Viatge a Mart: escalfant motors

El rostit ha quedat prou bé. Una mica torradet, només una mica, amb la carn que gairebé es desfeia, amb aquell regust dels rostits d’abans que havien passat hores i hores, a foc lent, als fogons. Però avui, almenys a mi (als convidats no ho sé), no era pas el rostit, ni l’aperitiu ni les postres el que més importava. A mi m’importava, i m’ha entrat molt endins, l’escalfor de la dotzena d’amics que brindàvem pel viatge. Mireu. Ara, que els motors del viatge a Mart ja han començat a escalfar, us explicaré un secret: no fa pas gaire que els conec, aquests amics, tret d’algun que sí, que fa molt. La majoria es van incorporar a la meva vida fa un parell d’anys, però és la cosa més maca, més tendra, més entranyable que m’ha passat mai. Potser perquè es va presentar en un moment molt delicat de la meva vida, molt i molt, un moment situat en una etapa carregada de nostàlgia, de núvols espessíssims, de penediments (o quasi), de frustració, d’una tristesa immensa i profunda. Una etapa d’horitzons absolutament diluïts. I, de cop, quan ja semblava la vaca cega d’en Maragall, anant d’aquí cap allà, més sola que la una, entrabacant-me a cada pedra, sense esma per estirar el coll i endevinar la continuació del camí, apareixen ells. Ells. Tots són ells. En masculí. Viuen, comparteixen, estimen, projecten futurs més o menys sòlids, o més o menys incerts, així, de dos en dos, no de dues en dues, o d’un i una, no. De dos en dos. O d’un en un, perquè no tots tenen parella encara. Els soprepasso una mica en edat. Ells són una mica més joves. Sóc dona. Ells són homes. Sóc hetero. Ells no. Són generosos, sensibles, tendres, saben escoltar, s’emocionen, s’enrabien, viuen, pateixen, tasten la felicitat, amaguen, proclamen, m’estimen. M’estimen moltíssim, i jo em trenco el cap per tornar-los tot el que em donen, que és molt, que és tot. S’angoixen quan em veuen angoixada. Riuen quan jo ric. Ploren quan jo ploro. Els tinc, ho sé, a qualsevol hora del dia o de la nit. I avui, una vegada més, m’ho han demostrat, encara que no tenen per què demostrar res, perquè jo ja ho sé. Hem brindat pel meu viatge. Amb l’agenda a la mà, s’han repartit els dies en què vindran a donar menjar als gats, a vigilar la casa, a obrir i tancar llums, i persianes, a controlar que no hi hagi cap fuita d’aigua, a regar-me les plantes, a recollir-me el correu de la bústia. A canvi, m’han demanat que els escrigui des de Mart, que els expliqui com em va tot per allà, que hi vagi feliç, que en torni més feliç encara, que m’esperaran, que no m’hi quedi. I que, si m’hi vull quedar, que torni sempre que pugui, que ells m’esperen. Que hem de fer més viatges plegats, i celebrar junts els Caps d’Any, i les revetlles, i anar d’excursió, i entaular-nos en àpats amb sobretaules sense presses, com fem sempre que podem, i compartir, compartir-ho tot, o gairebé. Escric tot això aquí perquè quan ho he intentat explicar en algun altre lloc, a la família, a la feina, en altres cercles de coneguts, sempre tinc la sensació que o bé no m’explico o bé no m’entenen. O potser és que costa d’entendre i explicar. I mira que és ben senzill: tinc uns amics que m’assenyalen el camí de la botiga on venen les millors engrunes de felicitat del món. Cursi? No. Real. Tan real com que demà me’n vaig a Mart. Al Mart d’en Bradbury, vull dir (si us ve de gust, repasseu "Inquietud serena" del meu dip).[@more@]

Tweet