Ahir em van dir que no sé delegar. Qui m’ho deia hi posava veu de retret i, en la seva mirada, s’hi llegien tots els matisos de la reprovació. Sense afegir gairebé res més em venien a dir que sóc individualista, egoista, exclusivista, prepotent, maniàtica, llunàtica i no sé quantes coses més. I jo, que m’ho crec tot, vaig pensar que potser tenien raó. Però tot seguit vaig rumiar que no és estrany tornar-se individualista, egoista, exclusivista, prepotent, maniàtica, llunàtica i no sé quantes coses més després d’un grapat d’anys de viure sola i de ser l’única persona que coneix els secrets dels armaris i dels calaixos de casa, de donar ordres al comandament de la televisió, de saber què hi ha i què no al rebost o al congelador, de dominar els botonets dels electrodomèstics, d’estar al corrent de les necessitats i dels capricis dels gats perquè ells estiguin satisfets i contents i jo també, de manipular correctament la clau al pany de la porta perquè s’obri sense problemes, de saber que quan va l’aspersor és millor no dutxar-se si no vols acabar fent-ho amb un fil d’aigua. Em costa fins i tot, ho reconec, mirar la televisió en companyia i comentar la jugada, escoltar la "meva" música al costat d’algú altre o que em reordenin els potets de les espècies de l’armariet de la cuina en funció d’una hipotètica (i potser real) funcionalitat. Em costa compartir espais de lloc i de temps en les feines quotidianes i em fa mandra haver de donar explicacions sobre coses que tinc absolutament automatitzades. Potser és cert que no sé delegar perquè, abans d’explicar on hi ha allò o com es fa per engegar això, prefereixo aixecar-me i fer-ho jo mateixa. Però el que ara mateix m’amoïna més que no saber delegar és arribar a constatar que el que realment passa és que no sé compartir. Com si me n’hagués oblidat.[@more@]
-
Entrades recents
Comentaris recents
Arxius
- agost 2007
- juliol 2007
- abril 2007
- desembre 2006
- novembre 2006
- octubre 2006
- setembre 2006
- agost 2006
- juliol 2006
- juny 2006
- maig 2006
- abril 2006
- març 2006
- gener 2006
- desembre 2005
- novembre 2005
- octubre 2005
- setembre 2005
- agost 2005
- juliol 2005
- juny 2005
- maig 2005
- abril 2005
- març 2005
- febrer 2005
- gener 2005
- desembre 2004
- novembre 2004
Categories
- No hi ha categories
Meta
La solitud, fa que s’eixampli allò anomenat espai personal. A mesura es va fent més gran, abans serà envaït per la proximitat d’altri. Com en moltes d’altres coses, quan més en tenim més en volem. És bo, tenir-ne d’espai personal, no ho dubtis. Dóna molta llibertat. Clar que inevitablement, els diumenges a la tarda sempre acaben arribant. És llavors, quan hom ha de reflexionar: Potser valdrà la pena, que en sacrifiqui un tros. Tot plegat, molt personal, Isnel. Bon dia.
No sé la teva situació prsonal però si, com entenc, ara comparteixes un espai que fins ara era només el teu espai, t’has d’oblidar de la Isnel d’abans. No podeu ser la mateixa persona. En certa manera has de «matar» l’antiga Isnel. No és fàcil i s’ha de fer poc a poc. Has de tenir paciència de tu mateixa, del teu alter ego solitari, de les teves manies i els teus coneixements anteriors. Ja no valen. Hi ha una frase que a mi m’ha ajudat sempre a acceptar, i és: «Que algú no faci com jo faig les coses, no vol dir que no estiguin ben fetes». Són simplement diferents.
Per cert, he posat un capítol nou de l’autobiografia no autoritzada.
Un petó.
Hi ha qui confon delegar amb manar que els altres facin allò que tu vols que facin… I des d’aquesta definició, està clar, no saps delegar. I què? No t’amoïnis, perquè si alguna capacitat tens tu és la de compartir i, si no, que és el que fas quan algú ve a casa teva? Donar-ho tot i fer que se senitn a gust i això no ho pot fer algú que no sap compartir
Dona…! Dues qüestions. Tres.
primera part: no t’ho prenguis tant a pit, que segur que exageres en tot el que penses que pensen de tu.
Segona: ja som dos. Punt.
afegitó final: Tenim temps per continuar perlant-ne, el que no sé, és si molts cops trobem la paciència que ens cal.
Petons.
T’entenc perfectament bé perquè a mi em passava el mateix, ara ja no, vaig fer un exercici intern de «desapego material» o, dit d’una altra manera, de deixar fer, i va funcionar.
Ara bé, no és cert que no sàpigas compartir i ahir ho vas demostrar perfectament en tot el seu més ampli espectre.
Delegar és la missió principal de l’organitzador d’un grup. Si el teu grup ha estat format, durant molts anys, per tu mateixa i els gats, doncs, la veritat, no és gens estrany que hages perdut la pràctica. Compartir, en canvi, ho has continuat fent molt bé. Amb els teus gatets i amb els teus amics (els del món real i els de la «finestra»). Tal volta t’haja faltat pràctica en alguns aspectes concrets, però només (i només si de cas) en alguns, molt pocs.
Per cert, no estaràs pensant en delegar alguna cosa en l’Oleguer, eh? No delegaràs en ell fer-se el biberó o canviar-se els bolquers? Esperat un poc, dona, no li dones tantes ales, que, a eixe pas, abans d’un parell d’anys et demanarà les claus del cotxe!
Besets per als dos.
jejejejejeje
jajajajajajajajaj
jojojojojojojojojojoj
Ai, perdó, és que no em puc aguantar…
Que no saps compartir! Ai senyor!
juasjuasjuasjuasjuas
Canvis importants en la teva vida, eh, Isnel? Hi ha coses que no s’obliden, només cal tornar a agafar la velocitat adequada; al principi no és fàcil, però després… No t’amoïnis per la falta de pràctica.
(La qüestió concreta de delegar o treballar en equip, a mi em costa. Sé que habitualment, no sempre, sóc més eficaç en solitari)
Ara les dones us tirareu a sobre meu, però és que aquestes depressions post-part ….
Conyes a part, isnel. Jo només he estat testimoni de la teva hospitalitat mitjançant els comentaris de la gent que comenta a aquest blog. I jo em jugaria un dit a que no tens ca problema a l’hora de compartir.
Però és clar. Delegar no és el mateix que compartir. És més complicat. Però amb ganes i un pél de paciència per part de tothom tot s’arregla. Temps al temps, tu 🙂
A mi una vegada em van dir que no sabia ‘treballar en equip’, qui ho deia era una persona que, en equip, no ‘fotia brot’, com diuen vulgarment. Aquell refrany ‘si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit’, és ben antic, al capdavall. Una altra cosa és que en l’àmbit domèstic cadascú tenim les nostres manies o no-manies sobre ordre, neteja, prioritats… i aquí i d’aquí neixen de vegades espinoses tensions de base incerta i fràgil. Una vegada, un senyor molt més gran que jo em comentava que sovint els matrimonis -pose-m’hi ‘parelles’- tenen més problemes per coses petites, domèstiques, que per coses gruixudes, que generen un diàleg més aprofundit. Delegar de forma correcta és un art que, al menys a les feines, poques persones han assolit, sovint, també, perquè les ‘delegacions’ no han funcionat massa bé… Bon dia, Isnel, un petonet a tu i al nen.
No passis pena (com deim per aquí). Si és veritat que no saps compartir, però és perquè ho has oblidat (no perquè tinguis un mal congènit), aviat en tornaràs a aprendre. Passet a passet, sobretot ara que ho ets tot per un: el teu petit. No t’angoixis, això és com muntar en bicicleta, no es perd. Una abraçada.
No crec que siga qüestió de no saber compartir, Isnel, sinó que és època de canvis i sempre costa acostumar-se a tot allò que és nou. Vés fent a poc a poc i veuràs (i veuran) com a la fi us enteneu bé.
Isnel, només et puc dir que comprenc cadascuna de les teves paraules (totes, totes totes)… i res més. ep! el que si que et puc dir pel poquet que et conec (ja veus, només de llegir-te en aquest bloc teu i de llegir els comentaris que et fan els altres) és que em sembla que exageres amb tu mateixa. I tant que ets capaç de compartir!!! Ja ho estas fent!
Petons i bons desitjos!