De vegades, quan li sembla que ja no li queda res, busca el refugi dels tres últims vestigis del naufragi: una copa, els retrats i els manuscrits. Una copa per sentir-se absurdament més valenta. Uns retrats que li fan companyia. Uns manuscrits que, malgrat ser de paper i efímers, li envien de tant en tant una alenada d’aire renovat, fresc, ple de rialles dolces. I, després, quan ja ho té tot a prop, i ben endins, més val que no miri al voltant. Perquè hi veuria massa decepció i massa cansament. Perquè la seva ànsia és desmesurada, i el seu anhel, també. Perquè porta massa temps immòbil. Perquè es desconcerta a cada matinada. Perquè cada nit que arriba és més fosca i més solitària. Perquè cada dia que passa és més llarg. Perquè cada somni vençut pesa més, pesa massa. Perquè ha perdut l’últim tren. O el penúltim, tant se val. Perquè els records se li emboliquen en la teranyina d’un enyorament delirant.
La copa, els retrats, els manuscrits… i tu. Et diguis com et diguis i escriguis el que escriguis. Tu i la teva companyia, les teves imatges, les teves paraules, de vegades clares, de vegades no tant. Tu i els teus dubtes, els teus somnis, la teva complicitat, el teu somriure, els teus records, els teus dies, i les teves nits. La copa, els retrats, els manuscrits.. i tu. A l’hora que sigui. Al punt del mapa més inesperat.
La copa, els retrats, els manuscrits… ella… i tu…
[@more@]
Si mires ben bé a dins dels manuscrits hi trobaras moltes rialles, molt pol.len i alguna libèl.lula despistada que sense saber com s’ha trobat al bell mig de tot. De la piga als cabells, les tres maletes vermelles que sempre veiem marxar i la cançó amb nom de noia (o la noia amb nom de cançó). Petons de ningú, sota aquest cel gris tot ennegrit.
Isnel, s’ha de lluitar contra la decepció, agafa els retrats, els manuscrits, les postals, els records i acarona’ls.
Ara, vigila amb els retrats que retrates que em veig jo per allà darrera.
Precisió: el «bon diaaaaa!» anterior, no és que m’hagi exaltat en excés…sino que insinua el desig de que els vents canviin, que el gall de dalt el penell anuncii un gregal d’aquells que escombra els mals averanys, que la vall quedi neta i transparent i que tornis a veure l’horitzó i tots els colors que en ell s’hi amaguen, això volia dir 😉
La pols als manuscrits esgrogueits, la copa renovada, la joventut als retrats d’anys passats, i tu… amb el temps ets més tu, i aprens a gaudir-ho.
Però que està passant en aquest món?? Pren la copa en bona companyia i comparteix unes rialles i uns somriures que de ben segur, seran més càlids que els freds papers dels relats ;)!
Llegir és meravellos, sempre i quan t’ajudi a coneixer, et relaxi i et faci sentir bé… però quan et fa possar massa melancòlic… més val tancar i seguir al dia següent ;)!
Un petonet ben fort!
Isnel, no puc deixar de rellegir aquest post de la ‘tercera persona del singular’.
Encara que no l’hagués comentat …
Una abraçada i un brindis amb cava, per sentir-nos tots una mica més valents 😉