Coses que em fan (més o menys) pànic: consultar la llibreta d’estalvis el dia 20 de cada mes; trobar gel a la carretera; les vespes (les que piquen); que em regalin flors de plàstic; que es cremi un bosc; en Fraga; en Bush; parlar en públic d’un tema que no domino gens; quedar-me sense llenya just quan s’anuncia una nova i dràstica baixada de les temperatures; somiar que la Campos truca a la porta de casa; el full en blanc en moments apressats; una trucada inesperada a mitjanit; haver de pujar a un avió (encara); que declarin els avions no aptes per viatjar (també); un vessament tòxic; Cine de Barrio; els Anys de (poseu-hi el que vulgueu: Gaudí, Dalí, Verdaguer, el Llibre, el Quixot…); haver d’avisar el lampista; un engany de qui no t’ho esperes; perdre el temps a la perruqueria; perdre el temps sense haver planejat que perdries el temps; haver d’avisar el paleta; l’arribada sobtada de la nostàlgia; un anticicló arrelat dies i dies; una reunió prescindible; un llit fred; el rebost sota mínims passat el dia 20 de cada mes; la bàscula l’endemà d’afartar-te de bombons de licor; un foc que no escalfa; un foc que escalfa massa i encèn la xemeneia; perdre la pista de blogs amics; perdre el nord.
De tots aquests pànics, avui, en sobresurt un de terrible.
Però fa sol i el dia tot just ha nascut.
[@more@]
Subscric la majoria de coses que enumeres en la teva llista i que no t’agraden. Però, sobretot, hi ha una cosa que no m’agrada gens: veure’t patir. Buscaria un bruixot benigne, o una fada fantàstica que preparés un beuratge màgic que et fes despertar per fi del malson. Mentre no trobo la fórmula, ja saps que sempre hi sóc. No sóc tan dolç com el pacharan i no et prometo que a l’endemà no tinguis ressaca, però si més no puc escoltar-te. Una abraçada molt forta.
òndia, ara m’has fet patir.. espero que com que el pànic només sobresurt pugui tornar a posar-se a lloc i no molestar-te massa. perquè, com dius, avui fa sol, i et pot ajudar a espantar allò que a tu t’espanta. una abraçada de caliu humà, perquè sàpigues que tens mans on agafar-te.
A més de totes les que tu dius Isniel i la que afegeix omar (que té un cor grandíssim) jo n’afegiria una que a mi particularment em fa més que pànic, que m’amaguen la veritat amb figures retòriques perquè segons diuen no volen fer-te mal. però com ben bé dius el dia ha nascut i fa sol, i demà plourà i mullarà la terra perquè beguen les plantes i això és molt important valorar-ho, saber copsar-ho i de segurque tu ho saps. Besets i bon dia 🙂
M’ afegeixo al que ha dit l’ Omar. A més, et poso un dels meus pànics més grans: perdre l’ esperança. Una abraçada i ànims, que ja falta menys per a que s’ acabi el diumenge.
Sort que el teu post acaba amb un «però…»
Esper que el sol t’hagi ajudat.
Fins aviat 🙂
si per un casual fos perdre el nord, no et preocupis, el nord verdader no és un punt fix, és allò que tenim just al davant.
devem ser una colla de porucs, a mi també em fan por moltes d’aquestes coses.
A mi, l’únic que em fa pànic de debò és que els oceans es buidin. No sé com dir-ho… Que algú tregui el tap d’aquest safareig tan gros… Però això encara no ha passat, isnel. Encara no.
Jo afegiria la por de no rebre aquell email que esperes amb ànsia.
bona pregunta frederic, molt bona, potser és perquè allò que desitgem amb molta força ens omple tant només desitjant-ho que perdre-ho per un incompliment seria una gran pèrdua… ara que vés a saber… abraçades
Canari del meu cor… Però… però per què m’has sortit tan patidor, tu?… Ai, Senyor…