La cosa va acabar al Trueta (l’hospital de Girona). No pels fogots, que n’hi va haver, i molts! Perquè, després de cada vot, se n’havia d’anar al lavabo a fotre el melindro en aigua freda, que els interventors (pocs, poquíssims) el miraven amb reticència. I encara sort de l’abstenció… Però no és per això, que va acabar a l’hospital, no. Resulta que, després del recompte (que va ser molt ràpid, això sí), es va adonar que li tenia les ganes posades a l’urna. Quan tothom va anar desfilant, es va amagar en uns dels "confessionaris". Algú va apagar els llums, algú va tancar la porta del col·legi electoral, algú va passar la clau. Ja només quedaven ell, el seu "vot" i l’urna. I les fosques, que s’arrossegaven mandroses per un espai buit, prenyat de silenci. Va agafar unes tisores. Havia d’engrandir el forat. El trau era llarg i estret, prim, com uns llavis sense cap gràcia. I el melindro era ben florit, rodonet, inflat, a punt d’explotar. El trau i el melindro no lligaven de cap de les maneres. I ell que els volia fer lligar. I vinga fer anar les tisores per rebentar la boca closa. Va arribar el punt que li semblava que el forat era prou obert. I li va fotre. I, rememorant aquella tarda de passió amb la noia que no en tenia mai prou, es va deixar anar com es deixa anar la cabellera la joveneta del Timotei després d’una rentada de cal déu. Esquitxades les parets de l’urna d’una mena de nevada líquida (com la que hi va haver diumenge a la tarda pels verals del col·legi electoral en qüestió), el melindro, afanyós per sortir de la gàbia institucional, es va quedar entravessat. No anava ni amunt ni avall, només de costat, que semblava que anés begut. Flàccid, avorrit i estranyament blau de la banda dels testicles, no hi havia manera d’abandonar l’urna. D’una estrebada, ell va arrencar la cortina del "confessionari" i va embolicar l’urna de trau traïdor i, amb ella, el melindro empresonat. Com va poder, va pujar al cotxe, va arrencar i va marxar cap al Trueta.
A urgències, tothom va deixar passar aquell personatge d’ulls desvariejats que s’aguantava els enormes baixos rectangulars tapats per una cortina plastificada de color indefinit. Al metge que el va atendre, un cop va haver descobert la cortina, li va venir un atac… de riure. I el que riurà encara, sempre que pensi en la nit del referèndum del 20 de febrer i en la mare que el va parir. Que va parir el referèndum.
[@more@]
Ui, vols dir que no es va fer mal al melindro?
😉
Doncs jo crec que aquest se li van passar les ganes de votar….i es que hi ha urnes i Urnes…..
Molt bó el final de la història. xDDD
Ai Isnel! Em fa mal només de pensar en els cantos punxeguts de la ranura! És una mica berra aquesta història. Ecs!
Em vaig afegir a la petició del Grumet en exigir-ne el final. Has complert. No diré res més al respecte.
Plas, plas, plas, plas! Molt bé, isnel, molt bé! M’ha agradat molt! Molt! Gràcies per accedir a la meva petició (o va ser exigència) d’un final per a la història. I per a la Història!
Daixò… Ehem… Jo no sé si puc opinar, però m’agradaria… Amb permís… Jo hagués optat pel mètode medieval. Jo, del metge, hauria tallat amb bisturí acabat d’esmolar l’apèndix esmentat sense treure’l de l’urna en qüestió. I, anys a venir, penjaria el conjunt a la porta de la muralla de la ciutat cada vegada que es convoquin referèndums estúpids. Paraula d’au!!!
Perdó. Torno a ser jo.
Volia dir que el «populatxu» només entén el que se li explica molt clar. I que val més una bona imatge que mil paraules. I que les mil i una nits. I que els cent un dàlmates.
Au, ja està. Dorm, Trasto, dorm… Pssst… Res, dona, era jo, que escrivia i he mogut una miqueta l’ala… Dorm, reina meva. Va.
Ostres, quin mal només de llegir-ho… I amb la solució del lloro… quina sentida!!
:p
Molt bé, Isnel, molt bé. Si ja ho dic jo, quan la teva creativitat es posa verra, et surten meravelles sucoses. Això sí, no he pogut evitar pensar que quin mal, pobre melindro!
Que cómo se pueden tener dos amores a la vez y no estar loco???? Doncs mira’m a mi! On hi hagi uns bons pectorals i una bona habilitat… Jo el que no entendria fóra tenir tanta potència amorosa i no repartir-la ben repartida!