És com un ritual. Amb el risc d’anar a petar de morros contra un marge, cada any, per aquestes dates, busco la primera rosella florida mentre vaig per la carretera que em porta a la feina cada matí. Aquest any vénen tardanes. Tot just la vaig veure ahir, arrupida al peu d’un accés a l’autopista, voltada de ciment, a l’ombra d’una torre d’alta tensió, sacsejada per l’aire rabent dels cotxes, amb una tija prima i poca cosa, però amb un vermell esclatant, com de foc.
Aquest vespre cauen gotes una mica més càlides.
[@more@]
així.
De petit, quan anava al poble dels meus avis, m’ encantava anar a donar una volta pels camps de conreus, precisament per veure aquestes flors… M’ has fet adonar que ara fa anys que no m’ hi fixo en elles… Sovint m’ agadaria tornar a ser petit únicament per recordar com veia les coses aleshores…
Espero que estiguis més animada. Igualment m’ alegro de llegir-te. Una abraçada ben forta!!!!!!!!
Isnel, jo avui n’he vistes moltes, moltes, moltíssimes, banyades amb una llum que enyorava. 🙂
Encara no n’he vist cap.
No tinc ganes que arribi l’estiu, odio la calor, però sí que m’agrada el bon temps de primavera i, aquest any, està trigant massa.
D’aqui 1 mes, Isnel, en recollirem moltes «d’amapolas»!
Com Pentesilea jo ja n’he vist unes quantes, i els ametllers florits, i les pomeres, i els perers, està tot preciós: tot a primeríssima hora del matí, amb aquella llum encara mig boirosa tan especial, com quan vivia Barcelona i anava al Park Güell ben d’hora 🙂
I és que les rosellles són tan especials Isnel. tan tendres, tan delicades i febles que quan les veus et fan com un nus al cor, a mi m’agrada asseure’m i protegir-les amb la mirada, i a més com les coses belles nàixen i apareixen on i quan menys t’ho esperes, són com una grata sorpresa, un bon auguri. Veritat Isnel? Bestes de belles roselles 🙂
Jo vull ser rosella.
Aquestes gotes més càlides em fan molt feliç… Besades, maca…
Que les gotes càlides facin florir més flors.
m’agraden molt les roselles i m’agrada molt aquesta calidesa que anuncies. un petonet
Rosella, babol, gallaret… Són precioses i tan fràgils… M’encisa veure-les esclatar enmig de l’herba verda
Aiii, doncs no he jugat mai al «gall, gallina o pollet»!!! Sembla divertit. En canvi, el meu pare agafava les roselles que encara no s’ havien obert i les obria ell de tal manera que semblaven un monjo. Ja no me’ n recordo com ho feia…
hola isnel! no havia visitat mai les teues gotes tan maques però l’Elisenda m’ha avisat que avui tu també escrivies sobre rosselles i m’ha fet gràcia la coincidència 🙂
Sí que és com un ritual, sí, aquestes flors fràgils i poderoses al mateix temps…
i què, si per ser rosella tens una vida curta…
és que no és intensa?
com aquella cançó dels sopa de cabra:
flors descalces / on comença l’horitzó / lluny dels homes / seuen ben arran del món / saben que el temps és breu / però és intens el seu color / …
petons!
Jo sí que jugava a gall, gallina o pollet, i és veritat que en feiem malbé molts i molts… però era divertit.