(La) fred

Per les meves terres, el fred és "la" fred, en femení: quina fred que fa! exclamem aquests dies. També passem la mare al masculí quan hi posem el possessiu a davant: la "meu" mare. I la casa també es transvesteix quan el possessiu va a darrere: veniu tots a casa "meu"! I que no és maco, això? Barregem gèneres, tothom s’entén i aquí no passa res. Potser si hi haguessin més bisbes gironins, a qui tant els fes parlar en masculí o en femení, la conferència episcopal no diria tantes bestieses sobre el matrimoni entre homosexuals. Però no era pas dels bisbes, que jo volia parlar, ni de casa "meu", ni de la "meu" mare. Sinó de la fred. I del calfred que vaig sentir en veure anit per la tele aquella ratlla que, a l’espai del temps, travessava el mapa i desapareixia més avall de la pantalla. Serà el dimecres, em sembla. La ratlla baixarà tant que feina tindrem a trobar-la, diuen. La fred no m’espanta pas ("pas", un gran adverbi gironí, també!), perquè tinc jerseis gruixuts i mantes a punt pel que pugui passar. El que m’espanta és el gel:  la por de patinar (en cotxe o a peu); el temor de relliscar (en cotxe, a peu i a la vida en general); aquella pàtina lluent que s’amaga als racons més impensables i que ens espera com el linx espera el conill per posar-li les urpes al coll. No m’agrada el gel. Perquè crema i no t’ho esperes. I aquests contrastos tan vius (a la vida en general) em desconcerten i em provoquen una gran desconfiança.

Potser la solució estar en deixar-se anar més i no pensar tant. I, sobretot, no preveure ni voler controlar allò que encara ha de passar. No ho sé, eh? És només una mica de pensament estripat en aquest matí de mentida. De mentida, perquè fa un sol que no escalfa i perquè, tot i ser diumenge, ja sé que no serà un dia gens plàcid. Com no ho és mai.

[@more@]

Tweet