… amb els documentals sobre animals des de feia anys. Sovint els trobava cruels, insensibles, estripats, durs. En recordo sobretot un en què sortia un elefant de poques setmanes atrapat al fang d’un bassal. La seva mare i altres femelles del ramat intentaven treure’l donant-li cops amb les trompes, però no se’n sortien. Al cap d’uns dies, l’elefant petit es va morir. Aquell dia vaig maleir amb totes les meves forces el realitzador del documental: tant li costava deixar la càmera, anar a treure la pobra bèstia d’aquella trampa mortal i tornar-la a la seva mare?
Em passava el mateix amb les gaseles esquarterades de viu en viu pels lleons, amb els conills terroritzats empassats per una boa constrictor o amb les cabretes arrabassades del terra per les urpes d’una àguila imperial. Patia tant que sovint no podia reprimir un crit: maleït realitzador, malànima, deixa de gravar i espanta els lleons, refotut imbècil!
Hauria estat una mala reportera de documentals sobre animals, jo. Mai no s’hi hauria vist ni una sola escena de sang i fetge, en les meves realitzacions. I, d’aquesta manera, amb tota probabilitat, la natura se n’hauria ressentit i els humans no haurien sabut mai que la llei de la selva és absolutament necessària per a la supervivència.
Jo tenia un problema amb els documentals sobre animals, però ja no el tinc. Ara els trec el so. He descobert que són les paraules dels humans i les músiques massa rebuscades el que fan excessivament cruel la mort d’un elefant petit atrapat en un bassal de fang. La realitat s’ha de veure tal com és, sense excuses ni agreujants. Les persones som prou intel·ligents per entendre les fronteres entre la vida i la mort. Quan intervenim, és quan ho fem tot malbé.
En unes cintes gravades per les càmeres de seguretat d’un caixer automàtic ha quedat palesa tota la misèria humana. Tota. Però així com trec el so en els documentals sobre animals per veure actuar plenament la natura sense interferències, no ho puc fer quan algú intenta buscar excuses a la barbaritat comesa per tres nois de Barcelona sobre la persona d’una indigent. Necessito saber per què algú creu que és divertit torturar algú fins a la mort, només per passar l’estona. Necessito saber què està passant. Necessito saber què fem malament. Necessito que algú em digui que la llei de la selva, entre els humans, no és imprescindible. Aquí sí que necessito músiques adequades i veus entenimentades que m’aportin una mica de llum en aquest pou de desconcert i de dolor. Després, ja decidiré si trec el so o no.
[@more@]
aquí tampoc jo hi puc posar dibuixets i coloraines…
Jo tampoc pud suportar els documentals d’animals per la mateixa raó. No m’hi veuras mai mirant-ne un.
En quant a l’altre part del teu post només dir que no hi ha excuses ni lleis de la selva que valguin i mai trobarem una resposta per aquestes preguntes.
incomprensible…
En casos com aquest -cada vegada més freqüents, i sempre igual d’absurds-, sempre em pregunte què els falta; res de material, normalment. Estima? Afecte? Educació? També semblen tindre tot açò. Al final, acabe pensant si tot allò de l’educació moral, dels deu manaments, del sentiment religiós, del déu-policía que ens fa por, no tindrà molt més sentit del que voldria admetre. O, si més no, quelcom de semblant.
Bé, Nimue ho ha dit amb només una paraula.
no hi ha paraules isnel, no n’hi ha.. on deixem la raó? jo només et puc dir que la llei de la selva no és imprescindible.. encara que això no sigui cap consol..
Es terrible el que ha passat, i espero que ho paguin, i que qui ho hagi de decidir no hi vegi una » bretolada» amb consquències nefastes. No volem pel carrer aquest tipus de brètols. Passar un temps a la presó a aquesta edat els destrossarà i marcarà de per vida, pero almenys ells ho podran explicar , cosa que no podrà dir aquesta pobra dona .
m’afegeixo al clam general, suposo que ningú té el remei miraculós. Pel que fa al pare, penseu que la llei permet defensar els familiars, no declarar en contra, i tot això. També fa posar la pell de gallina sentir l’advocat dient que no sabien que estaven abocant disolvent, què ha de dir? La víctima, ningú s’havia preocupat que dormís a un lloc millor? Els caixers estan preparats pels robatoris però no pels assasinats? La millor condemna seria la reinserció a l’exèrcit, en primera línia del front, en tasques humanitàries, és clar.
ben mirat, això dels documentals podria ser un atenuant, per tots els que fem la vista grossa quan veiem els problemes d’un indigent. Aquests shows tendenciosos mostren el que destaca el productor. Ens fan com un rentat de cervell, i veiem el món amb aquesta naturalitat. No són reportatges que es centrin en l’art d’estimar dels animals, o en les seves virtuts intel·ligents no destructives. Ens venen la «marca» de natura com a restaurant de les espècies i batalla descomunal. Aquests reportatges no són realment la pel·lícula sobre l’ambició humana dels seus professionals? Una metàfora de la seva lluita. És la manera d’enfocar la realitat lo que falla.
Trist, molt trist. Algú hi ha posat una flor, al caixer.
Realment fa por. Fa por els extrems a que està arribant la civilització (?) humana.
Crec que fins i tot les veus entenimentades que demanes al final del teu post s’han quedat sense paraules. Qui pot explicar una cosa així? Qui pot explicar una cosa així sense que sone a justificació?
Aix… a mi els documentals d’animals no m’han agradat mai… Bé, sí que m’han agradat, però els vaig anar avorrint… L’altre dia, en una foto, una persona em va dir que semblava en Rodríguez de la Fuente i em va fer dubtar de la meva identitat… Tenia la seva gràcia qui ho va dir… Jeje…
La sort que tenim els humans, és que la gran majoria, no entenem el motiu de per que passen aquestes coses.
Aquest fet, ens fa creure que l’ésser humà és bo. I que el temps s’estan tornant bojos…
Fredament… Que potser no ha passat sempre casos com aquests?
Desgraciadament… Abusem del indefens. Des de sempre.
Per una vegada, Isnel, discrepo amb tu i amb totes les persones que participen en la tertúlia del teu blog. Sí que sabem per què passa el que passa. Tots juguem amb plats, però no ens volem donar per assabentats quan algú més maldestre que nosaltres els trenca. Aquests monstres, Isnel, els hem creat entre tots plegats. Jo, que em dedico a l’educació d’adolescents, veig com tot sovint no entenen per què diem una cosa i en fem una altra de totalment diferent. Procuro dir-los que tinguin present que els adults són tan incoherents com ells. I no els dic, però desitjo, que aprenguin aviat la hipocresia que cal per viure en aquesta societat.
Sense saber que tu havies tocat aquest tema, he escrit un post on expresso, una mica apocalípticament, aquesta opinió. I després, no del tot conscientement, m’he vingut xano-xano cap a casa teva a veure si tu havies fet el mateix.
Abans, ho sigui fa dos mesos, no trobava explicació a que les persones fessin mal als altres. No sabia com raonar-ho. Quedava bloquejat. Al final he anat a la cosa práctica i he pensat que de la mateixa manera que hi ha bolets exquisits, bons, neutres, dolents i bolets que maten, de la mateixa manera crec que les persones poden ser així…però encara que vegi les persones com bolets, no per aquest motiu deixo d’estar indignat i més si els bolets dolents són propers. En fi, «es lo que hay».
Tot plegat és molt simple. Això, no té res a veure amb la llei de la selva. És, la llei de l’home.
Què ha passat? ai las, el de sempre, ni més ni menys.
Ostres doncs ja en som dos! No suporto veure els documentals. se’m posen els pels de punta… Juraria haver vist algun dia, fent zaping un elefantó atrapat al fang itentant sortir… ai no ho se, però també crec que son molt cruels aquests documentals.
Ma mare diu q es llei de vida, que uns es menjen els altres per sobreviure.. vale, això si, però no cal ensenyar com moren desagnats els pobres animals.
És millor la serie que feien abans «veterinaris» que no pas els documentals que fan cada dia al 33 o a la 2.
Ben sovint, certs humans fan més animalades que no pas bona part dels mateixos animals. A vegades cal preguntar-se on és la racionalitat que teòricament ens fa diferents.
Crec que, senzillament, hi ha coses i conductes de les persones que -encara- són inexplicables, més enllà de culpes socials o individuals.
En fi, espero que, malgrat tot, el nou any vingui amb esperança.
No podem cercar perquè no trobarem mai resposta a aquests actes.És més per molt que sicòlegs i siquiatres intenten donar explicasions del perquè, crec que ni ells ni qui fan aquestes accions sabrasn mai perquè ho han fet. L’única cosa que podem fer és pensar que de la mateixa manera que passen aquestes coses també hi passen d’altres, i que hi ha moltíssima gent que quan veu algú dormint al carrer, li trau una flassada o li dona una café amb llet calentet. Aquest potser és la demostració més clara del que és el dolor, un dolor que només pot ser humà, i que provoquem els humans, aquesta dolor només el coneixeme els humans, en les mans de tots està intentar curar-lo. Besets estimada Isnel, besets ben tendres.
Quan no li’n dones cap valor a la teua vida, acabes creient que la vida dels demés tampoc s’ho val, i menys la d’un indigent. Aquest és el principal «circuit» espatllat en la ment d’aquests animalons de «documental»… 🙁