Guix… però ja hi porta dos dies per fer-ne un..tan grans té el peus el Guix? 😉 besets 🙂
Isnel, és el post més divertit dels que he llegit aquestes darreres setmanes. Gràcies per fer que comenci el dia amb un somriure. No deixis d’escriure, siusplau!
Tothom ho fem això de quedar embadalits amb la fauna humana que ens envolta (nosaltres mateixos ens tenim molt vistos 😀 ) , i no només entre sorres, també entre taules de bar, entre seients de vehicle públic i arreu. La veritat és que és divertit viure en societat.
Jajaja! Déu n’hi do, per no ser xafardera si que t’has enterat de coses. Deuria estar la platja a petar per a que ho sentissis tot tant fàcilment.