Escenografia: casa de disseny futurista; mare de somriure pàmfil; nen amb cara de tirà.
Acció: la mare de somriure pàmfil ofereix una poma al nen-tirà. El nen-tirà se les empesca per crear una bombolla al voltant seu on no hi pugui entrar la poma. La mare, aleshores, canvia la poma per un tetrabrik d’un suposat suc de poma. El nen desfà la bombolla i arreplega el tetrabrik. Quan en demana més, la mare li diu que en té de maduixes, de préssec…
És un anunci que passen per la TV, on et volen ensenyar a fer menjar fruita als fills. Quan aquests fills, un dia, vagin de visita amb la escola a una plantació de pomes, apedregaran els mestres, segur, i els diran mentiders i de tot, mentre els escridassaran de valent: Les pomeres no fan pomes! Les pomeres fan tetrabriks, imbècils, ignorants!
Amagant-los que les pomes tenen pell, cor i grana, estem creant uns infants de mentida. I, a sobre, malalts. Malalts de tot.
Aquest anunci és una autèntica perversió.
[@more@]
No sé on anirem a parar, això que dius és preocupant. Ja fa alguns anys passaven un anunci on també incidien en el fet que els potitos eren millors i més còmodes que el menjar ‘normal’. Jo em quedo espantada de les porqueries que porten els nens al cole, sobretot els més petits -de més grans, per sort, s’espavilen i alguns ja demanen bocata convencional-. Sucs de tretrabrik, petisuís, cacaus envasats i pastes de plàstic. Sobre els sucs, sé de casos en què el pediatra ha hagut de solucionar problemes de salut, pels sucres que porten, ja que hi ha nens-nenes que se’n fan un exagerat tip. No entenc que hi hagi tantes criatures a qui no agradi la fruita, abans era un luxe, en general, sobretot per als de ciutat. Haurien de prohibir aquest tipus de publicitat, no ho entenc.
Les pomeres fan tetrabriks de suc de poma de la mateixa manera que les vaques en fan de llet, les granges fan hamburgueses i els filets russos neixen al mercat. No t’hi escarrassis, Isnel, aquest és el futur. Perdó, el present, que el futur per lògica ha de ser pitjor.
Isnel, tu també t’hi has fixat, veig. el primer dia em vaig quedar que si em punxenno em surt sang. també penso com la Júlia que aquests anuncis s’haurien de prohibir. Encara no sé com els agricultors no han protestat. I d’altra banda ens bombardejen amb missatges d’alimentació sana i no sé què més. No hi entenc res. Fa pena que com diu en PereJoan encara tot serà pitjor. Però es lo que hay, si no hi posem remei entre tots. Un amic meu que té vinyes i fruiters [presseguers sobretot ] s’arrencava els cabells. Unes pomes molt maques Isnel. Abraçades de diumenge al matí, davant d’un mar d’un blau impressionant.
És una pena molt gran, això que dius, Isnel. I t’has adonat del fem que això comporta? Els coles i els instituts, per exemple, fan fàstic de deixalles, envasos, pots… Els contenidors plens, les papereres a vessar, el terra brut… Els escombriaires que no donen a l’abast, el reciclatge que no és prou, les olors, la brutícia… aquest és el present. Tenim massa feina a fer, no trobes?
glups, no he vist aquest anunci però coincidim en què és una bestiesa molt poc educativa i molt poc coherent amb tot allò de la vida sana que tant ens volen vendre. Però algú es creu realment que «allò» és sa i natural? Jo em passe el dia envoltada de criatures a la feina i alucine de les coses que mengen. Això, els que mengen, clar…
Vinga, una pometa matinera a la teua salut! Besets!
Completament d’acord amb tu, Isnel. Aquest matí he vist l’anunci i m’he quedat de pedra. Aquesta no és una manera perquè els nens mengin fruita. És més, després de veure aquest anunci, quin nen voldrà menjar fruita de veritat i no conservants i colorants?
I les gallines no fan ous, els ous surten de la fàbrica embassats en grupets de 6 o 12, i els pollastres no tenen plomes ni cap, nomes s’han de posar al microones uns minuts… pobres infants!
el meu avi sempre deia que els nens d’ara ja no saben res de res de l’origen de les coses: ni pollastres, ni ous, ni patates, i ni tant sols pomeres.. deia que eren coses essencials per entendre’n d’altres també molt essencials i que no es podien perdre. Però ell ja ha perdut el seu hort per culpa del tren d’alta velocitat i els nens ja no mengen pomes sinó coses que les volen imitar sense èxit. I jo que sempre me’l mirava amb escepticisme..
Jo tampoc he vist l’anunci. Potser que miri la tele una mica, que al final aprendré a pensar per mi mateix i ja se sap que això és perillós 😉 Estic completament d’acord amb tu, estem creant nens de plàstic que viuen en bombolles. El problema és que les bombolles són fràgils i quan es trenquen deixen els nens completament desvalguts per enfrontar-se al món. Uns reaccionen amb ira contra tot i tothom i uns altres amb una dessídia d’espant. Preocupant, sí…
Ah, tot temps passat fou millor, pel que sembla. Jo no prohibiria cap anunci, ni em preocuparia per un hipotètic futur. Jo, simplement, menjaria pomes (Fuji, a poder ser).
Jo crec que els pares tampoc no mengen pomes. Record de petita un conte d’una mena de flautista d’Hamelin que recomanava menjar pomes. És un doi però per a mi va ser molt màgic, el record entre boires… Igual algú de vosaltres el recorda millor. De més grandeta, algun amic anglòfon m’ha recordat la dita: An Apple a Day May Really Keep the Doctor Away.
gràcies, Isnel 🙂
I que m’en dius d’aquell que si beus llet amb calci -de no sé quina marca- aprendràs anglès com si res.
I l’anunci, que ja no sé si fan, que proposava el ketxup com a substitut de les tomates. I les llets, que cal comprar enriquides amb no sé què…
Els més dur de tot això és que sembla que «l’autoritat» (faig servir el terme en el sentit d’aquella opinió o afirmació que té prestigi i crea escola) externa de la tele i altres mitjans que dura pocs minuts es valora més que els raonaments dels pares (si és que sempre existeix aquest raonament). I la pregunta és: per quin motiu?
Tampoc no és que els adults tinguin sovint un comportament massa crític. I val la mateixa pregunta que en el cas dels nens. I poso un exemple d’adults. Per què et compres un 4×4, desgraciat, que et costa el doble que un cotxe de prestacions semblants, si l’única muntanya que pujaràs serà un turonet per anar a la teva segona residència de Sant Cugat… I no em vinguis amb que et sents més segur. M’aturo, que ja m’embranco en un post.
Estic completament d’acord amb tu, isnel!!! 😉 Jo vull una plantació de tauletes de xocolata!!!!!!!!!! 😀
Et deixe un beset de bona nit com a l’Omar i passe amb més tranquil·litat a llegir-te que hui se m’ha fet tard i estic adormint-me 🙂 bona nit
Tinc sort de no mirar la televisió, doncs; de moment encara sé d’on surten les pomes 🙂 Una abraçada!
Caram, veig que avui tots dos hem mossegat pomes ;-)…
Jo també vaig a collir pomes cada setembre. Sempre ho he fet… són els vicis adquirits de viure molts anys vora camps de pomeres.
Abans en colliem moltes, les posavem en caixes i s’aguantaven tot l’hivern, pansidetes però gustoses, i les menjavem dauradetes damunt la coca.
Ara em sembla que ja ni les de «pomera» s’aguanten tant de temps, i les de super,si no m’afanyo a menjar-me-les, se’m podreixen abans de tornar-se grogues.
I tu, que en fas de coca? Avui estic llaminer… (i descarat!)
🙂
El que contes és molt més perillós del que pot semblar a primera vista. Obviar l’objecte real del conjunt:objecte-significat-significat ens porta a una transformació i desvirtualització de la realitat. Només ens quedem amb el significat-significant i açò desvirtualitza el món. Jo abans no podia veure un mort o un ferit. Ara de tant veure-ho en la tele,no veig la persona que sofreix, veig una imatge en dos dimensions i per tant irreal que assimile a la mort i el sofriment, perd l’objecte , el principal referent de la realitat. S’hauria de prohibir les metàfores que simplifiquen i descirtualitzen la realitat, en això ens juguem la salut mental de les properes generacions.
Com ja ha dit algú abans, el present fa por però i el futur? Això si que em fa por de veritat!
M’agrada molt el teu blog.
Es cert que ara al futur les coses estàn canviant i per malament, aquest anunci n’és un exemple clarissim, que com tu bé dius ensenya als nens que la fruita no és més que un tetrabik amb el seu tap i conservants i colorants, a part de les coses que els hi deuen posar… Les pomes son les pomes que tens tu a la foto, i encara que a vegades faci mandra pelar-les, val la pena…
Petons!
Fóra bo instaurar una assignatura anomenada l’essència de les coses, perquè així els seria més fàcil veure l’origen d’allò que tan fàcilment tenen entre les mans. Jo no em vull excloure perquè poques sortides que he realitzat en granges he comprovat la meva ignorància en aspectes que abans es consideraven essencials per poder sobreviure, l’educació o la formació dels nens s’hauria d’aturar a valorar certs aspectes prou importants, el que passa és que no es deu considerar essencial o econòmicament rendible en aquest món de competitivitat on amb un aparell a no sé quants graus tens un arròs en un minut quan abans en portava vint…tot plegat sembla que com més ràpid, molt millor, sense ni tan sols poder gaudir-ne del procés…
Vaja… no he vist l’anunci però me l’imagino… Perquè també veig altres anuncis de xocolatines que anuncien que tenen més llet, i que per tant més calci, o dels kinder-xocobons aquells dels que la mare està tant contenta que mengin els seus fills…
De totes maneres no crec que sigui una cultura d’ara, sinò que feia anys me’n recordo que deien que dos petit-suis alimentaven com un bistec!!!!!
Realment és un tema complicat!!!!
I lo bones que estan les pomes…
Sí, noia, sí. Déu (o qui sigui) ens agafi confessats!
De fet, ja hi ha tanta gent de mentida, pels carrers…
Isnel, damisel·la excelsa: sóc jo o darrerament mireu un pèl massa aquest artefacte nefast anomenat TV?
Isnel… cada vegada que miro aquesta foto de les pomes m’entra més gana!!! Me’n vaig a sopar (i posaré una poma a l’amanida!! Apa!!) 😉
Ai les mares consentidores que els ho permeten tot als xiquets! Elles tenen la culpa de tot! (I els pares, quan hi són.) Un bon entrepà de colesterol casolà i un poma, una taronja o un platan, i menys bollicaos i tetrabrics! Però, és clar, és tanta faena plantar-li cara a un fill quan es posa tonto…
Besets!
Estic fascinat per aquesta conversa sana entretallada que sembla no acabar-se mai. Deixeu-me que us convidi a un parell de pomes de mitja tarda: acabo d’estrenar blog i passo, de llegir-vos amb sana enveja i alegria, a provar de fer ganxet d’aquest virtual.
Monte
ai karai. així que hi ha pomes que no van en tetrabrik! pensava jo que era com la llet. 🙂
Ui, s’havia quedat en el núemero 69 :))) així que agafe una poma i passem al 70 jejeje
Isnel t’he enviat un mail amb una cosa que es diu gmail i no se si t’haurà arribat o no 🙁 ja m’ho dius , com en aqueste coses noves d’internet no m’acabe d’acalarir molt 🙂
besets
Odio aquest anunci. Molt.