Tan contenta que anava ella, a punt de pujar a l’autocar que la duia de Barcelona a Madrid, i va i me li posen un micro a davant. Una mica nerviosa (potser patint perquè no li agafin el seient del costat de la finestra mentre ella s’esbrava amb la periodista), comença a parlar de les famílies nombroses i del molt que aporten aquestes persones a la societat mentre van fent fills, que és, és clar, el que han de fer les famílies: fills. I es llança a parlar del que no poden fer (segons ella) els "altres": fills. I amb els fills d’uns i els fills dels altres es fa un embolic i aleshores deixa anar la perla: "La societat va menguant amb aquesta gent".
Miri, senyora meva, dues coses. No, tres:
- Per començar, això de menguant deu ser per anar-se entrenant quan arribi al país del costat, suposo (em sembla bé, sempre és bo saber l’idioma de qui anem a visitar).
- Per si de cas la societat mengua, no és precisament per "aquesta gent". Que ho sàpiga. Abans jo la miraria a vostè, miri què li dic.
- "Aquesta gent" que diu (amb aquest rictus de fàstic als llavis) són persones que, com vostè (suposo), han nascut, han crescut, i riuen, ploren, pateixen, treballen, estimen, voten, paguen, cobren, somien, ballen, celebren festes familiars (sí, sí, sí… també, també…), escolten música, van al cinema, netegen el pis, compren, cuinen, condueixen, carden (ui, perdó, perdó…), abracen, besen, es costipen, els operen d’apendicitis i van a esperar els Reis. Alguns, ho sé segur, fins i tot fan el pessebre. Però, el més important de tot, el més més més més important de tot, senyora menguant, és que "aquesta gent" es diuen com vostè, ja veu:
jordi, miquel, josep, clara, miquel àngel, manel, raquel, marta, joan enric, àngela, frederic, òscar, david, nàdia, montse, franc, lluís, enric, claude, xavier, rosa, sílvia, sebastià, mateu, andreu, asun, marc, gorka, koldo, mercè, francesc xavier, dalmau, pep, imma, nacho, alexandre, jose, tarek, josep lluís, alfred, juan, vicenç, toni, cristina, xabier, agustí, annamaria, quique, marià, roser, eugènia, emili, carles, sònia, moisès, francesc, omar, cesca, pili, àlex, paula, ferran, raül, carme, bernat, ramon, cisco, oriol, aleix, fermí, pau, fèlix, olga, carla, agnès, joan manel, irina, emma, pere, alfons, lucía, lidia, noemí, artur, narcís, gustau, gonçal, felip, montse, helena, gabriel, simó, eulogi, valentí, adriana, susanna, virgínia, marina, isaac, esteve, flora, úrsula, arnau, bea, robert, fidel, leandre, marcel, jofre, maria, sara, rafael, remei, genís, jaume…
(Noms afegits a instàncies d’uns bons amics del blog: àngel, fènix, pep)
[@more@]
Digues que si!!!!
Tenen nom, com la senyora aquesta, però a dins del cos tenen un cor que batega lliurament, malgrat el dolor i els neguits que han patit, que per això, segurament, els ha crescut en generositat, no com a aquesta senyora, que se’l deu haver empetitit a força de rictus de fàstic al comprovar que la gent és diferent a com ella pensa que toca ser.
Quin fàstic, que hi hagi en aquest país meu gent que se’ls noti tant la fastigosa intolerància. Després van, i diuen que prediquen en nom de l’amor. Quin fàstic!
Sí, però el problema no és aquesta senyora.El problema és aquells qui la manipulen, els qui s’aprofiten de les seves mancances, de la seva educació, de la seva falta de sensibilitat, per crear un enfrontament on no n’hi hauria d’haver. El problema és aquest partit que s’ha de radicalitzar per mantenir l’únic que li importa, el poder, la capacitat de tornar a fer i desfer. El problema és aquest sector de les jerarquies eclesiàstiques que insòlitament demà (sota pal·li i amb les seves millors gales?) ocuparà un lloc de preferència a la processó (ai, perdó, la manifestació). El gran problema és el de la hipocresia dels qui posen els autocars.
Doncs aquest matí, per Onda Cero, he sentit un home de Madrid que deia que estava contra l’adopció de nens per parelles homosexuals perquè abusarien d’ells, que ho tenia claríssim…i ha quedat tant tranquil.
I jo, amb la meva intuició femenina, que em pot i em domina i em permet desllorigar els afers més profonds de l’anima humana i treuren l’ entrellat amb un encert i clarividència que em maravella a mi mateix i a tots els qui m´envolten…doncs, com deia, he pensat que aquest home el que realment deu tenir és un trauma encobert, un desig irrefrenable de ser posseit, sigui com sigui, per qui sigui i on sigui, és molt probable que sigui un ésser assexuat i que no desperti desig ni als ratolins, ni a les formigues, ni a les cuques de llum ni res de res…es aquest trauma el que li fa imaginar delictes dels que realment li agradaria ser-ne objecte, actiu i passiu….ay dels acusadors que vomiten les seves misèries més ocultes en la vida dels demés !
Amb sort no hi haurà cap Joanaina! :DDDDDD
T’oblides d’una cosa, Isnel, que sí que ens diferencia a nosaltres dels desgraciats de la manifestació… Nosaltres cardem fantàsticament, i amb totes llibertats… i ells, ells simplement són uns malfollats 😀
Ho sento, ho havia de dir!
Joanaina, quan podem , quan podem 😉 jajaja…
Bé brometa a part.
Isnel, Isnel.. dir els noms, sí el noms de les persones és tan i tan important. S’ha de deixar clar això, que no són aquest o aquells o aquelles, són, jona, berta, calara, pere.. Dir el nom és importantíssim, és allò manifesta i individualitza i que fa que una «entitat abstracta» prenga consistència. Recordem si més no que en els exterminis i, les guerres i el sgenocidis, en qulasevol acte de violència allò que primer es perd, allò que primer s’esborra és el nom de la persona.
Saps que em provoca tot açò que està passant les darreres setmanes? més valor, més ganes de lluitar i predre qualsevol bri de por a dir-los les coses con calen i que no tenen més remei que aprendre a deixar viure perquè jo no estic disposat a callar-me , ni a amagar-me i si a defendre els drets de tothom. Mil besos.
Jo també he vist a la menguada aquesta. Quina vergonya…
Sospite que si les manifestacions d’aquests dies donen el fruit que s’han proposat, que no és altre que la victòria demà a Galícia, ens deixaran tranquilets per una temporada, perquè estic convençut que els dóna tot exactament igual.
Ara, si per casualitat perden allà, que es preparen els pobres madrilenys, perquè els van ocupar els carrers cada dissabte.
I sobre el tema de hui… collons! Si sembla que hagen prohibit el matrimoni heterosexual i els mètodes naturals de reproducció!
Molt clar, molt subtil, molt intel·ligent, isnel… Quan posem noms a les coses o, en aquest cas a les persones, tot agafa una altra dimensió, oi?
Saps que em sembla que no hi has posat cap àngel? Li afegiràs, preciosa?
Jo també he vist la dona aquesta i estic d’acord amb tu que deia «aquesta gent» amb un fàstic i un menyspreu que si l’haguera tingut al davant no responc de mi. I mira que jo no sóc gens violent. I mira que ja torno de moltes coses, en un sentit gens prepotent vull dir, vull dir simplement que ja me n’he sentit de tants colors que em sembla que estic immunitzat contra tot això. Però, avui, per uns instants m’ha semblat ben bé que encara no.
Dolça nit de dissabte…
T’aplaudeixo, isnel!! Encara que hagi de despertar a la family!!! 😉 Així es parla, què collons!! Tu sí que en saps de posar senyores «menguants» al seu lloc! 😀
Petons de realitat!
Així m’agrada, que em facis cas.
Que tinguis un dolç despertar.
Me’n vaig a tirar la canya, jo…
ja,ja,ja ara deus pensar en un tros de canya, un trosset de musclo o de cuc a la punta i la mar a davant, ja, ja, ja… No, jo pensava en una altra canya i en uns altres «trossets» a la punta. aiaiai com estic… és que sé d’una cala per aquí a prop que tires la canya i… ja ja ja… t’ho explico després… petons i més petons, reina.
I l’àngel no ens pot dir on està aquesta cala?
Ara seriosament i en relació al teu post, fer una reflexió per la senyora aquesta estreta de mires: la meva germana, casada amb un home i, que no poden tenir fills, no són familia? Si la finalitat de la familia només és això, on queda l’amor? És que no saben que hi ha més models de familia a part de la catòlica? I paro perquè em poso de mala llet.
Isnel, entre «aquesta gent», m’hi pots afegir. I diré més: no és només que «alguns facin el pessebre» sinó que (horror per a la senyora!) també podem anar a missa!
D’altra banda, però, la senyora té tot el dret a manifestar-se (com en part et contesto en el meu post acabat de penjar, on faig referència al teu desig de calamarsada del teu post anterior, que entenc). Però que no usin la religió en va, la senyora no es manifesta per motius religiosos, sinó ideològics, pel seu model de família.
de senyores com aquesta n’hi havia un piló, ja us hu dic. feien por. però em penso que en el fons només tenien por que no els hi sor´tis un fill com jo. ma mare els hauria clavat una bufa.
ja em pots afegir, també, isnel,
guapa.
El meu nóvio diu que també li afegeixis. es diu pep.
Com que havia llegit el teu post massa ràpid (havia clicat a «àngel» per veure’n el sentit però no hi ha cap enllaç), i només per precisar: m’he afegit a la llista suposant que és dels que no veuen res en contra del matrimoni homosexual. Però si és la llista dels que no se’ls vol deixar casar, tot i que no passaria res, jo no sóc d’aquests.
Però ara, a veure, els que sí que siguin homosexuals ara no ens feu quedar malament als que us recolzem: caseu-vos, caseu-vos! (i quan calgui, que millor que no, descaseu-vos, descaseu-vos!)
(Volguer) posar finestres al bosc ja és greu, però mira que volguer (no podran) posar-ne a la ment humana… D’això sí que en podríem dir una ment «menguada» ¿oi?. I aquest no és el nostre cas, si no el seu, bona senyora… Ah, i amagui’s el ticket del bus que l’ha portat a Madrid, que se li veu la gavina blava… 😉
Bé, encara hi ha esperances doncs (per això que dius que et casaries amb un home)… per si mai deixo d’estar casat. Però, caram Isnel, veig que et casaries una vegada però te’n descasaries tres! Fas bé d’assegurar-te’n.
No sé com no es manifesten en contra del celibat dels religiosos catòlics, doncs, això sí que ‘en teoria’, fa minvar la producció, suposo. La qüestió aquesta, de que la família de parella homosexual ‘abusaria’, és un comentari recurrent, que oblida els molts abusos heterosexuals que es donen a famílies ‘com cal’ i els que s’han donat per part de religiosos. En fi, tot plegat un joc dels disbarats, amb un gran poder de convocatòria. La gent hi va perquè vol, no ho infravalorem, això ens hauria de fer veure també la fragilitat de les concentracions massives, encara que siguin per causes ‘bones’. La veritat és que cada vegada em produeixen més desconfiança, aquests moviments de masses, siguin pel que siguin. I també hi ha gent que no hi va però comparteix raonaments d’aquesta mena, així és el món, per desgràcia. Ara a veure amb quin tema punyent ens tornen a treure la gent al carrer aquests senyors i senyores tan ‘familiars’.
Sóc una persona que, com vostè (suposo), he nascut, he crescut, i ric, ploro, pateixo, treballo, estimo, voto, pago, cobro, somio, ballo, celebro festes familiars (sí, sí, sí… també, també…), escolto música, vaig al cinema, netejo el pis, compro, cuino, condueixo, cardo (ui, sense perdó, perdó…), abraço, beso, em constipo, estic operada d’apendicitis i anava a esperar els Reis.
El més important és que nosaltres no els hi diem com han de viure i estimar. Vostès, si.
Per sort no vaig veure les imatges d’aquesta gent contra altres essers humans com ells. A vegades es una sort estar lluny de casa.
Quin fastig!
desitjaria que a tots aquests intolerants els caigués una teula damunt del cap que els fes veure que les coses són molt simples, que la societat és plural, que hi ha moltes maneres de viure, i d’estimar…
Jo estim tots els meus amics i les meves amigues; no m’importa qui trien quan fan l’amor (del mateix sexe, de l’altre), m’importa que trobin la felicitat… El meu cor està amb tots els que volen ser feliços i, malauradament, han de lluitar contra onades de gent fosca i dolenta
«No passaran!», deien, mentre alçaven parets gruixudes, i barraven portes i finestres, i posaven sacs a les boques de les xemeneies. «No passaran!», repetien amb força, perquè necessitaven convèncer-se que la seva voluntat encara era possible, que el seu crit de guerra aturaria tothom.
Però no van pensar -ignorants com són- que l’aigua es filtra per les parets, llisca per sota de les portes, s’esmuny pels encaixos de les finestres, amara els sacs i degota, i degota, i degota.
I també ignoraven que ara, després de tants segles d’ignomínia, les gotes d’aigua ja no estan soles. Vénen acompanyades de milers, de milions d’amics i d’amigues, també convertits en aigua per formar una rierada que ja mai més no tindrà aturador.
I aviat sabran que hauran d’esperar morir-se per trobar de nou la tranquil·litat absuda a què aspiren. I ni morts, perquè allà al cel -el seu cel- bé hi deu haver Miquel Àngel, no?
Quina pena, no va haver calamarsada…
Veient certes imatges em va venir a la memòria una època que pel que sembla no és tant llunyana. És clar que em recorden a les imatges de fa una setmana. I de fa dues.
Són els de sempre, els qui es creuen amb dret d’imposar les seues idees i la seua moral als altres. I també la seva bandera. Ningú no els està prohibint tenir la seua família com la vulguin. Però no poden acceptar que d’altres no vulguin el mateix que ells volen. D’això al meu poble en diuen amargats.
Que els donguin. Ui no, això no. O potser encara els agradaria. I això els doldria. Que els agradés, vull dir.
Ben dit, Isnel!!!! Quina cara, la tia aquesta, no??? Jo no la vaig veure, que si no… Com pot ser que hi hagi gent tant… tant… uffff… es que no hi han ni paraules per definir-les. Trist. Molt trist que la gent digui aquestes coses i pensi així. I ja no parlem de la tonteria de dir que «aquest gent» tampoc té dret a adoptar fills, perquè sinó ells també acabarien sent com els pares. Però quina bajanada!!!! I si és així, què??? De que tenen por??? No entenc el món… de debó que no l’ entenc…
Sembla mentida… la societat no evoluciona
Vius gaire lluny de l’aeroport de Girona? És per saber-ho.
No vaig veure a la senyora de qui parles, encara que sí, me la puc imaginar. No vull, però, imaginar-me-la. Em sembla, que hem viscut masses anys pensant que ens havíem fet grans; i, estàvem del tot equivocats. Haurem de tornar a començar per pàrvuls. Potser així, i si no perdem l’esperança, finalment aprendrem a ser allò que de moment, tan sols diem ser.