Tinc calor (només ho diré una vegada).
Hauria pogut guardar una mica de la neu que va caure avui fa just quatre mesos. I empresonar-la d’alguna manera (enganxada a la tanca, o amagada en algun racó del camp, o enterrar-la al costat de les arrels dels arbres…). I ara recuperar-la, i tancar els ulls i reviure l’ambient d’aquell matí glaçat i blanc, i riure’m dels trenta-vuit graus que diuen que tenim avui aquí… Una temperatura que sembla que ho ofega tot: les ganes d’escriure, les ganes d’esforçar-se per escriure, les ganes d’escriure que no tens ganes d’esforçar-te per escriure, les ganes d’escriure que voldries anar a tocar la neu enganxada a la tanca i agafar-la fort i passar-te-la pel coll, pel front, pels llavis, per la panxa, per l’arrel dels cabells, pel clatell, pels braços, pel voltant dels pits, per les cames… i esclafar-la suaument entre les mans, perquè regalimi pels dits, fosa i fresca, líquida, genial… Una neu antiga que assereni un ànim massa encès per la calor (i per una nosa inquieta, indeterminada, pesada, intrigant, recurrent, estúpida…). Una calor i una nosa que, segurament, una nit més, t’espantaran el son. I aleshores, sense voler, enyoraràs aquella neu arrapada a la tanca que va fugir tan de pressa com va arribar. La llàstima és que les noses es quedin, enganxades a la tanca i enganxades a pertot…
[@more@]
Sí que fa calor, sí. Aquí, a la Gran Ciutat, és insuportable (odio passar pel costat de les botigues que tenen aquells aparells que expulsen l’ aire calent i el llençen fora, just a l’ altura de la meva cara). I jo que treballo al carrer (avui 12 hores!!!!) ho passo molt malament. M’ està creixent la panxa de tant beure líquids!!!!! I respecte a aquestes noses, has intentat treure-les amb una pala, o cremar-les o ignorar-les? Ja sé que això últim sovint és difícil, però crec que és la manera més eficient de que es desenganxin i desapareixin.
M’apunto a la neu, a mi la calor em destirota. A l’hivern sé quan acabo jo i quan comença el món, a l’ estiu no, noto que perdo la noció de la meva corporeitat…m´explico…potser ho trobareu tonto, però fa temps que ho penso: a l´hivern el contrast entre la nostra temperatura corporal i el fred exterior delimita qui som i quan ja no som, ens sentim segurs, nosaltres som nosaltres mateixos i l´exterior tot una altre cosa…a l´estiu no. La calor ens desdibuixa, ens confon i ens anula…vull dir que això de la calor es una merda…es que m’he embolicat una mica, crec…és la calor 😉
Segur que el record de la neu t’ajuda a desenganxar les noses, a escriure el que vols escriure, no? O com a mínim a vèncer una mica la calor. I el pròxim hivern, ja saps, a posar-ne una mica al congelador per quan es necessiti 😉
per aquí també tenim sauna gratuïta tot lo dia, Isnel 😉
després d’una bona suada i un bon raig d’aigua freda al damunt, tot circula, les noses se’n van… Prova-ho! és molt agradable, almenys durant uns minuts.
Has provat a mirar-les al ulls i enviar-les a la merda, a les noses aquestes? Igual funciona, tu…
😉
Jo un cop vaig omplir la banyera de glaçons i aigua i m’hi vaig fotre a dins… És com sortir a la neu en pilotes! jajajajaj Però noia… la pulmonia que pots agafar és espectacular. El millor es treure’t la roba, no bebent aigua i sobretot sobretot, no moure un pèl.
Nota: Que tothom sàpiga que les destroyers tb passem calor! jaajjajj
un peto petitonet
joanaina
aaiiisss…
jo també he mirat fotos que vaig fer quan la nevada…
dóna gust mirar-les, però les he guardat deseguida perquè es fonia la neu
(aquest estiu se’m farà massa llarg)
Així som els humans, amb el fred volem calor i amb la calor fred. Intentem, amb aparells de tota mena, aconseguir la monotonia climàtica. Quan jo era petita deien que el temps canviava a causa dels estris que enviaven a l’espai, com l’inefable Telstar, que pujàvem a veure passar als terrats, puntual, un estel mòbil en el cel dels seixanta. Amb tot plegat, acabem passant fred a l’estiu i calor a l’hivern, odio els aires condicionats i les finestres tancades, però sembla que van a més i més… Recordo estius humits, impossibles, plujosos -crec que els turistes fins i tot volien reclamar, perquè no havia fet sol-, curtíssims. Hiverns glaçats, primaverals, excèntrics. Les coses no són immutables, tot canvia. I la memòria és traïdora i poc fidel.
Bon dia Isnel!!!
Veig que t’has decidit fer tu també un post contra la calor…
Ho hem de mirar pel cantó positiu… d’aquí a 2 mesets de res tornarà a fer fresqueta!!! 😉
Escolta l’init, isnel, escolta l’init, que és home savi…
Seria genial veure a les noses desfer-se com la neu. Ara bé, la neu enganxada com una nosa… no sé.
Jo tinc la solució! Jo tinc la solució! Vull dir, les solucioooooooooooooooons:
1. Com guardar la neuuu: a sota del coixíííííííííííííííí!!!
2. Com espantar noses: traient-les a fora, a ple sol, a trenta-vuit grauuuuuuuus!!!
No ho resisteixeeeeen!!! Es foneeeeeeeen!!! (però tu queda’t a dintre, eeeeeeh!!!)
Lloro, desentones.
Fa una calor que empesta! Jo ja porto dues tasses de gazpacho ben fresc i res…paciència isnel!
La migdiada d’avui ha estat infernal. No et dic més… de moment.
Cuida’t, refresca’t, passa’t la neu per totes les parts del cos que vulguis, però sobreviu, xiqueta, fresca i radiant, fes-ho per mi, i crema les noses al sol.
Atenció, floretes del jardí: aneu per l’ombra, que els bombons es desfan al Sol¡¡¡ (o millor dit, amb aquesta xafogor, directament es desintegren…).
I tu, Lloro, compte amb el gaspatxo, que se’t escalfarà de seguida abans no el beguis¡¡¡…
Ai, perdò, se m’oblidava, encara tinc coca (de Sant Pere ¿eh?), algú en vol un trosset?. Hi ha doble celebració, avui…
P.D.: Algú que apagui l’estufa, si us plau, que m’estic treient la pell a tires, literalment…
Aqui a Dublin (ja he tornat) crec que el dia que hem arrivat a mes son 23 graus, ara, vaig quedar ben escaldat de la cara amb el sol que feia.
Envieu la calor cap aqui a dalt i jo us faig venir pluja i fresca.
Isnel aqui tb es insoportable… A mes, dintre del meu zulo es mortal. Mai menys de 29 graus fins i tot al vespre… Sort que avui ja no toca tan el sol…
Cony, se me’n va anar la cleca. Aigua molta, Isnel! 😀
Sempre desitgem el que no tenim….quan és l’hivern i fa molt de fred, la gent tendeix a desitjar l’estiu…i viceversa…
Sempre volem, o quasi sempre, el contrari del que tenim. Per exemple, jo des de sempre havia desitjat tenir el cabell llis; i el tinc ben arrissat, amb tirabuixons inclosos… Una solució: acceptar el que tenim i pensar que som afortunats del tenir-ho…un petonet!
ais..
des que va arribar la calor que ja vull que se’n vagi.. el meu moment crític és quan toca posar-se samarretes de màniga curta quan s’acaba el maig, amb el que m’agraden a mi les mànigues llargues i els jerseis i les mantes.. suposo que això de nèixer al desembre hi influeix, no?
res tu, paciència, com diuen per aquí a dalt.. i amb les noses, mà dura bonica!!
Sí, isnel, aquesta és la llàstima, i jo sóc la primera de no seguir-lo….aisss com som!
a mi la neu em porta al cap altres pensaments, pero si em de ser politicament correctes doncs penso amb una llarg de foc i fer la’mor amb un noi ben guapo i que m’estimi molt