El meu primer tall de digestió el vaig tenir quan tenia catorze anys i vaig rebre la primera carta d’amor. Era d’un noi que es deia Elies i treballava de mecànic en un poble on hi vivia la meva millor amiga i em convidava a passar-hi uns dies el juliol, quan n’era la Festa Major. L’Elies era el primer noi que m’havia tret a ballar en tota la meva vida. I, dies després, quan jo ja tornava a ser a casa, vaig rebre una carta seva que em va tallar l’alè, el ritme cardíac i gairebé la vida. El record d’aquells compassos sota un envelat precari en plena nit estiuenca als braços d’un noi que a mi em semblava el més guapo, el més fort i el més valent del món em va acompanyar durant molts dies i, sobretot, moltes nits, fins el dia que el meu pare em va dir que ja n’hi havia prou de tot plegat, que fes el favor d’oblidar-me del mecànic i que preparés la revàlida de sisè, que estava al caure.
El meu segon tall de digestió el vaig tenir un grapat d’anys més tard, concretament la nit del 20 de març de 1980. Per aquell temps, feia pocs mesos que m’havia casat i vivia a Figueres. Davant les primeres eleccions autonòmiques, havia posat tota la meva fe, la meva esperança i el meu -per què no dir-ho?- amor en un home bo, de mirada sincera, de paraules justes i de posat amable que combregava de totes totes amb el que jo volia per al meu país. Es deia Joan Reventós i m’hi sentia tant a prop, políticament parlant, com mai més m’hi he sentit amb ningú. I estava tan segura que guanyaria -que guanyaríem- que, quan vam adonar-nos que no havia estat així, el que aleshores era el meu marit em va haver de donar una ració extra de Primperan per aturar aquella allau de decepció, de llàgrimes i de restes del sopar que emergia, tot barrejat, d’un estòmac absolutament revoltat.
El meu tercer tall de digestió l’acabo de tenir ara, ara mateix, escoltant i veient un debat que m’ha provocat alguna cosa molt semblant al fàstic.
Quan vaig rebre la carta de l’Elies era una adolescent inflada de romanticisme d’estar per casa. Quan en Joan Reventós va perdre les eleccions del 80 era una dona jove plena d’idealismes alimentats encara per les posicions radicals de la universitat que m’havia tocat viure i amb tota una vida per endavant i anar trenant amb una convicció que, aleshores, era el pal de paller de la meva existència. En el debat d’avui m’he sentit una persona cansada d’escoltar mentides i farta de no entendre res de res. El senyor Montilla, que d’altra banda mereix tots els meus respectes, està tan allunyat d’aquelles posicions que abraçava amb tanta convicció fa més de vint-i-cinc anys que ja no sé on sóc.
Els que teniu la santa paciència d’anar seguint les Gotes sabeu que el meu no és un blog polític. No ho és, no ho ha estat i no ho serà mai. Per tant, només ho diré una vegada: Maragall, què has fet? Què heu fet, entre tots plegats, els socialistes d’aquest país, amb l’herència d’aquelles persones que ens van fer creure que a Catalunya era possible una política d’esquerres, social, lliure, justa, moderna i creïble?
Quina llàstima d’espinacs gratinats amb beixamel, de llenguado a la planxa, de recuit amb mel i d’una copeta de vi xilè. Quina llàstima de sopar, sí. I quina llàstima de polítics, quina llàstima de país i quina llàstima quan, de cop i volta, t’adones que les conviccions que t’inflaven de força en els millors anys de la teva vida ara reposen en algú que és – o almenys a mi m’ho ha semblat- el més ensopit, el més gris, el més insegur i el més dirigit de tots. Quina llàstima no entendre-hi una mica més, Isnel, per rescatar d’algun lloc secret i amagat un mínim vot de confiança cap a allò en què has cregut des que l’Elies va desaparèixer de la teva vida per posar-hi una revàlida i fins el moment en què la maduresa (?) es va menjant, poc a poc, els espais més ingenus de la teva existència. Quina llàstima que ahir s’acabés el Primperan a casa. Quina llàstima de sopar i quina llàstima de debat. Mare meva, quina llàstima!
[@more@]
Jo diria aquella frase tan exprimida que ja no té més suc, que els catalans ens mereixem el govern que ens ha governat, hàgim votat o no als que darrerament han fet un simulacre tan esplendorós d’incapacitat executiva. Des de fora, costa justificar la visió d’un país si es miren els seus «representants». Jo de moment, i per trobar una objectivitat, aplico la tàctica de l’estruç: no em cal sentir el que diuen perquè són antigues i gastades lletanies. Potser caldria observar-ho d’una manera més visceral, encara que ens acostessim al vòmit.
Dues coses, estimadíssima Isnel, la meva Isnel:
Primera. No saps com celebro el teu retorn a les Gotes. Tenia jo un pòsit d’enyor de les teves paraules molt difícil de descriure. No hi ha res que enyori tant com les paraules amigues que m’acompanyen.
Segona. M’identifico totalment amb el que has escrit: des de l’Elies (el meu es deia Isidre), passant per la il·lusió i l’empenta més viva, fins arribar al desencís total. Absolut. Nefast.
Jo, en aquest moment, recupero Saramago. Perquè m’expliqui de nou el que ja sé. Però ho explica tan bé, ell!
Un miler d’abraçades, maca!
Quanta raó, tens Isnel, quanta raó!
Jo, ahir a la nit, vaig buscar refugi a la coberta per respirar aire fresc, mirar les estrelles i oblidar-me de tot. Per mirar de superar el fàstic que em fa tot plegat. Vols acompanyar-m’hi?
Poso cava en fresc, Isnel?
Ep, Isnel!
Per ordre del Capità, que s’ha emocionat molt quan t’ha vist, tinc la coberta neta com una patena i l’alfombra vermella ben raspallada. Fa un goig tot, que tomba d’esquena! Vine quan vulguis!
Apaaa!!! Tothom abans que jo! No et fot?
Isnel, preciosa, ja veus que tinc el Vaixell sencer ben emocionat amb la teva tornada! Tant, que hi ha hagut patacades per parlar, ja ho has vist. I sort que he posat una mica d’ordre fent-los fer una fila ben feta, que si no… Total, que com que he hagut de controlar la fila m’he quedat en últim lloc.
Bé, no sé què dir que no s’hagi dit ja. De què anava, el tema?… Ah, sí! A mi, la veritat, l’opció que més em convenç és la que ahir no va aparèixer a la pantalla. No sé com cordons s’ho han muntat, però la meva opció no hi era, tu! I cada vegada estic més d’acord amb el Lloro. Que quedi entre nosaltres, eh? Que si se n’entera s’estarrufarà tant que el contramestre haurà d’apartar plomes a dojo per veure per on naveguem.
Ei, Isnel maquíssima, res de decaïment ni desencís! Passaran les persones, envelliran programes i segur que el vent s’endurà promeses. Potser la política no ens seduirà com en altres temps, però no podem permetre mai que aquest temps ens arrugui el cor, si de cas, només una mica la pell. Sempre tenim quelcom per què lluitar, una justícia social per conquerir, un país per defensar. Els poderosos tenen tots els recursos a les seves mans, ja els està bé la desmotivació. Els anònims, el poble sencer, tenim una cosa que no té preu: la il·lusió que tot està per fer i que tot és possible. Ara com abans, una mà junt amb una altra mà pot fer moure moltes coses. Mai no serem vençuts!
Hola, Isnel, ben retornada siguis,
El pobre Joan Reventós va perdre unes eleccions i el van bandejar aviat, de seguida, de fet. Crec que si s’hagués continuat presentant, qui sap, la història potser hauria estat una altra. Me’l van enviar d’embaixador, i, au. A l’Obiols, en canvi, li van donar més oportunitats, suposo que en aquella època representava els nous socialistes, més agressius i contundents i ja es veu com els ha anat. L’ajuntament amb el psoe va ser una mala cosa, de fet va ser una absorció i les coses ja van canviar molt i molt.
No sé si em faig gran, però cada vegada ho veig tot pitjor. De Pujol a Mas també hi ha una davallada evident de categoria, crec. I els altres, ai, l’esquerra ja fa anys que dóna tomballons estranys i iniciativa ha quedat reduïda a no sé ben bé què. Van de guais, cosa que, encara que sembla que no se n’adonin, a molta gent no li plau.
Bé, una abraçada i ja vindran temps -i polítics- millors. Espero…
Quan l’interès dels polítics deixa de ser servir als ciutadans, lluitar per allò que consideres just i millor, i passa a ser una carrera personal pel poder on tot és permès, passa el que passa. I el que passa és que produeix fàstic i decensís. Vols una cullaradeta de Primperan? Un caramel per la tos? Una copa de cava?
Així són les coses. Però el pitjor de tot és, potser, que som nosaltres mateixos qui els hem posat en aquesta situació de poder…
Indigestions com aquesta darrera, Isnel, i com la segona, per aquesta banda les patim cada dia. I no vull dir-te res de com està el tema per aquest «ací» tan concret que estic patint ara.
Fora tristeses! M’alegre de saber que encara estàs al peu del canó, com sempre. Una abraçada molt gran per a tu i per a l’Oleguer.
Necessitem una renovació autèntica de polítics, necessitem a algú que ens retorni la il.lusió perduda i crec que, fins que no tinguem una dona com a presidenta, no ho aconseguirem.
M’afageixo a tans afalacs pel teu retorn (encara que mai no hem fet conversa de replà i ni et conenc) i al desencís general que es respira entre tant polític gris, mesquí, mentider i hispòcrita que ens governa i/o ens volen governar. Amb tot, i diguem ingenu, segueixo creient que el sistema que tenim és el menys dolent dels menys bons i aniré a votar. No sé què (en blanc?, amb una encès «colla de barruts» o una panegíric?, nul?) i si vaig, no sé a qui encara (el que sé segur, des de fa anys és a qui NO votaré mai). En fi, que les il.lusions dels 80 ja les vaig deixar anar esvaint amb el PSUC i els Naciosnalistes d’Esquerra (algú es recorda?) i ara, amb fallit el tripartit he cosntatat l’antíitesi del que jo creia que ens distingia els catalans en relació a altres pobles i del que ens hem vanagloriat (ací i arreu de les Espanyes) anys i panys: la política del pacte. Perquè algú sap que vol dir realment PACTE? Què vol dir donar la paraula pròpia? Però com caram volen pactar aquells que no saben que vol dir ser humil i condescendent quan cal? Bé, a mi tampoc mpagradar parlar dels polítics gaire més del que es desmereixen. Llegir bona literatura és molt més interessant.
En fi, veig que si el teu retorn és tan alabat, hauré d’anar venit. Si em permets…
M’afageixo a tans afalacs pel teu retorn (encara que mai no hem fet conversa de replà i ni et conenc) i al desencís general que es respira entre tant polític gris, mesquí, mentider i hispòcrita que ens governa i/o ens volen governar. Amb tot, i diguem ingenu, segueixo creient que el sistema que tenim és el menys dolent dels menys bons i aniré a votar. No sé què (en blanc?, amb una encès «colla de barruts» o una panegíric?, nul?) i si vaig, no sé a qui encara (el que sé segur, des de fa anys és a qui NO votaré mai). En fi, que les il.lusions dels 80 ja les vaig deixar anar esvaint amb el PSUC i els Naciosnalistes d’Esquerra (algú es recorda?) i ara, amb fallit el tripartit he cosntatat l’antíitesi del que jo creia que ens distingia els catalans en relació a altres pobles i del que ens hem vanagloriat (ací i arreu de les Espanyes) anys i panys: la política del pacte. Perquè algú sap que vol dir realment PACTE? Què vol dir donar la paraula pròpia? Però com caram volen pactar aquells que no saben que vol dir ser humil i condescendent quan cal? Bé, a mi tampoc mpagradar parlar dels polítics gaire més del que es desmereixen. Llegir bona literatura és molt més interessant.
En fi, veig que si el teu retorn és tan alabat, hauré d’anar venit. Si em permets…
M’afageixo a tans afalacs pel teu retorn (encara que mai no hem fet conversa de replà i ni et conenc) i al desencís general que es respira entre tant polític gris, mesquí, mentider i hispòcrita que ens governa i/o ens volen governar. Amb tot, i diguem ingenu, segueixo creient que el sistema que tenim és el menys dolent dels menys bons i aniré a votar. No sé què (en blanc?, amb una encès «colla de barruts» o una panegíric?, nul?) i si vaig, no sé a qui encara (el que sé segur, des de fa anys és a qui NO votaré mai). En fi, que les il.lusions dels 80 ja les vaig deixar anar esvaint amb el PSUC i els Naciosnalistes d’Esquerra (algú es recorda?) i ara, amb fallit el tripartit he cosntatat l’antíitesi del que jo creia que ens distingia els catalans en relació a altres pobles i del que ens hem vanagloriat (ací i arreu de les Espanyes) anys i panys: la política del pacte. Perquè algú sap que vol dir realment PACTE? Què vol dir donar la paraula pròpia? Però com caram volen pactar aquells que no saben que vol dir ser humil i condescendent quan cal? Bé, a mi tampoc mpagradar parlar dels polítics gaire més del que es desmereixen. Llegir bona literatura és molt més interessant.
En fi, veig que si el teu retorn és tan alabat, hauré d’anar venit. Si em permets…
Doncs jo aquest any no podre votar…
Es lo que te viure a l’exili i no voler registrar-se a la Casa del Vei a Dublin.. (de veritat que em fa molt pal registrarme com a una «nacionalitat» o estat fisic que em costa de reconeixer…)
I jo que me’l volia mirar i vaig acabar roncant com un animal. Deu ser que els debats interessants em fan venir son. Aviam si les entrevistes individuals d’aquesta setmana amb el cap d’informatius de TV3 tenen una mica més d’interés.
Una abraçada de retrobament «por estos lares» 😉