He dit i repetit que no en parlaria, més que res perquè no trobo les paraules que voldria. Però no me’n puc estar. I ho faré curt: que demà (avui, ja) caigui una bona calamarsada sobre Madrid (Sabeu com el dia del casament dels prínceps? Doncs així, i més fort encara, si pot ser).
I deixeu-los cavalcar lliures, collons, que ja comença a ser hora! O no?
[@more@]
Jo encara diria més: deixem-los cavalcar lliures, i aprenguem a cavalcar com ells.
Vents de llibertat bufin arreu, Isnel. Avui dissabte i per sempre més. Que cadascú deixi fer als demés el que creguin que han de fer per estimar-se i sentir-se estimats. Viure i deixar viure. Així de senzill. «We don’t need no education… We don’t need no thought control… (Pink Floyd, Another break in the wall).
Qui és qui per deixar cavalcar o no els altres? Vergonya (i calamarsa) sobre els qui es creuen portadors de la veritat i jutges dels sentiments dels altres en nom de ves a saber què.
Una calamarsada com a mínim.
Al costat d’aquest cavall n’hi veig un altre amb dues noies també nues al damunt… També va per elles. Així ho voldria.
Avui hem de cantar allò de «a galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el maaar»!!! Jo també vaig dir-li al Joan que desitjava que a Madrid caigués el diluvi… seria molt productiu ;D
Seria bo veure’ls tots corrent per la Castellana i que no puguessin refudgiar-se enlloc, tots xops i plens de nyanyus.
Isnel en principi està solucionat, espero el comentari 😉
Ahir a la nit a Catalunya Ràdio. Truca una oient i diu: “L’altra dia baixava per la Rambla amb la meva néta i vam veure com dos gays es feien un petó. La nena es gira i em diu: Mira àvia! Ara pregunto: què li dic jo a la meva néta, què li dic…?” Resposta de l’Agustí Colomines: “Senzillament, SÓN DOS PERSONES QUE S’ESTIMEN”.
Les coses naturals són així de senzilles. Som nosaltres, que les fem complicades.
Estic d’acord. Que hi plogui, i força, a Madrid, que no puguin sortir els intransigents i els intolerants.
I després, reflexionem nosaltres, sisplau, si el matrimoni els farà més lliures o més feliços i si entre tots no n’estem fent un gra massa.
Vull dir que penso que està bé que se’n legisli el dret a l’unió i que se’n digui matrimoni si es vol. Però que això no fa més que reproduir (amb altres protagonistes) un model d’estructura social determinat. Sincerament, penso que a hores d’ara, junt amb les persones que veuen la possiblitat de «legalitzar» la seva situació de parella, els qui més es deuen fregar les mans són els advocats que tracten temes de divorcis, ja que els augmentarà la clientela. I no m’interpreteu malament, parlo en termes estrictament numèrics.
Tant de bo el cavall de la història ens porti a tots plegats cap un món més lliure i més tolerant, on tothom pugui estimar com vulgui, on les persones que pensen diferent puguin seure a dialogar amb el propòsit de complementar-se i no només enfrontar-se, on la intolerància i la injustícia es quedin relegades pel galop de la gent de ment oberta i cor generós. Tant de bo…
No va caure calamarsada, isnel.
La calamarsa eren ells.
Dolç i tranquil diumenge, bonica.
Uoooooooooooooooooo, que guapos…………
hola, isnel.
Quanta rao Isnel.
Estem al segle XXI i per algunes mentalitats sembla que estiguem a l’Epoca Medieval. Quina vergonya! Mal llamp els arreplegui.