Silenci. Absència. Una tarda esborrada del món (una tarda absurda, estèril, com un desastre, com un altre desastre). Un parell de gats sobre la taula, jugant amb la rata, emprenyant dolçament… Fred. Repassant comentaris. Estripant papers. L’horari capgirat. Uns grumolls d’angoixa. Una esquerda que no es tanca. Enyorant rutes per altres planetes… Decidint quimeres. Pintant miratges. Buscant somriures. Demanant abraçades. Inventant-se besades.
Desenfocant roses plantades a l’escala. (Plantant roses a l’escala. Disparant la màquina de matinada. Dissimulant buidors. Maquillant pors).
[@more@]
En absentar-me, vaig escriure això: «On les abraçades i els petons, són virtuals, però se senten, es noten, arriben. On les paraules fan d’abric a l’hivern, de flassada a les nits, ens abracen, ens escalfen…, «. Espero que fos veritat, perquè, abraçades, petons, i animoses paraules; t’envio.
Enyorant, pintant, buscant, demanant, inventant… En som molts, a lamevaweb, fent això mateix que tu descrius tan bé.
I si no, digue’m: què hi fem, aquí?
De vegades ja va bé somniar una mica, allunyar-se d’aquest realitat. Però més et val saber tornar a posar els peus al terra!
Una besada de veritat.
Com és posa la icona de l’abraçada virtual? Bé, isnel, mentre ho averigüe, apunta-te’n una 🙂
jo tenia una amiga que es maquillava (molt bé, per cert) per estar bonica. I ho aconseguia. Un dia es va oblidar de maqillar-se i va descobrir que era més bonica encara. No ha tornat a comprar-se cosmétics. Ho dic perquè de vegades creiem que dissimulem buidors i maquillem pors quan realment ja no estem buits ni som perucs. No se si m’explico, però per si de cas, si no s’entèn, un petó.
Espero que a hores d’ ara ja estiguis molt millor. Un petó ben fort!!!!!
I que creixin fresques, les roses a l’escala, i el pis esdevingui un jardí salvatge cada nit.
I cridant amb l’ànima, isnel. Perquè això d’avui és un veritable crit… però, a qui? o a què? Aquest cap de setmana a Port de la Selva les roses estaven esplèndides, ben plantades, obertes, enfocades, amb un maquillatge de luxe. 😉
I no ho fem tots, una mica, això de dissimular buidors, buscar somriures, enyorar rutes, demanar abraçades, …?
😉
Conec la sensació que expliques, però mai no l’hauria expressada tan bé (grumolls d’angoixa)…
I crec, com en Jcr, que a tots ens passa una mica el mateix, però només tu has estat capaç de plantar una rosa a l’escala 🙂
Isnel és la primera vegada que t’escric tres voltes un comentari i el borre. Ho he fet tres vegades. tres voltes i tres desastres. Així que canvie aquest tres desatres per tres besos. Un perquè saps que t’estime molt. Dos per fer-te somriure i el tercer per abraçar-te. Et regale aquest poema que vaig escriure fa molt, molt de temps i segueix sent com un desastre permanent:» Ai amor si et trobava i no fosses miratge de l’ànsia. Et promet tan cert com et bese, que seré forma i no paraula. Que com el fang de l’escultor canvia segons desig, anhel, o tristessa, així canviaré jo amamt-te, ja suau, ja fort, bellíssim com la rosa». Una quimera? sí pot ser? però seguisc vivint i esperant el miratge. Besets de bon matí quan encara no sóc del tot persona 🙂
quina casualitat, a la mateixa hora jo també era rondant per aquí, no podia dormir. Tot i que no deixi gaires comentaris… m’agrada «escoltar-te» tant com puc.
Una abraçada molt forta isnel
aix nina, aquestes matinades que tanta inspiració et porten… saps què faig jo quan no puc dormir? somio, m’estiro al llit i somio, m’imagino ballant en indrets on ningú mai serà, m’imagino situacions inimaginables… i quan em vull adonar, ja estic somiant adormida… 😉
Em passa el mateix que al Joan… he perdut el compte de les vegades que he entrat en aquell post per deixar-te quatre paraules i no he escrit res. No aconsegueixo dibuixar una resposta que acaroni la teva ànima, el teu cor, els teus cabells. Només veig aquest garbuix de sentiments que em crea tot allò que aquí està escrit… tot allò que viu a les teves matinades de tristesa. El meu pensament està amb tu, Isnel, maca…
Unes roses precioses, deixat envair pel seu aroma, pel seu color, per la seva textura i veuras que la vida pot arribar a ser molt bella.
A la matinada… jo estic millor dormint!
Tardes que deixan pas amb seu mal gust a un día dolçament millor… (optimista s’ha de ser, no?)
Per cert, recorda que divendres s’inaugura l’Exposició de Flors de Girona i que esteu tots convidats a venir a veure-la!!!!!!!!
Passe de puntetes quasi, pequè vaig cap amunt, és a dir cansadet, però hi vaig que és el que compta, i et deixe un munt de besos, per si de cas se t’ocorre fer un altre «de matinada» i no hi estic, i si no el fas és igual, te’ls deixe perquè m’abellix deixar-te’ls :))) Bona nit perleta 🙂
Aiii, feu fotos de l’exposició, feu-ne ! feu-ne! 🙂
No maquillis les pors… mata-les, elimina-les, oblida-les…
(Ah, per cert, no sé si t’ho he dit mai però… escrius molt bé!)
Bon dia 🙂 Avui és 12 de maig, mes de floretes, i hui va nàixer algú, a que sí Isnel, a que sí? una rosa , un clavell, una rosella o era la flor dels gessamí? :)) moltes felicitats OMAR .Besets.
La policía es una mierda
Jo, pobre de mi, tinc poquets estudis… Però hi ha una cosa que em van deixar ben clareta. És allò de: Sujeto – Verbo – Predicado.
Algú ha deixat per aquí dalt una estructura perfecta.
Jo no vull ser menys i en deixo una altra:
LA ISNEL ÉS UNA JOIA.
Apa! Ja m’he quedat descansat!