Post invisible perquè l’ha mig escrit amb forma de comentari en un blog amic (molt amic). I en futur perquè no té més remei que pensar en futur si vol sobreviure, sobretot després d’haver vist de nou com s’enlairava un avió, un altre, diumenge a la matinada, amb un destí tan llunyà que mareja: esborrarà, un dia, les tardes de diumenge, segur; tornarà a tenir il·lusió per escriure i bastir històries situades en escenaris impensables; revindran les ganes de menjar-se el món i de beure’s la lluna; es deixarà anar els cabells i el vent els embolicarà en una dansa sense cap mena de coreografia; tornarà a somiar; tornarà a enamorar-se del mar; tornarà a enfonsar els peus en la sorra tèbia de la nit; tornarà a besar una pell perfumada de desig; tornarà a respirar fondo, com si hagués de xuclar tot l’aire del planeta, tot; tornarà a comptar fins a deu abans de deixar-se seduir per una desesperació massa golafre; tornarà a estripar les boires baixes d’una tarda que no se les mereix; tornarà a sentir-se valenta per rellegir Saramago; potser tornarà a fer les maletes; potser tornarà a Atitlan per veure sortir un sol que ho pinzella tot de blau; i tornarà a ser feliç, hòstia.
[@more@]
«»i tornarà a ser feliç, hòstia.»»
què coi, …i tant que sí, i tant que sí!!!
nanit, isnel
(vaig a dormir)
Hòstia, Isnel, a què estàs esperant. És aquest? el futur que tens davant teu, i encara t’ho penses?. Va, dona, va; té, una goma d’esborrar, i esborra; som-hi, agafa embranzida… i llença-t’hi. Cap al futur.
Un comentari invisible que et recorda que el futur no és qui et busca, és qui fuig de tu si no corres…
T’envio el meu primer petó del dia…
Tot tornarà a ser com quan erem feliços. Perque si alguna cosa té la vida es que si ens enfonsa es per tornar a mostrar-nos que significa pujar cap a la llum i la tranquilitat. O això vull creure.
I tant que tornarà a ser feliç!!! Collons, hi tant!!!! I encara que moltes coses no tornin, d’ altres noves en vindran!!!! Una abraçada!!!!
Torna-hi, Isnel, torna-hi… Si vols, pots. Un petó molt gran, maca
acostumo a passar per aquí de puntetes… però avui no…
esclar que tornarà!! i de més coses noves i emocions que viurà!! i de somriures que sentirà!!
una abraçada isnel
M’agrada la contundència del final. Sí
millor així: vital, rebel, amb ganes…
molt millor…!
🙂
només resta escriure els verbs en present… i llestos!
Hòstia, i tant, que ja toca!!! I, a més, t’ho mereixes.
Aquesta tercera persona del singular i un servidor… un dia haurem de tenir una llarga xerrada a dalt del pal més alt, o a coberta, m’és igual. O a la bodega.
Jo futuraré
Tu futuraràs
Ell/ella futurarà
Nosaltres futurarem
Vosaltres futurareu
Ells/elles futuraran
Vinga, Isnel! Que a Nàpols fa una nit tranquil·la i clara, i fa goig passejar per aquests carrerons barrocs i decadents… Fa un amaretto, una grappa, un mirtillo?
Subscric totalment el que diu el sani del dipofilo… Jo no ho sabria expressar millor: bellesa rara, riquesa emotiva total… Jo em poso a la cua, també, oferint-te de nou un tros de mar, un tros de cel, un tros de lluna, un tros de terrassa en el tros de nit que tu vulguis… o de dia, o de capvespre… un tros de taula per repenjar-te mentre et buides a través d’una escriptura que no sé què té que ens deixes a tots i a totes seduïts, Potser algun dia ho descobrirem entre tots, isnel, potser… i entre tots buscarem el planeta del futur… ostres com m’agradaria abraçar-te ara mateix…
Isnel, l’amic dels posts invisibles no fa patir, saps?. I en el teu cas passa una mica el mateix. No fa patir perquè es belluga, está inquiet, cerca alguna cosa que fins ara no té clar que és, però l´important es que es mou, té vida, no ha tancat cap porta i tard o d´hora trobará, segur.
I ara no et pensis que us dic formigues, però, mira, si inundes un formiguer, mai s´ofega cap formiga, observa que totes es mouen, cap es rendeix, una troba de seguida una branqueta on enfilar-se, una fulla on navegar, d´altres segueixen el curs de l´aïgua (aquestes ho passen una mica més putes 🙂 ), però quan l´aïgua baixa tornen a posar els peus ( o potes, no sé que tenen les formigues) a terra i tornen a caminar. Totes es salven.
Els escarbatets no, ells no es mouen, i si ho fan queden panxa enlaire com barquetes i segons quins ni això. L’ exemple són les formigues: no rendir-se, moures cercant la riba i el cap ben alt. 🙂
«… i tornarà a sommiar». Aquest post invisible rebosa felicitat i optisme per tots els costats! Endavant!!!!
Ja m’agradaria de poder contagiar-me d’una mica d’aquesta felicitat avui.
Només puc i només vull dibuixar un somriure d’aqueixos invisibles que ho diuen tot, d’aqueixos somriures còmplices que fan tan de bé al cor quan veus eixes terceres persones del singular que t’importen tant escriure’s amb una J amb majúscules. Una J de primera persona que per fi es (re)troba i no per això se n’oblida d’Ella perquè totes dues han trobat el seu lloc i el seu temps i hi conviuen i s’ajuden. Això és el que a la fi ens ha de valdre a nosatres mateix, ajudar-nos sense oblidar que tanbé podem ser ell o ella però que som «jo», presumptes invisibles «jos» que trornarem a ser feliços hòstia! i clar que sí! i tant que sí! i també tornarem a ser tristos, i estar-ne preocupats i rumiar-hi les coses, i a gaudir de la solitud o de les belles comanyies. Res és etern, només nosaltres, tots els qui compartim eixes terceres persones del singular en aquest món, en som ja d’eterns benvolguda Isnel i tu a més ets molt molt especial. Un bes molt gran 🙂