A la campanya pensada per promoure el repartiment de les feines de la casa, trobo que hi falta un element. Si la nena no ha pogut anar a la piscina perquè el pare no ha pensat a posar-li l’equip a la motxilla el dia que la seva mare és fora, per què no se’l preparava ella, l’equip? Penso que si és prou gran per fotre la bronca al seu pare, també ho és per saber en quin dia viu i si li toca o no anar a la piscina.
Només ens faltava aquesta campanya perquè els petits "monstres" de la casa s’escarxofessin encara més en aquest rol de tirans subliminals que tan bé han assumit. Repartir feines, sí, però per a tothom, des del més petit fins al més gran. Només faltaria!
[@more@]
A casa no tinc «monstres» però els veig a les cases dels altres i tens més raó que un sant, Isnel. N’he vist de tots colors i que m’han fet també pujar els colors a mi. la campanya hauria estat molt més encertada no deixant només la feina per als progenitosr. ja mimagino la nena dient: papa, que els de la tele diuen que ets tu qui m’ha de preparar l’equip per anar a la piscina… Petons des d’un garatge encara enfangat… 😉
Les criatures d´avui en dia, son molt repelents, entre que se’ls ha de protegir d´una manera extremista i que parlen als pares que fa plorar… en fi… no vull pensar com seràn quan tinguin certa edat…
Avui et dono tota la raò. La meva neboda de set anys ha fet la festa l’aniversari al pati. Eren 16 nenes desendraçant el pati el tercer pis, el segon i el primer, pujant i baixant, obrint la gàbia dels ocells, alliberant els presos ( o sigui : el conill), han matat un peis del sortidor (crec que ha estat un atac de cor perquè no s’ apreciaven senyals de violència, han trepitjat les flors….al final he fet un crit i s’han espantat molt perquè jo no crido mai…he anat a la taula del menjar, he agafat un vas de Fanta de taronja, un panet de formatge…i he deixat que tot seguís el seu curs natural, o sigui: l’anarquia en estat natural 🙂
Isnel, no hi havia Coca-Cola perquè esvera les nenes (encara més). Només Fanta i Cacaolat, i com el Cacaolat d’ara ha perdut molt, doncs Fanta de taronja.
I que bé que parla, la Isnel, casumlospedrer!
O els fas pencar de petits o qun vulguis que ho facin t’engegaran. De vegades oblidem que són petits, no ximples.
Amb la (falsa) excusa d’un (pretès i fals) excés d’autoritarisme, hem perdut (els pares) tota noció d’autoritat en front d’aquestos «locos bajitos», com els cantava en Joan Manuel Serrrat. I si a sobre l’Administració ens dona un cop de mà a l’inrevés… Tampoc vull presumir de res, que sóc un despistat de nassos jo, eh?.
Sobren paraules. Només faltaria!
A l’escola ho veiem cada dia, i a les cases dels amics i familiars… L’altre dia, crec que en un debat sobre el projecte d’una futura llei d’educació, una de les participants manifestava que enlloc es recollia el deure d’estudiar. Un pare de l’escola ens va venir fa poc amb una llei del monitoratge -tot per criticar un monitor de menjador, amb motius força absurds- segons la qual, ‘cridar’ a un infant era ‘falta greu que podia motiva expedient’. La baixa de la natalitat ha provocat una generació d’infants mimats per tot un cercle familiar, incloc els adoptats extrangers, encara més víctimes d’aquesta adoració irracional, exemple: una parella ja grandeta adotpa una nena xinesa, la nena, acostumada al seu país, fa ja moltes coses sola, al cap d’uns mesos ja no fa res, tot li fan la mama i el papa. Hi ha excepcions notables i infants maquíssims i responsables, malgrat tot, perquè tenen més seny que els adults. Fa una bufada de vent i ens els porten amb guants, anorac i bufanda. En fi.
M’agrada la reflexió que ha fet la Júlia.
Els nens no tenen la culpa, són nens i com a tals, son petits monstres. Els culpables son els pares i, sobretot, de cara a donar sempre les culpes als mestres, és l’únic que saben fer bé. Crec que s’hauria d’acabar tanta tonteria i que una mica de disciplina està bé, no cal arribar als extrems del passat, però tampoc a la desídia del present. El meu pare sempre ho deia: «un clatallot ben donat soluciona molts problemes.» Però ha de ser ben donat, és a dir, en el moment adequat i justet per fer veure que hi ha coses que no es fan i, sempre, sense passar-se.
A veure per començar no sóc pare i si ho fora la veritat és que no sé ben bé si sabria què fer amb ells. Dic què fer amb ells en el sentit «d’educar-los» de dir-los les coses…està clar que tot ha canviat, que les relacions i les famílies són distintes , que el món és diferent i que si abans per poder tindre una bicicleta et costava anys i anys ara als 6 anys ja tenen mòvil i play station i jo que sé, i que els pares treballen i volen tenir cotxes i xalets i que no poden amb l’ànima quan arriben a acasa i que…aleshores perquè tenen fills? …
Crec que els xiquets han d’aprendre a valorar les coses i les persones, abans això quasi es feia de forma natural (tenien els iaios i el pares quan arribaven a a casa) ara calen noves maneres de fer-los-ho vore i això és molt complicat fins i tot en aquells casos en què els pares hi estan molt implicats perquè al cap i ala fi els xiquets volen el mateix que tenen els altres xiquets, per tant les opcions particulars fan però quan el xiquet les compara amb les dels altres xiquets i en són tan diferents, el xiquet no pot comprendre-ho.Jo la veritat no ho veig gens clar i en tinc molts dubtes sobre si són o fabriquem monstres.
besets
Sí senyora.
I el més fotut és que aquests monstres governaran el món d’aquí pocs anys. Sort que jo ja no hi seré. Vaja, així ho espero.
Pel que porto re-llegit des d’ahir nit, estic molt d’acord amb el que han escrit fins ara la Júlia, en Frederic (sense clatellot, ho sento!), en Joan i la MJesús.
Hi afegeixo: hauríem de tindre en compte tots plegats que l’educació dels fills a les escoles es talment com un trípode de tres potes: alumne, pares i escola. No hi ha més. Si el taburet va coix, «fotuda l’hemus!»…;-) Cadascuna d’aquestes tres «potes» té un «rol» concret i determinat que han de cumplir, tant individual com colectivament.
Mon pare marxava (com el teu, Isnel) de bon matí a treballar a no sé quants llocs, i no tornava fins ben entrada la nit. El cap de setmana, però, la fèiem grossa plegats, els pares i els 6 germans… Feia goig de veure! Ara qui es cuida dels petits durant la jornada laboral del pares són la resta de la família, avis i tiets principalment. Hi afegim una altra pota, doncs?.