Es pensava que somiava, quan aquest matí ha obert la finestra. En lloc de l’heura arrapant-se per la paret, dels arbustos que separen el jardí del carrer, de la glaçada blanca o negra dels últims dies i de la mimosa a punt de florir, hi ha trobat un grapat de somriures recolzant-se en un arbre que no recordava haver plantat mai. Un arbre que, en lloc de branques, hi té paraules. I sentiments. I olors. I pensaments. Amb presses, moguda per una emoció intensa, ha anat despenjant els somriures i se’ls ha endut cap a dins. I, amb els somriures, ha despenjat també petits retalls d’aquelles paraules, d’aquells sentiments, d’aquells pensaments que feien de branques de l’arbre nou. L’han acompanyat mentre es prenia el cafè i, entre el cafè i aquells retalls d’una mica de tot, la casa, i ella, han començat a tastar una escalfor que feia hores que s’havia fos.
Unes paraules escrites amb l’alfabet Niqmad li parlaven de vides que escriuen, i una il·lusió amb forma de noieta, de vides que senten. Una sàlvia entranyable li oferia amb gràcia i "salero" la recepta del coc de sa mare, mentre un sentiment anomenat vit li deia on és la clau que ahir es pensava haver perdut. Dins del sac d’un home que algun dia haurà de comentar amb calma, hi ha trobat un dia serè i sense boira. I amb el cor del missatge de pentesilea, ha somrigut, com sempre, i s’ha imaginat pentesilea acotxant-la aquesta nit amb una beguda calenta a la mà. Les pinzellades d’uns dies estranys i la serenor d’un mosaic de paraules al vent li han acabat d’encendre les ganes de continuar escrivint, i llegint, i sentint. Se li ha encongit una mica el cor amb els dubtes del pensador i ha sentit la necessitat d’explicar-se, que també va bé. El pensament de sicam li parlava de comunicació i tendresa i s’ha sentit absolutament còmplice d’aquest pensament que respirava dolcesa per tots costats. L’aire primaveral de nanupendi li ha acabat d’esborrar l’aire negatiu d’un finde (paraules textuals de nanupendi) que no vol que es repeteixi. I, per acabar, els tendres moments de l’init, tan imprescindibles ja, l’han empès a tornar a sortir, definitivament, al món.
I, a l’arbre nou que li ha brotat al jardí, li ha dedicat un petó ben fort quan ha tret el cotxe del garatge, ha tancat la porta i se n’ha anat carretera enllà. Ara haurà de buscar un bon manual de botànica per saber ben bé què s’ha de fer amb aquesta espècie tan difícil de trobar i tan agradable de conservar.
[@more@]
Aquesta mena d’ arbres, a vegades, com tu ja has dit, difícils de trobar, solen sorgir de cop, en qualsevol lloc, i quan un ja creu haver perdut tota esperança. M’ alegro de veure’ t (llegir-te xD) més animada!!!
Amb alegria llegeixo que has trobat la clau que et semblava haver perdut 🙂
La manera de conservar aquesta espècie és amb dosis d’il·lusió i aquesta escriptura deliciosa. Ànims!!!
🙂
Sento haver-te fet encongir el cor; i perdó, per ficar-me on no em demanen.
Em sembla molt bé aquesta voluntat en fer coses, en anar cap endavant.
T’he escrit un comentari d’ànim, però, m’he passat en la llargada (al menys així m’ho ha fet saber el missatge d’error que m’ha donat a l’intenta-ho).
Això ha fet, com a cosa excepcional, que el pengi a la meva, fora d’hores, i en una nova categoria que passo a denominar com a «llargs».
Quina alegria veure’t animada! 🙂
No hi ha receptes màgiques per tenir arbres com aquests ni per conservar-los o fer-los crèixer però…. diria que no et fa falta cap recepta… te’n surts prou bé 😉
Estic content de veure’t animada i si he pogut contribuir-hi mínimament encara més. Per l’arbre no pateixis, el bon temps ja s’acosta, ha fet bones arrels i no hi ha qui l’aturi, ja ho veuràs.
Id jfov edts csodnftaidneufoj odbgstesrbvaarngtn, tqoctw fzahnltyadscmxaw.
No t’has passat pas, i si t’hi fixes una mica… segur que veus que sí que dic alguna cosa… De la mateixa manera que la meva firma d’avui i la d’ahir, diuen el mateix: el meu nom.
És un joc 😉
me’n alegro de llegir unes paraules belles, tant o més que les d’ahir, però sense boires estranyes que les ofeguin.
I aixor de comentar el «sac» qui ho ha de fer tu o jo?
Apa, una abraçada dolça!
com que que hi pintes tu? oh i tant si hi pintes, ossigui que ja estas preparant la teua, amb el teu estil, per descobrir que hi guardo ins el sac!
Fascinant. Jo també voldré un arbre d’aquests, quan en tinguis fruits o llavors m’els pases, eh?
Que m’el plantaré a casa.
Ceig que vas trobar l’alfabet… només era caure-hi! 😉 Suposo que hauràs vist que el duelblog és ironia surrealista, ganes de diversió. Però no cal que t’ho expliqui. Tenia ganes de riure’m dels cremaires i m’ha sortit per aquí… Però ho fem amb ànims humorístics. Les teves crítiques tenen un altre sentit molt diferent. Ara, si vols en trec la referència al post. Potser em vaig passar.
Doncs res, vaig a netejar les pistoles… que s’acosta l’hora.
Arribo tard, i estic segura que no llegiràs ja aquest comentari. Per si de cas, el deixo escrit. Per si de cas i perquè si no ho dic exploto:
Quin plaer tornar-te a llegir, isnel! Quin plaer trobar-te, inalterable en el teu domini de la paraula escrita, després d’una temporadeta fatídica que m’ha tocat passar! Quin plaer… No tan sols el text és bellíssim, sinó la carícia permanent que destil·la per a totes les persones que t’acompanyen, que et llegeixen i et segueixen, que et volen seguir llegint, que és una bona manera de fer el camí amb tu.
M’agrada la teva manera de sentir les coses. Si no les sentissis amb tanta tendresa, amb tant de dolor, amb tanta intensitat, no les escriuries com les escrius. Les paraules, la manera d’ordenar-les, els adjectius amb què les acompanyem, sempre ens traeixen. Vull dir que, per aquesta finestra de l’ordinador, et veig, isnel. Et veig. I m’agrada veure’t.
Quin plaer, retrobar-te!
Ostres, ho has llegit!
Gràcies per les teves paraules, isnel. Ens veurem sovint, perdudes o trobades entre els milers de fils d’aquesta teranyina. Un petó, maca.
Em sembla que sé com ho podrieu fer… Heu llegit «Joc de testimonis», de Stanley Ellin? Doncs això. Un capítol cada un, i el canvi d’estils quedaria la mar de bé.