Em volia fer obrir un blog i li he dit que no, que, fins ara, que jo sabés, cap gat no havia obert un blog aquí. Ni aquí ni enlloc. Llavors ha creat aquesta nova categoria, les Gotes de Trasto. La Trasto sóc jo, una de les seves gates que, fins ara, navegava tranquil·lament per les aigües del Grumet sota la protecció i l’escalfor d’una ala de Lloro. Em diu que està cansada, que tot és fosc, que no veu la lluna, ni el sol, ni res. Carregada de punyetes, està, ja us ho dic jo. Però he vingut corrents, quan he sabut que no veia la lluna ni res, i me l’he trobada a la vora del foc, mirant enlloc, i amb una tristesa a dins que no sabia pas com posar-m’hi perquè li passés. Només em repetia que tot és fosc. Potser hi fa que, quan ha arribat de veure el mar (mira que hi té mania, en anar a veure el mar, aquesta), ha trobat buida l’habitació blava. No hi quedava res, ni una trista peça de roba, ni una ampolla del seu perfum (del perfum d’ell, s’entén), ni una petita gota d’aquest blau que la perd escampada per algun racó. Res. I mira que ella ho sabia, que tornaria a marxar aviat… Jo no sé pas què fer-hi per tornar-li una mica de somriure. Diu que la deixi estar. Que la deixem estar uns dies i que ja li passarà. Que tot és qüestió de fer-se’n a la idea, de respirar fondo i d’aixecar els ulls ben enlaire. Però que necessita temps. Que ja no té paraules i que les ha d’anar a collir en algun lloc. Jo li dic que aquí en trobarà i en collirà tantes com vulgui. Però em diu que no. Que ha d’anar més lluny. Jo, per si de cas, cancel·lo les meves vacances i m’hi quedaré a prop. I, de tant en tant, li obriré aquesta finestra per si vol arreplegar algun somriure d’aquests que li arriben tan sovint i que me la fan somriure a ella, també. De moment, ha agafat un llibre. Més val això que no pas que es quedi tot el dia i tota la nit asseguda a la vora del foc com si fos un tros de fusta a punt de tirar a la llar, no? Jo, avui, no l’hauria pas encès, la llar. Però ella diu que té fred.[@more@]
-
Entrades recents
Comentaris recents
Arxius
- agost 2007
- juliol 2007
- abril 2007
- desembre 2006
- novembre 2006
- octubre 2006
- setembre 2006
- agost 2006
- juliol 2006
- juny 2006
- maig 2006
- abril 2006
- març 2006
- gener 2006
- desembre 2005
- novembre 2005
- octubre 2005
- setembre 2005
- agost 2005
- juliol 2005
- juny 2005
- maig 2005
- abril 2005
- març 2005
- febrer 2005
- gener 2005
- desembre 2004
- novembre 2004
Categories
- No hi ha categories
Meta
Us desitjo unes Gotes de Vacances traquil.les, en pau, a la vora del mar, o a la vora del foc, o a la vora del sol, amb el vostres estimats i estimades. Jo vaig a intentar-ho. Intentar-ho. Intentar-ho… crec que em podria passar els deu dies, mirant el mar… al costat del foc… sentint el sol… i quan tornés pensar, necessito més… més… més… no hi ha prou mai.
Una abraçada
No sé què dir… M’has deixat un comentari molt maco a casa meva, m’agradaria veure’t diferent, més alegre, no ens deixis gaires dies, no s’hi ganya res callantt, mira qui tho diu…
Trasto, vés i ajeu-te al seu costat o a sobre d’ella. Dóna-li calor, fes-li carícies i pessigolles amb els bigotis, recull-li les llàgrimes, si n’hi ha, i no la deixis sola. Quan vulgui, ja li intentarem dir paraules d’ànim i d’estima, que les necessita i les hi volem dir.
La primavera arriba aquesta nit i demà, amb el nou dia, ja no tindrà tant de fred.
Ara m’he quedat una mica preocupada però si estas amb ella ja estic mes tranquila, te sort de tenir-te a prop cuidala i mimala molt eh?!, tant com segur que ella fa amb tu i amb tots nosaltres, jo per si de cas vaig a empaquetar unes quantes abraçades, somriures, pesigolles i petons i li vas donant cada hora mes o menys o com tu vegis i també en posaré unes d’especials per tu Trasto.
quines coses! ón jo som avui també he hagut d’encendre la calefacció; també tenia fred, mira…
segur que d’aquí a un parell de dies es troba millor… (tu ves obrint la finestra de tant en tant)
🙂
Trasto, has de fer com vas fer l’altre nit amb mi, però aquest cop amb ella. Que no ho recordes? T’explico, jo estava assegut al sofà de l’Isnel, amb la Gaieta a la falda, i tu vas pujar al respatller del sofà, vas caminar per ell sense caure i et vas jeure recolzada al meu cap. I t’ho asseguro, era agradable tenir-te a tu per dalt i la Gaieta per baix. Ara mentre llegeix li fas, ok? A veure si amb el groc del teu pèl li fas oblidar una mica el color blau. Val?
si gotes d’isnel pot existir, perquè no gates d’isnel. a més, ja hi ha un lloro, un bitxo… penso que faran bones «migues» (molles???)
En serio que no acabo d’esbrinar si el gat és un gat o és una amiga, i clar, si ara començo a fer prosa poètica i floritures dialèctiques, pensant que es tracta d’una amiga i realment es un gat, quedaré com un panoli, i tampoc és això, i si escric com si parlés amb un gat i realment és una amiga llavors l´amiga igual s´emprenya i em diu ( mentalment): i tu de què vas?…esperaré aviam què. 🙂
Tristany, jo t’ho aclaro, és un gat de debó, real, de color groc avellana amb motetes negres. Realment seria molt bonic si no fos que no em puc apropar a ell perque se’m cruspiria.
ai…. ai….
Gràcies, canari 😉
Per fi, per fi he pogut arribar-hi. Porte tot el dia arreplegant contes, dibuixos i historietes de gatets, fotografies de mars fantàstiques i d’herois amb ulls blaus cel que deixen caure gotetes d’atzur sobre els oceans, perquè els herois també ploren i aleshores les llagrimes són com perles , pilotetes amb les que pot jugar la tarsto. per a ella i per a tu, Un bes de bona comanyia, jo em quede amb vosaltres per si li entren ganes de jugar, així us acompanye. besos.
Isnel… jo també odio els diumenges a la tarda, i ploro perquè no m’abracen quan ho demano a crits, a crits de silenci… i ara mateix també tinc fred. Sento com el món s’ensorra sota els meus peus i no tinc ganes d’agafar-me enlloc per salvar-me… només de deixar que tot se m’emporti cap al no-res i desaparèixer. Ja sé que aquest comentari no t’animarà gaire però només vull dir-te que, com tu, penso que hi ha dies en què surt el sol… Ànims, maca
aquesta Trasto n’està molt de tu, isnel, i encara que el blau t’ho inundi tot sempre hi han escletexes per on s’escolen el groc del sol, el blanc de la lluna, el negre de la nit, o fins i tot aquells que no ens sabem imaginar.. avui mira el foc, si vols, però apaga’l mentre s’hi crema la teva tristesa.. moltes abraçades, ara més fortes que mai, per a tu isnel, i per la trasto..
Trasto, cuida molt de l’Isnel i demana a les teves companyes i companys que t’ajudin, val? I si cal, obres la finestra i ens crides, que en un tres i no res ens plantem a ca l’Isnel per ajudar-te. Fes-li un petó molt gran de part meva i un altre per tu.
Que en sou d’intel·ligents els gats! Tant de bo els humans en seguissin l’exemple!
Et desitjo el millor, Isnel. De debò. Molt de debò. No m’agrada veure’t així; i al final, encara que, com ja saps, a mi els diumenges a la tarda no em fan ni nosa ni mal, acabaré odiant-los, pel sol fet de saber que sí que hi ha gent a qui li ho fan. No disposo de cap vareta màgica, ni molt menys encara de cap poció que ho arregli. No tinc paraules d’aquelles que et falten, d’aquelles tan sàvies que puguis collir, i en fer-ho, els blaus buits es tornin plens. L’únic que puc fer, és utilitzar-ne les suficients de vulgars, per intentar que el seu nombre, sigui prou com per envoltar-te i donar-te escalfor. Ja coneixes, fins aquí, quins són els meus desigs. Ara però, t’he de renyar. En obrir el teu DIP, m’ha fet content el no veure-hi un d’aquells posts que ja saps —i que m’esperava—, donada la data i el moment; poc ha durat, però, dita alegria, doncs, n’has canviat el títol, però no el contingut; i això, això és trampa, Isnel.