Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero.
Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada, elimina zumbidos de lavadora o aspirador. Salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacelerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos. Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta, en cambio, comprender su mundo de tensión y estrés, y sus necesidades reales. Haz que se sienta a gusto, que repose en un sillón cómodo, o que se acueste en la recámara. Ten preparada una bebida fría o caliente para él. No le pidas explicaciones acerca de sus acciones ni cuestiones su juicio o integridad. Recuerda que es el amo de la casa.
Aquesta perla és d’una edició anterior (1958) a la del llibre que corre per casa (1966). És a dir, que jo és la primera vegada que ho llegeixo (ho he trobat a internet).
Això no feia mal a les dones, només. Això feia mal a dones i a homes. Crec que pensar-hi una mica, sobretot els més joves (que l’altre dia ja em vaig adonar que eren els més sorpresos) pot ajudar a entendre moltes coses de les que passen a l’actualitat. Això era una assignatura a l’escola!!!
[@more@]
Bon dia bonika!!. No vols dir que això ho van treure d’un manual de «como ser una buena gueisha»??!!!! o «la mejor esclava»?..
mareta! sort que les coses han canviat força, tot i que encara calgui que canviïn més. per casa jo tinc una «cartilla de urbanidad» que també té tela. trobo que la buscaré 🙂
estic contenta que el mar t’hagi dit coses aquest matí. que tinguis molt bona tarda i millor vespre.
per si de cas necessiteu notari, aqui en va un. sóc del 57 amb una germana del 54 que feia servicio social, en una época que la majoria d’edat era als 21 i que la dona casada havia de demanar autorització escrita per fer determinades gestions burocràtiques, com treure’s el passaport, per exemple.
… ni si fos un home m’agradaria tota aquesta servitud, puaj!
recordo bé que la meva mare sempre m’explica coses d’aquestes, i algun dia vaig veure les seves llibretes de l’escola i hi havia perles com aquestes.. massa poc sabem tots plegats del no-tant-passat i així ens continua anant.. abraçades maca, i bonic dissabte!
Menys mal que les coses han canviat. (permeteu-me una gota d’humor)
Abans (el marit sabia que es trobaria en arribar a casa): Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero.
Ara (la nota que el marit es troba en arribar a casa): «Avui arribaré tard, tinc feina a l’oficina. A la nevera hi trobaràs les sobres d’ahir, ja t’ho escalfaràs. Recorda de treure’t les sabates, que aquest matí he passat la «mopa» (per cert, et tocava a tu). No m’esperis despert, que jo ja picaré quelcom amb els companys de la feina. Un petó.»
O_o al·lucino amb el text… digne de llegir per veure el canvi social… u_u
Bon dissabte a totsss (encara que només en quedin 7 minuts)
Isnel, això ho he tret d’un Tratado de Urbanidad del 1900 de la biblioteca del meu avi, era dels Padres Escolapios y així va sortir la meva familia 🙁 :
«No extenderé a los criados las francas atenciones que guardo a la familia, porque esto sería desconocerme a mi mismo, exponerme y rebajarme. El amor y la franqueza se deben solo a la familia…seré con ellos afables con la debida reserva, seré generoso, y no agravaré su posición harto de sí y harto penosa…de los amigos de los criados o de sus conocidos que encontremos al paso jamás admitiré regalillos, golosinas, ni siquiera demostraciones de cariño….»
Uf, quan podem apendre d’aquestes històries, oi Isnel?
Quin fàstic d’ assignatura, sincerament… Deixa a la dona totalment com una esclava. Fastigós…