El petit protagonista d’un llibre petit ens diu, només de començar el primer capítol: "No suporto veure la guerra a la televisió. Encara que, quan és de mentida, sí. Vull dir que si surt una guerra en una pel·lícula me la miro i no passa res, perquè penso: ara, quan el realitzador se’n vagi a dinar, tots aquests morts s’aixecaran de terra, es rentaran el suc de tomàquet de la cara i es menjaran un entrepà tan tranquils. I jo, quan penso que aquells morts no són morts de veritat, també em quedo molt tranquil. Però, quan veig imatges d’una guerra de debò, a la nit no dormo. Penso en tots aquells morts, en la sang, en els tancs, en les bombes, en les cares de la gent que pateix… i sé que, darrere, no hi ha cap realitzador que els digui: Au, nois, tots a dinar! Perquè ja no dinaran mai més."
De vegades, la innocència i la ingenuïtat dels més petits ens tapen la boca als grans, sobretot en un dia com avui, amb el record de la sang de veritat ben present encara. Només un nen pot dir dels morts que no dinaran mai més. Els grans només ho podem pensar.
[@more@]
Bona nit, Isnel. Veig que encara queden persones amb la suficient sensibilitat, com per a no dormir per les nits, si just tot sopant, han vist escenes cruentes. Ets de les poques, però. Cap a les acaballes de l’any passat, en una carta a un meu amic, intentava trobar una explicació a la insensibilitat del teleespectador front la incessant quantitat de notícies sagnants a la que és veu sotmès. Ho atribuïa a la que la repetició, per freqüent, ens duu a assumir el fet en si, com considerem amb la més absoluta normalitat, el fred inherent a l’hivern, i la calor a l’estiu; o comparava fins i tot amb com els metges arriben a conviure amb la malaltia i la mort, sense caure en la desesperació. Deixava al final, però, una petita espurna d’esperança, en pensar que tot plegat, és conseqüència de la confusió neural que ens acaba provocant el consum de grans dosis de ficció, i que ens fa difícil discernir desprès el que és o no és real.
Potser és que estic hipersensible o potser és que encara no sóc prou gran, però avui he tornat a plorar llegint alguns articles als diaris, sense ni tan sols intentar imaginar com se senten els qui van viure massa de prop l’horror. I vull seguir-los plorant sempre, per no caure en l’oblit temible, perquè és el pitjor que ens pot passar.
Si els governants tinguessin la mirada i la sensibilitat dels nens…
Isnel, ja s’ha aclarit l’espai internàutic, encara com!! em feia una ràbia picar les vostres pàgines i veure que no estaveu, ai m’he sentit com si em faltara un trosset de cor.
tan de bó tot fora així…però vull deixar un raig de llum. En som moltes i molts estimada amiga , gràcies als déus, en som molts encara els que preferim les roses i els versos a la pàtria, i les magnolies a la glòria, al·ludint el meu estimat Ricardo Reis. Amb elles amb les flors i les paraules és com podem véncer els fanatismes, aquesta és la nostra arama i els nostre dolor compartit amb tots aquells que han perdut part de les seues vides i que segueixen perdent-ne en batalles incomprensibles.
Totalment d’acord amb en joan.
I això de l’experiència quadrimestral de les criatures… no ho podríem proposar a algun lloc? No sé quin, perquè jo no hi entenc, en això, però… cony, per provar-ho…
Aneu en compte amb les criatures. Suposo que tots sabeu allò de quan Jesús va dir: Deixeu que els infants s’apropin a mi, oi?; doncs, hi ha qui diu, que quan va veure com se li tiraven a sobre, va deixar anar un: collooonns!!!.
… i potser va preferir que el crucifiquessin abans d’entrar a una aula d’ESO.
Acollida, t’has passat!
Avui t’has passat tu. Avui seré jo qui et lligarà el bec.
Uf, sort que sou tots per aquí. Avui me n’hagués anat a dormir sentint que em faltava saludar els amics, com quan era petit i si m’anava al llit sense fer un petó als pares, m’havia de llevar i anar a la seva habitació per donar-los la bona nit, que si no, no dirmia bé…
Quan l’horror d’aquest món colpeja fort, quan la injustícia i la barbàrie et deixen mut, reconforta pensar que encara queden moltes persones que deixen anar un raig de llum, com diu en Joan més amunt.
Exacte.
No sé pas si s’ha passat gaire l’Acollida, Lloro, doncs, et ben asseguro, que segons a quina classe d’ESO…
Crec que tots els nens són un perill en potència, penseu que en Vidal-Quadras, la Rosa Diez, el Marín, el Zaplana, l’Aznar, el Busch, el Duran-Lleida… també van ser nens. Donar la culpa als polítics també trobo que és un recurs massa fácil, els politics són el mirall del que és la societat. Ells reflecteixen el que som nosaltres, ni més ni menys?. De qui és la culpa?: de la gent que pensa i escriu però diu que no vol saber res dels politica, dels que no es comprometen per no rebaixar-se, dels que no es volen embrutar, dels que passen. Aquells qui no s’apunten a la revolta colaboren indefectiblement a la victòria de la misèria. (això ha quedat molt lapidari, però buenu) 🙂
Isnel, com tu, m’agrada la innocència del nens, però també et puc assegurar (per experiència en les meves pròpies carns) que poden ser molt cruels fins el punt de traumatitzar a un company per sempre més.