He recuperat la càmera digital que em van robar els "silenciosos". Ahir em van trucar els Mossos i, per la descripció de les fotos que encara hi havia, vam concloure que era la meva. Avui he anat a buscar-la. He carregat el nen al cotxe, he agafat l’autopista i apa! Cap a Granollers falta gent! El Mosso que m’ha atès era molt jove, molt atent i força guapo. A mi em sembla que, a tots plegats, els feia gràcia que anés amunt i avall amb un nen de dos mesos, perquè he hagut de fer més de cent quilòmetres, entre anar i tornar. Però, al que anava. Els he preguntat si ja tenien els lladres (i si m’ho podien dir, és clar). M’han dit que no, que no els tenen, però que es pensen que ja saben qui són. També els he preguntat si, com diuen els polítics, de robatoris n’hi ha com abans i el que passa és que la premsa se’n fa més ressó. M’han dit que de cap manera. Que el que hi ha ara és una autèntica plaga.
Ho heu sentit bé? UNA PLAGA!
Ja he recuperat la càmera digital que els meus fills grans em van regalar quan vaig fer el viatge a Guatemala. Però de l’anell de casament del meu avi no se’n sap res. Ni se’n sabrà res mai més, suposo.
De la tranquil·litat perduda, els Mossos tampoc m’han sabut dir què se n’ha fet.
I ara ja em disculpareu. Però haig d’anar a revisar per enèssima vegada les portes, les persianes, les finestres, decidir quins llums deixo encesos, ajustar la televisió a un volum que no sembli ni massa poc ni massa exagerat, i a preparar-me per tornar a passar una nit d’aquelles que ja em conec i que em fa venir basques. Perquè una cosa és estar amb un ull obert i un tancat per si el nen plora, o somia, o gemega, i l’altra és dedicar-se a esperar, cada nit (cada nit, cada nit, cada nit) que et tornin a violentar el teu (gairebé únic) refugi de sobre la capa de la Terra.
I els polítics van dient…
[@more@]
Avui el meu fill de 4 anys a tancat la porta de la terrassa dient que tenia fred i per si de cas venien lladres, em sembla que a la denúncia em vaig oblidar de posar la tranquilitat. Una abraçada.
De fet, malgrat l’operació mediàtica de desembarcament de guàrdies civils (com ens hem de veure), els robatoris, i alguns de violents, continuen, com es pot llegir a la premsa. I al senyora Tura dient que no li sembla bé que es faci servir seguretat privada. En fi. Tens raó en què la por i la inseguretat van minvant amb el temps, com tot, al capdavall, afortunadament. Però la sensació general de desgavell i d’inseguretat no sé si minvarà tant i crec que això és dolent per a l’estabilitat personal, per a la convivència social i per a moltes coses més. No només s’ha de comptar amb un mínim de seguretat, ha de semblar que la tens, i em sembla que més aviat és a l’inrevés. UNa abraçada matinera.
Ai, guapa, no sé que dir-te. Molts d’ànims
Potser que hagis retrobat la càmera és un senyal que indica que pots retrobar la tranquil·litat. Jo espero i confio que sigui així. Pobre del que s’atreveixi a espantar-vos a tu i al petit Oleguer. El món és massa petit perquè trobi un forat on amagar-se de la meva fúria. He dit!
m’alegra que recuperis la càmera, però això de la intranquil·litat em sap greu… no sé què dir…
Doncs moltes felicitats pel retrobament, encara que el que més valor té per a tu (la teua tranquil·litat) encara estiga en paratge desconegut. Però jo no dubte que algun dia tornarà a tu. I, si no, temps al temps! Una abraçada ben gran.
Ei, Isnel, ja saps que en aquestes hores sempre rondo per aquí. No cal que et digui res més.
i si fumiguem? una bona fumigada acaba amb les plagues! I a Girona ens està fent molta falta ara, ja heu vist el què a passat a Sant julià de Ramis…
Ahir a la tarda vam recuperar el poc que ens havien pres, càmera inclosa, excepte uns 40 o 60 euros que hi havia, tot tirat per un racó del jardí. ?!
no era la intenció, Isnel!!!!!!
Naturalment que va d’un altre pal!!!
Recordes a Madrid que els cotxes tenien cartells on posava: «este coche ya ha sido robado. No hay nada de valor dentro»?
Acabarem penjant aquests mateixos cartells a les nostres cases!
A cada noticia d’aquesta plaga, penso invariablement en tu.
Al marge dels fets, m’agrada com està escrit el post.
No en sabia res de tot Isnel , ostres com ho lamente però sobretot que hages perdut la tranuilitat d’estar-hi a casa , esper que la recuperes aviat, malgart que sé que sempre et queda una miqueta d’ensurt aññà amagat ceges tua asber a uin racó del pensament, jo que sóc molt poregós ho pense. Fa ràbia , molta que et furten , sobretot la tranquilitat de’estar-ne a ca teua. Us envie un bes molt gran a tu i l’Oleguer i espere que aviat tota aquesta sensció de no poder-ne estar tranuil a cas vaja solucionant-se per part de qui toca protegir-nos i ens retornen la pau de saber-nos tranuils. Un besot i una abraçada ben forta .
M’alegro que hagis pogut recuperar alguna cosa del robatori… espero que la tranquilitat també aparegui aviat. Un petó molt gran per a tu i l’Oleguer (posa alguna foto, dona, que volem veure com està de gran i maco…) 🙂
Quan vivia a Barcelona em varen entrar un cop a robar a casa, però jo no hi era. I potser el que més fot és precisament això, el que tu dius del refugi, hi ets a dins, i entren, com si res. Això a part de por, és que fa molta ràbia. Espero que puguis recuperar la tranquilitat aviat.