Hi va haver un temps, fa segles, que vaig ser bruixa. Feia pocions màgiques amb els pètals de les roses del jardí, les fulles dels desmais, la terra dels rosers i l’aigua de pluja. Amb aquesta barreja, omplia petits flascons de vidre i els posava durant quaranta dies a sol i serena. Llavors, amb la meva cal·ligrafia de col·legi de monges, gairebé perfecta (què se n’ha fet, ara, d’aquella lletra tan regular, petita, rodona i impecable?) escrivia en una etiqueta per a què servia cada poció i l’enganxava al pot. Tenia una bona col·lecció de pocions màgiques amagada al fons del meu armari. De tant en tant, en alguna tarda de jocs secrets i solitaris, en triava una i, amb una sèrie de rituals que vés a saber d’on havia tret, em posava una mica de poció per tot el cos i esperava l’efecte amb una paciència que ara també m’ha fugit.
De totes les pocions que elaborava, n’hi havia tres que eren les meves preferides: la de tornar-me invisible, la de poder volar i la que em permetia entendre el llenguatge dels animals.
Quan jo era bruixa, doncs, m’escapava de tant en tant del meu cos, aleshores menut i poca cosa, i me n’anava a donar volts sabent que podria travessar parets sense cap perill; o em creixien unes ales misterioses a l’esquena i m’enlairava per un cel tan ample i tan lliure que feia venir basarda; o m’estava hores asseguda al jardí escoltant les converses de les formigues, dels grills o dels pardals.
Quan jo era bruixa, encara tenia tot el món per descobrir i, amb els meus poders, sabia que, a més de descobrir-lo, algun dia seria meu.
No recordo els ingredients exactes de les pocions i potser és per això que, per més que ho provo, no em surten com em sortien aleshores. Quan intento tornar-me invisible, sempre hi ha alguna part del meu cos que queda a la vista. Quan vull volar, no sé acabar de desempallagar-me del llast que dec dur enganxat a les sabates, i les ales misterioses que em creixien quan era una bruixa de debò no s’acaben de desplegar. Quan pretenc escoltar les converses dels meus gats, només endevino una colla de retrets que no acabo d’identificar. Jo diria que es queixen que ja no els faig tant de cas com abans, que estic més per aquesta criatureta que acaba d’aterrar a casa i que per això se’n van d’excursió tan sovint. Si encara fos una bruixa de debò els explicaria que no és veritat, que me’ls continuo estimant igual i que tinguin una mica de paciència. Però la poció ja no em funciona, i dia sí dia també, fugen de casa i només tornen quan tenen gana. De carícies, ja amb prou feines me’n volen.
Quan jo era bruixa, tot em sortia perfecte. Hauré de fer un exercici de memòria i intentar recordar els grams de cada cosa que posava a les pocions. Jo em penso que me’n sortiré. Ara només fa falta que plogui una mica, perquè de pètals, de fulles i de terra ja en tinc. I de ganes de tornar a ser invisible, de volar i d’entendre’m amb els animals, me’n sobren.
[@more@]
Qui no ha estat bruixa o bruixot en algun moment de la seva vida? Jo també enyoro aquelles pocions màgiques o aquells encanteris complicats que abans ens feien riure i que ara ens farien una mica més lleugera la feixuga càrrega del nostre dia a dia…
Jo també en necessito alguna d’aquests pocions teves. No serien efectives amb mi?
El títol d’aquest post m’ha dut fins a aquí, fins a aquest lloc tan interessant. A mi, a l’escola, em deien carinyosament «bruixa». No sé perquè. Algun dia ho demanaré…
Doncs deus encara conservar el poder de fascinar amb les paraules
Tens alguna poció per treballar poc i guanyar molt?? xD
Quina nova criatureta tens???
Mai no es deixa de ser bruixa. Com tampoc no es deixa mai de ser homellop, o vampir.
La poció de fer-se invisible m’interessa especialment.
I alguna poció per a que el nostre «ésser irresponsable» pugui agafar de tant en quan les regnes de la nostra vida? Avisa’m quan la tinguis 🙂
Crec que ens devíem haver vist en algun aquelarre, Isnel. Jo, fa anys, col·leccionava bruixes, però sóc poc col·leccionista i ja no ho faig tant. El meu ex-libris és també, des de fa mooooolts anys una bruixeta. Una abraçada embruixada,
M’ agrada’t tant i tant! Què bé que escrius…
Jo crec que portes la teva bruixeta dins i només has d’ escoltar-la. M’ has fet recordar que quan jo era petita, per les nits, veia fades volant damunt el meu llit…
Molts petons!
Isnel! maka! aqui tens els teus deixebles, bruixeta! ens ensenyaràs a fer més pocions de paraules boniques i fantasioses amb un pessic de somriures i cullerades d’abraçades i colors?? 😉
Més que bruixa, eres bruixeta. I és que el món dels infants n’està ple, de diablets i bruixetes… encantadors! :))
Un conte preciós, Isnel. Ha estat un plaer poder tornar a gaudir de tan màgiques paraules, que qual si fossin ales de misteriós ocell, m’han transportat pels suaus i tendres camins de la imaginació.
Una cosa t’he de preguntar, però. I els gripaus? 😉
(Telegrama enviat des de la UVI de l’Hospital de Bellvitge):
Isnel. Stop. Lloro molt malament. Stop. Tots els metges de bòlid. Stop. No parlar bruixes sisplau. Stop. A veure com ho fem ara x reanimar-lo. Stop. Collons. Stop.
I això que diuen que totes les dones som bruixes… perquè alcem les coses sense tocar-les…
I no coneixes cap bruixot que puga ajudar-te en aquesta tasca de recerca, Isnel?
Isnel, tinc una escombra, si vols. Posa: «Anunciada en televisión»!!
estic fluix i et trobo a faltar, snif!
Les bruixes no existeixen… però – com diuen els gallecs- haberlas, haylas!
Jo també hi era, en aquell aquelarre, senyores meves… el que passa és que l’isnel m’havia deixat tastar la seva poció per fer-se invisible i no em recordeu… perquè no em vàreu veure, vet-ho aquí!