Sembla que no se sàpiga ordenar els moviments, aquest matí. La dona s’ha llevat amb el cap una mica espès, conscient que era un dia diferent, però sense tenir clar per què ho era. De mica en mica, mentre es preparava el cafè i omplia els plats dels gats que li fregaven les cames amb insistència, ha anat recordant. Per primer cop, des de fa ni sap quants anys, no hi ha cap regal embolicat enlloc en un matí com el d’avui. Cap ni un. Potser perquè tampoc, aquest any, no hi ha cap arbre guarnit, ni cap bola de colors en tota la casa, ni res que demostri que ha estat Nadal. Res. Té fred. Fa fred. Més enllà dels vidres, descobreix uns camps blancs de gelada, i un sol vermell que s’enfila des de darrere els arbres per un cel netíssim. I, de cop, empesa per una ràbia ofegada durant massa temps, se’n torna a la cuina, obre l’armari dels pots i les cassoles, en treu un, encèn els fogons, agafa el tetrabik de llet, un paquet de xocolata en pols, ho barreja tot amb una cullera de fusta, espera que bulli, para la taula per a un regiment, ordena melindros i galetes en una safata de les maques, tanca el foc, aboca la xocolata (dolça, espessa, fosca, calenta) en una gerra de terrissa, la porta a la taula, a la taula parada per als absents. Són moviments, tots, hereus de la nostàlgia que la dona maleeïx en silenci mentre suca un melindro en una tassa massa plena de desenganys. Després, amb la cuina encara desendreçada, se’n va a mirar-se una estona al mirall.[@more@]
-
Entrades recents
Comentaris recents
Arxius
- agost 2007
- juliol 2007
- abril 2007
- desembre 2006
- novembre 2006
- octubre 2006
- setembre 2006
- agost 2006
- juliol 2006
- juny 2006
- maig 2006
- abril 2006
- març 2006
- gener 2006
- desembre 2005
- novembre 2005
- octubre 2005
- setembre 2005
- agost 2005
- juliol 2005
- juny 2005
- maig 2005
- abril 2005
- març 2005
- febrer 2005
- gener 2005
- desembre 2004
- novembre 2004
Categories
- No hi ha categories
Meta
Osti, tu, que trist. Però que maco, tb. encra no t’havia vist per aquí però ja hi tornaré.
el mirall mai diu mentides, però espero que el seu li permeti un regal de reis, encara que sigui per poder foragitar tot allò que encara duu a sobre, convertint la nostàlgia en un record agradable…
i per a tu també hi ha un poema. Busca’l dins el mirall
Que trist, m’ha fet pensar en la gent que ha de passar sola dates com les d’avui. Persones que involuntariament, sense buscar-ho s’han trobat soles i abandonades en dies aixi.
El mirall sempre et donarà la raó, per això també pot ser un estri molt perillós. I recorda que per aquí sempre tindràs un grapat d’ amics per fer-te companyia. Una abraçada ben forta!!!!!
Pessoa diu: «El que va inventar el mirall va emmetzinar l’ànima humana»
Quantes coses concentrades en poc espai! És un relat bonic i s’agraeix que als qui haurem passat el dia d’avui invariablement en companyia, com sempre, se’ns facin veure les coses des d’un altre costat. Gràcies.
Jo ploro davant el mirall. Sempre ho he fet. Enfrontar-me amb el meu dolor cara a cara sempre m’ha ajudat a recuperar-me del mal moment. No sé si ho fa el fet de veure’m tan derrotada i vençuda que em fa venir ganes de dir prou a les llàgrimes… Me n’alegro que el reflex que et va tornar el mirall fossin les teves millors qualitats.
Mirar sempre endavant!! Disfrutar de les petites coses que ens regala el present, segueix regalante esmorçars especials i sopars a la llum de la lluna, t’ho mereixes, però sobretot segueix regalant-nos gotes de tu. Una abraçada!!
Ningú ho diu, encara que tothom ho pensa: llàstima que no poguessim estar a aquella taula per tastar la magnifica xocolata desfeta!!!
Great work!
http://kmlebxgl.com/dexb/cnzw.html | http://ktmrnlai.com/emgf/gpwn.html