… i dues dents, i un munt d’hores "robades" a sa mare, i també alguna nit gairebé tota en blanc, i somriures a cabassos, i uns ulls oberts de bat a bat…
… i bolquers, i biberons, i més bolquers, i més biberons, i les hores que sembla que es toquen, de tan curtes. I la roba per endreçar que s’amuntega. I la feina que no es fa avui, demà tampoc.
… i tantes històries per escriure que queden arraconades. I tants blogs amics per visitar, i per comentar… I tants plans canviats, perquè tot és imprevisible, ara.
Però hi ha aquest món obert al davant, oi Oleguer? Aquest món tan gran, i tan blau… Au, anem, que quatre mesos no són res.
(No són res i són tant, tant…!)
[@more@]
I al capdavall
creixen massa depressa, oi? 🙂
felicitats!
eiiiii! moltes felicitats!!! impressiona molt obrir el blog i trobar-se amb aquests «peazo» ulls que té l’Oleguer! està guapíssim de superbaby!
Està preciós, Isnel!!!! Ja han passat quatre mesos? Bufff… ara que hi penso: a mi m’han passat tres anys d’una revolada. Continua gaudint-lo… Moltes felicitats! 🙂
Molt maco, de veritat!…i la samarreta Superbaby del Barça: un «puntassu», qui li va regalar? 🙂
Isnel, si que sé què és Oleguer, el que no tinc ni idea ´és de què és sabadell. Jo sóc de Terrassa :))
Que ràpid creixen a casa dels altres!
Felicitats!
PD
Vaig viure uns anys a Sabadell i no sé si n’és el patró perquè jo no soc de «missa», però sí que el nom Oleguer hi era molt present a la ciutat.
Felicitats, està guapíssim, no triguis tant en tornar a posar-ne una foto que ja no el coneixerem, una abraçada i estic molt contenta de tornar a llegir-te.
Ai senyor! I jo et demano com fer una vinagreta pel meló i m’oblido d’aquest dia tan important!!! No tinc perdó! Ara, que el padrí 5è o 6è, menys!!!
Mare meua, QUINS ULLS QUE TÉ!! Encara no te l’has menjat? Està guapíssim, moltes felicitats a tots dos!! Un beset.
Anem a pams. El nen, preciòs. I a més, fa la seva feina: «robar» temps. A sa mare, que per això l’ha parit. I si els blogs amics ens quedem desèrtics (sense gotes), ens fotem. Que un fill és un fill. Segueix disfrutant-lo. Per cert, que no te’n recordaves del què era tenir un fill?
Molts petons, i a l’Oleguer dir-li que et compri quan pugui una camiseta igual per a tu, de Supermammy.
La foto és molt divertida – i sóc jo o als seus ulls s’hi reflexa la fotògrafa? :)-; i anar robant mesos, i anar fent … somriures pels dos 🙂
Està pa’ menjar-seeeeeeeee’l!
(Glups, si és que encara no he desdejunat, i tu em plantes «açò» en la pantalla, i u no és de pedra…)
Wooo!!!! Isnel quin bitxo amb aquests ullets! Nosaltres t’esperem, encara que t’entretinguin per un altre lloc!
Dona-li un petonàs de part meva!!!! I per tu un altre!
Isneeeel!!!
Que aofrtunada que ets!! Quin nen mes maco i espavilat!!!
Aisss molta sort!!
Però que maco que arriba a ser, per Déu!!
Quina pinta d’espantat que té, pobret!! Segur que després de fer-li foto es va embrutir els bolqués… (broma lleugerament escatològica de bon rollo) 🙂
Per si algú no se’n recordaaaaa (que jo sé que hi ha gent molt dememoriadaaaaaa), jo recordo a tothom qui hagi perdut la memòriaaaaaaaa que quan l’Oleguer va néixer vaig comprar la muntanya del Canigóóóóóóóóóóóóóóóóóóóóó!!! I vaig decidir que l’Oleguer en seria la flamaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!
Que se’n recordi tothoooooooooooooooooooooooooooooom!!!
que ho expliqui l’Oleguer!
Lloroooooooooooo!!!!!!!!! I no és molt perillós, això de ser la flama d’una muntanyaaaaaaa??????
Oleguer, demana-li al padrí 5è. ell sap molt d’aquestes coses
Oleguer, Oleguereeeeeeeet. Dos puuuuuuuuuuuunts.
Anem a paaams: primeeeer, ser la flama del Canigó no és gens perillós, és la cosa més bonica del móóóón. Quan sobrevolo aquesta muntanya imponent la nit abans de Sant Joan, la flama sempre em roba el cor perquè és com veure un immens pastís amb una espelma al mig encesaaaaa. És precióóóóóóóós. I si jo et dic que ets la flama del Canigó és com quan et dic que ets la maduixa de la meva copa de nata, o el caramel del meu flam, o l’oliveta del meu vermuuuuuuuut. Això és llenguatge poètic, se’n diuen «metàfores». Cal saber-ne molt i molt, per parlar aixííííí. Ja te n’ensenyaré, jaaaaaaaaaaaaaaa!!! Aiiiiiiiiiiiiiii, el timbre del meu mòbil, que rebonic que és, eeeeeeeeeeeeeeeeell!!!
Segoooooon: Quan te’n vagis volant, volant, a veure món, no ho faràs pas a la meva esquena perquè la teva mama, el teu tiet Deric i el teu padrí, tots plegats, no hi cabríeu paaaaaaaaaaas!!! Ho faràs a dins del ventre d’un lloro més gros que es diu Lloràs. Alguns, que no en tenen ni ideia, en diuen Avió. El cas és igual: tu no pateixis per res, que els lloraços volen molt bé, volen molt fi, i ja veuràs com et divertiràs moooooooooooooooolt. Perquè perdis la por i agafis confiança, allà, al Vaixell, ja t’he dut a fer un vooooooolt. Oi que t’ha agradaaaaaaaaat??? Ah que sííííí!!! Doncs si vols, digues-li a tothom que vingui, que jo m’encarrego que perdin la poooooor. Però d’un en un, valeeeeeeeeeeeeeeeeee???
Lloro, vols dir que la teva manera d’explicar les coses és la més escaient per una criatura tan petita?
Lloro, no et passis.
La frase d’abans era meva. Aquesta bèstia em posa tan nerviosa que ja firmo amb el seu nom, ostres!
Deu meu em sembla que el superbaby té por escènic… els ulls sembla que li surtin de les còrnees… no sé si el Myrddin te raò o no, però jo el veig una mica espantat… sorprés… potser… pero un ser huma amb la cara metàlica fa una mica de por i sobretot aquella llum encegadora… jo de petita tenia molta por a la meva tieta… era una cosa amb la cara plena de coloraines… no semblava humana… xDDD Un petò molt fort per tu i el superbaby jjejeje
«cotxet», volia diiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiir.
Superbaby amb la Supernany i els SuperTiets,
apa! quanta superfamilia
un beset,
em vaig perdre la nit dels estels :O estava tornant d’Hungria,
espero que tots plegats n’hagiu vist molts, pel que veig no els heu caçat pas ja que em continuen guinyant-me els ulls!
Isnel, que ja has felicitat al Ramon avui? Ho pots fer al meu bloc també.
Petons marassa!!!
Òndia, quina sorpresa! Feia molt que no circulava pels blogs i mira què em trobo! És teva, aquesta criatura com un sol? Si és així, felicitats!
Isnel! Que ja estem esperant la foto dels cinc mesos! No t’oblides de penjar-ne una ben bonica, que volem fer el seguiment de l’Oleguer :-).
(I vigila el Lloro, que amb de viatge aeri, encara agafarà un constipat, l’Oleguer.)
Molts besets!
Potser que canviis el titol, que aviat farà cinc mesos, l’Oleguer. 😉
Dona molta feina, oi?
oleguer, ja has fet 4 mesos!!! quina il.lusió, i quina feina per la mare!!! uyy uyy, el teu amic Teo, ahir va fer 4 setmanes… ara sou molt diferents, perquè tu has menjat molt i t’has portat molt bé, però d’aquí uns anyets 4 mesos casi no es notaran… i podreu jugar junts.
En Teo també requereix feina intensiva i deixar de banda motles coses, però després veig aquesta foto de l’Oleguer i m’emociono…. es que és preciós!!! Un petonet