Uns caçadors li van matar la mare a la tardor i ell, amb només deu mesos, es va quedar tot sol pels boscos del Pirineu. Diuen que els óssos, a l’hivern, es reclouen al ventre de les muntanyes i s’adormen. Si és així, li desitjo un despertar ben càlid i màgic d’aquí a uns mesos, i amb una amnèsia la mar de profunda perquè el fàstic pels humans no li enteli el camí de la llibertat. Però no ho sé pas… No sé pas si va tenir temps de congelar la sorpresa, l’estranyesa, la por i l’abandonament, després de sentir els trets. Tant de bo.
[@more@]
En el cas que no ho pugui oblidar (que és probable, suposo), espero que, en lloc d’estar dormint, estigui buscant-se un bon kalashnikov al mercat negre, per poder fer neteja quan arribi la pròxima temporada de caça.
De fet, ell tindria més justificació, perquè ningú l’hauria avisat que per allà corrien caçadors. En canvi, els caçadors estaven avisats que allà hi havia una ossa amb el seu petit.
Pobret, aquestes coses fan ràbia. Com s’atreveixen a deixar un animal sense mare..que farà sol per les muntanyes…qui li ensenyarà a viure..cada cop el món s’està tornant més boig.
Tant de bo s’haguessin congelat els trets, així no tindria que fer-ho amb la seva solitut i la seva por.
Pobre animaló…. Amb deu mesos creus que ha sobreviscut?
Tant de bo se n’hagi pogut sortir.
M’alegra que ho esmentis. Fa poc en vaig referència al meu altre blog quan parlava de la situació dels óssos als Pirineus.