S’enlairen cap a una infinitat de destins i ho indiquen així: una fletxa groga i un avió (negre) acabat de desenganxar-se de la terra (també negra). I ja està. Com si tot fos tan senzill, tan neutre, tan impersonal i tan fàcil.
No és senzill: de vegades s’enlairen a les set del matí del dia de Sant Joan, després d’una nit de revetlla absurda i plena de pors, sense temps per dormir, sense temps per pensar, sense temps per parlar, sense temps per ballar. Només hi ha temps per aturar-se, de tornada, en una àrea de l’autopista, quan el sol baix, la son i l’enyorança (de nou) et fa veure els carrils torts.
No és neutre: perquè allò neutre, en sentit figurat, és allò desproveït de tot matís intencional o afectiu.
No és impersonal: a bord, hi viatges (te’n vas) tu.
No és fàcil: no és fàcil, no és fàcil, no és fàcil…
[@more@]
Ara m’he perdut una mica, hauré d’esperar qué diuen els altres…és que no interpreto si aquest «tu» ets tu, Isnel….aviam.
A tocar d’aquesta senyal ‘neutre-impersonal-fàcil’, isnel, n’hi ha d’haver una altra d’una fletxa cap avall i un avió que s’enganxa a terra. Encara que potser està a massa dies de distància, o massa lluny, suposo; però segur que trobar-la no deu ser fàcil. Un somriure de sortides i arribades, per si ajuda 😉
Exacte,
El millor dels aeroports és que sempre hi ha un signe d’un avió a punt d’aterrar, amb una fletxa que baixa. 🙂
Només has d’enfilar el passadís en la direcció corecta.
…i no té més places aquest avió?…ni que fos per vacances?
Tot és molt més senzill (o no) del que sembla. Per que ens entenguem: no hi ha «eternament» avions a l’aire. Per molts que se’n enlairin, tard o d’hora hauran d’aterrar, aquí, allá, o més enllà. I aquí és on rau el «quid» de la questió. Que els aeroports (i els cors que porten els avions) són, de vegades, potser massa lluny del nostre cor… Llavors, inconscientment (o no), el que fem els humans es estar als núvols (de vegades s’hi està millor que a terra), encara que no hi hagi cap fletxa en un cartell que ens indiqui «cor amunt» i «cor avall». T’entenc, Isnel, t’entenc. La de temps que fa que volo sense motor, sense ales, sense querosè, i sense aeroport on aterrar… 😉
No, no és fàcil, no.
Per desgràcia sovint ens toca acostumar-nos als comiats…
A mi els aeroports sempre m’ han agradat, suposo que perquè sempre he anat a acomiadar gent que se que tornarien en pocs dies… o a rebre gent que venen amb un somriure a la cara, alegres de tornar a casa… Espero que mai hagi d’ acomiadar-me d’ algú plorant, sabent que potser no el veuré mai més… Els aeroports són llocs plens de pors, alegries, esperances, ansies, desitjos,… I no hi ha cap senyal que t’ adverteixi de tot això…
No, tots s’equivoquen. El millor dels comiats i de les fletxes i dels aeroports, és que sempre hi ha una avió disposat a portar-te a tu a on vulguis, i cometre la bogeria més grossa de l’estiu… on has dit que anem? 😀
Bloguers units de Ca la Isnel. Atenció, companyonia: A quarts d’una de la matinada d’un dilluns, aviam qui arreplega per aquests mons de Déu una escala. S’ha de fer baixar aquest cartell. M’ofereixo voluntari, i deixo de banda l’amanida 4 estacions que m’estic endrapant, i els macarrons amarats amb oli d’oliva verge que venen després també… Aixó, o que El Lloro (qui havia de ser, si no, aquest coneix a tothom…) entabani al comandant de l’avió que s’ha d’enlairar la propera vegada. ¿Mans a la obra o què?… 😉
De «bojos» (compte amb les cometes, navegadors) el món n’és plè, i som els que millor ens ho passem. ¿O no?. El que fan, el que diuen i el que pensen els «normals» és massa previsible i avorrit. No té gràcia.
La sorpresa és atractiva i seductora. I ja se sap, els que estem «bojos», fem «bogeries». Algunes «bogeries» són més de bon grat fer-les que d’altres. Tú ja m’entens, Isnel…
Si t’agrada somniar que voles (ja som dos ¿oi?) és que ets una dona lliure, i que ho vols continuar sent. Volar és el somni de llibertat de l’home.
«You’ll never walk alone, Isnel, never…»
Bon dia, Isnel. Me’n vaig un parell de dies i et trobo mirant el cel una altra vegada. Està bé mirar el cel de tant en tant per convèncer’ns que no som només dos peus plantats a terra, però també estaria bé baixar una mica més sovint i adonar-nos que a terra (i al mar) s’hi poden fer moltes més coses de les que un de vegades es pensa. Com diu jcr més amunt, un somriure de sortides i d’arribades, per si ajuda. 🙂
Però tornaré, isnel, però tornaréééééééé!!!
Ho sento, desprès d’aquella revetlla no puc entendre aquesta enyorança.